La pàtria dels fills del llop, disc d’Efrén López
Ens arriba un mail a la redacció, un mail d’Efrén Lòpez, el gran manifasser valencià de la música tradicional mediterrània, on ens envia acompanyat d’un text la mar de planer el seu darrer disc – i primer en solitari – “El fill del llop”.
“El fill del llop”, és un treball molt personal, un collage de col·laboracions i cançons que Efrén López ha anat musicant per ací i per allà. Escoltar “El Fill del Llop” és com pujar amb Efrén López dins un camió que transporta la seua col·lecció inacabable d’instruments i emprendre un viatge fins al Kurdistan iranià, i a cada poble del Mediterrani fer parada perquè hi coneix algú i en grava una cançó. Eixe és el principi del disc i pràcticament de tota la carrera d’Efrén López: Mediterrani, Mediterrani i Mediterrani. Recordo haver escoltat l’Ham de foc amb vint i pocs anys, sense cap entrenament previ i no haver entès res; uns anys més tard i una època de vici al rebetiko grec em donen la perspectiva suficient. Així que prejudicis fora i escolteu-vos per exemple les següents quatre cançons del disc.
“Como al pie del suplicio estuve” és el primer intent d’acostament d’Efrén López al flamenc, com ell mateix ho confessa al llibret del disc. Del flamenc ortodox un se’n pot eixir per moltes bandes, en esta cançó Efrén López se l’emporta cap a l’Est i sense desentonar. A més ens descobrix un cantaor flamenc de Villena, Raul Micas, que ací s’atrevix a versionar al Lebrijano però amb instruments turcs i de Creta.
La següent és “O gyos lou tikou” i és un homenatge a un poblet perdut de Creta on un dia arribaren uns quants hippies. Els aires grecs són més que evidents, però de sobte hi ha un moment en el que el rascar dels llaüts grecs s’accelera, i fent abstracció de moltes coses estem escoltant una espècie de rock progressiu sense un sol kilowatt d’electricitat. Com si aquells hippies fans del rock progressiu dels setanta hagueren trobat l’essència comuna entre ells i el rebetiko en un poble de Creta.
“Bourrées de la carrasca de la vaca” és un homenatge a la viola de roda (l’instrument que Obrint Pas gastaven en la intro de Coratge), agafant el ritme de les danses “bourrées” típiques del centre de França, però a la vegada en galleguitza el guisat amb una gaita i uns panderos ben galegos. Potser és el moment del disc que més lluny estem del Mediterrani, però el folk gallec-cèltic ens és ben proper.
Parlant de distàncies, “Azinhaga” és la peça que ens semblarà més propera al nostre folk de guitarró. De fet en l’origen esta cançó era un homenatge d’Efrén López a José Saramago i per tant no ens ha d’estranyar l’aire mig valencià mig portuguès d’esta peça.
Ens diuen que els grecs es malfien dels turcs i dels macedonis, que als turcs els ix urticària si els hi parlem dels kurds o dels armenis, que a Síria només hi van els sumbats i enmig del Mediterrani naufraguen barques plenes de gent i mirem cap a l’Oest. Si hi ha algú que hi pot posar un poc de senderi i enteniment enmig d’este caos, més que mil cimeres euro-mediterrànies, és un xic que sap tocar amb talent totes les derivacions que existixen de l’ud primogènit. L’ud, la bandúrria, el buzuki, la viola de roda i el guitarró com a única pàtria, la pàtria dels fills del llop.
