Entrevista: La gira 3.0 d’Els Pets arriba a València

Als nostres inicis, la gent ens deia que només duraríem un parell d’anys.  I ja n’han passat trenta!

Una de les bandes del rock català més destacades de l’era de Sau i Sopa de Cabra, Els Pets, està d’aniversari! Els de Constantí celebren trenta anys dalt dels escenaris amb una gira que passarà el pròxim 9 de maig per la sala Matisse de València (i això que sols creien que duarien un parell d’anys). Els Pets 3.0 és un espectable on el grup repassa la seua trajectòria musical més emblemàtica i on recuperen la secció de vents que els acompanyava als seus inicis. Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Joan Reig (bateria) i Falín Cáceres (baix) interpretaran en elèctric els temes que els varen dur a l’èxit i demostraran que el temps no els ha estovat. En Tres deu, hem tingut l’ocasió de parlar amb Joan Reig sobre l’aniversari d’Els Pets i altres curiositats.

– Com està anant la gira 3.0?
Doncs per ara la cosa va bé, estem molt contents. Per ara sols portem tres concerts i va fantàsticament. Començàrem a Mataró, exhaurirem entrades i va haver molt bon ambient. La gira ha arrancat amb un públic molt positiu!

– Pensàveu que la banda duraria trenta anys?
(Riu) No, en absolut. Pensàvem que duraríem un parell d’anys des de que va eixir a la llum la primera maqueta. Després passarem cinc anys, publicarem Calla i Balla i la gent ens deia, “açò dura un parell d’anys i ja està”. I així fins que han passat ja tres dècades!

– Dels tretze discos que heu llençat, de quin et sents més orgullós?
El darrer treball sempre és el que t’agrada més o així deuria ser. Però, per exemple, a mi m’agrada molt Fràgil (2010) i també aquest últim L’àrea petita (2013). També destacaria Sol (1999). Encara que, guarde un record molt especial de tots. Cada disc és com un fill.

– En quin estil musical t’has trobat més còmode?
A mi m’agrada més l’estil que registren als darrers discos, que es podia definir com a ‘pop d’autor’ amb guitarres. Amb una mica de tradició britànica i també de l’americana amb guitarres. M’agrada que les nostres lletres descriguen la vida quotidiana però que en el fons també hi haja un esperit crític. Volem despertar l’esperit crític de la gent. En algunes cançons descriguem personatges però el dibuix de darrere presenta una societat amb una sèrie de problemes. A més, també hi ha temes de denúncia.

– Heu pogut viure (que no sobreviure) d’Els Pets durant aquests anys?
Al principi no. Recorde que teníem dos discos i ja hi havia cert èxit, però jo encara hi treballava en una fàbrica. A partir del tercer disc, Fruits Sex (1992), Lluís i jo decidirem professionalitzar-nos i dedicar-nos exclusivament a la música. El Falín encara és directiu d’una fàbrica i compagina les dues faenes. Nosaltres dos podríem dir que vivim de la música però sempre ho hem combinat amb altres coses com la ràdio o la televisió. Ara també estic amb la banda Refugi i als Tàrraco Surfers. Fa uns anys podria dir que vivíem sols d’Els Pets però ara ja no. Som com qualsevol treballador mitjà, hem de multiplicar les tasques per pagar totes les despeses.

– Entre tots els concerts que dugueu carregats a l’esquena -que no són pocs-, recordes algun que fos especial o únic?
Han hagut molts. De vegades no és el lloc, ets tu. De sobte, un dia estàs molt bé i hi ha factors que fan que eixa nit siga màgica. Per exemple, l’acústic a Figueres de l’any passat va ser un gran concert. Vam compartir escenari amb Gerard Quintana. Hi ha recitals com aquests que se’t queden més gravats i moltes vegades no saps ben bé per què.

– En una entrevista al Diari de Tarragona publicada el passat 1 de maig, afirmaves que avui en dia encara hi ha prejudicis per reconéixer la música del nostre passat. A què et referies exactament?
Em sembla que la gent de vegades no fa l’esforç necessari per a conéixer la música d’autor. Alguns tenim present la música actual i crec que molt pocs fan l’esforç d’esbrinar d’on ve tot açò. Aleshores vaig crear Refugi, una banda amb funció didàctica perquè la gent jove sapigués d’on ve el rock català. Anar fins a l’origen de la cançó catalana i recuperar el repertori d’artistes de la Nova Cançó com Raimon o El Setge Jutges. Sempre m’ha agradat anar descobrint coses noves, tant de grups antics com de nous. El públic general es conforma massa amb el que hi ha amb l’actualitat i s’equivoquen perquè es perden moltes meravelles.

– Com és el públic valencià per a vosaltres?
Ens hem sentit molt estimats pels valencians, però quan anem sempre ens diuen que anem poc. L’última vegada vàrem tenir una experiència molt bonica a la sala Wah Wah. Ens agradaria baixar més però crec que la situació sociopolítica no ha ajudat gaire a què hi haja intercanvis d’artistes entre València i el Principat. Encara que actualment hi ha més intercanvis. Aquí es veu bastant a Senior i el Cor Brutal, Pau Alabajos, Arthur Caravan o Feliu Ventura. De vegades costa que hi haja aquesta interrelació amb tanta naturalitat com en els anys 60 i 70. Per a nosaltres, sempre ha sigut més fàcil anar a les Balears, tot i que són illes, que al País Valencià, que està més prop. Ja m’agradaria a mi que hi haguera una normalitat a l’hora de contractar grups valencians sense tants prejudicis. Encara que, els aires valencians estan canviant. La societat valenciana és molt viva i activa.

– Al concert de la Matisse interpretareu temes de totes les èpoques, de l’actual, dels inicis…? Com serà la vetllada?
Farem una mirada nostàlgica però molt dosificada. Recuperarem alguns temes dels dos primers discos i, fins i tot, algunes cançons les tocarem amb els arranjaments originals. Portarem una sessió de vents que fa uns 15 anys que no dúiem de saxo i trompeta. També hi ha un guitarrista nou, el Jordi Bastida, i estem molt contents amb aquesta nova formació. Estem il·lusionats per veure al públic valencià de nou!