La Kinky Band, l’orquestra que ho peta a les comarques del nord
El mes d’agost s’ha acabat i si bé encara queden uns quants pobles valencians en festes, els que ja hem tirat la traca final de les nostres festes ens mirem nostàlgicament el nostre estiu fet a base de festetes, festes i festivals. Sobre les festetes privades cadascú té les seues, dels festivals en esta pàgina se n’ha anat parlant, queden les festes, moment vertebrador de la vida de qualsevol poble o barri valencià. Si bé un té la percepció que cada volta són més els pobles que s’atrevixen amb una nit de concert en les festes patronals, a molts d’altres pobles encara persistix l’orquestra de versions com a principal portador de la música en directe en les nits més festives, que van des del duo tipus boda fins a les grans orquestres que viatgen en camió, ahir Pontevedra i demà La Almunia de Donya Godina. Des de ja fa uns estius per les comarques nord els que triomfen, i cada volta més, són els bocassins-castellonencs de La Kinky Band, formada amb algun membre dels també castellonencs La Ranamanca. Sí, tirarem un poc cap a casa.
La Kinky Band van estar uns quants anys en eixa terra de ningú que és el concepte “grup de versions ska” fins que van donar al pas per esdevindre una orquestra, capaç de portar a les esquenes i als pulmons tota una revetlla fins a l’alba. D’orquestres de versions n’existeixen a patades, algunes duen el mateix nom des de fa quaranta anys i viuen d’un passat i un catxé llustrós, altres treballen el seu nom a base de quilòmetres i hores de son. El cas és que a les comarques del nord La Kinky Band “lo peta”. Este estiu pràcticament han estat a cada poble de la contornada, pobles grans, mitjans i menuts. Quina és la clau de l’èxit? La festa, la proximitat entre dalt i baix de l’escenari i una secció de vents de luxe. La seua tècnica és portar sempre les versions al terreny de la patxanga, entenent la patxanga com una mescla de so llatí i jamaicà, ma non troppo, i a la volta enllaçar-ho amb la tradició xaranguera valenciana. A alguns els semblarà excessivament fanfàrria com orquestra, però en unes festes que es sufraguen a base de tiquet de beguda la seua fórmula és perfecta per enganxar a un públic afamat de festa.
En molts moments el repertori de La Kinky Band és un homenatge a la nostra generació, als nascuts entre finals dels setanta i principis dels noranta, la generació Súper 3 – Babalà Club. Els nostres pares no reaccionarien si escoltaren a Oliver i Benji i segurament els que enguany han descobert l’amargor de la cervesa tampoc els hi sonarà el camp de futbol amb la curvatura del globus terraqüi. Seríem reduccionistes si parlem només de les versions de les sintonies dels dibuixos animats, també és una orquestra que s’atrevix amb un “Que tinguem sort” de Llach sincopat per jamaicanes i que més tard encadenarà La Raiz, Txarango, Obrint Pas, Txus de la Polla, la manta al coll, Dover i les més clàssiques de Reincidentes i Platero y Tu. Una orquestra que viu en valencià, naturalment, com la Pato de la Ribera i unes quantes altres, eixa normalitat positiva que tant propugna Eugeni Alemany.
Atenció spoiler. A Vilafranca l’alba ja apuntava per les moles. El terra de la carpa relliscava de la cervesa que havíem fet caure, a trenta-un anys vam tindre la gosadia de posar-nos a fer un pogo amb els kintos i vam perdre la vergonya i la birra. I aleshores els vents de La Kinky es van posar a fer un revival del tecno dels 90. No, no era la disco mòbil, era un Flying free instrumental i fidel a l’original. L’ex-cantant d’Agraviats Andrea i ara veu femenina de la Kinky deia allò del “Since 1992…”, volaven les manetes enlaire fent les ales del símbol de Pont Aeri com si estiguérem en una discoteca d’un suburbi de Barcelona. A finals dels 90 desprestigiàvem els bakales, va haver de vindre Orxata per preparar-nos que, al 2015, una orquestra del Maestrat clouria un ball de festes d’esta manera.
Fotografies d’Adrian Morote i Ruben Torner (Kolektiu Maginot).
