Pau Benavent conforma l’última Llista de l’any

L’última Llista de l’any ens l’envia el musicòleg i comunicador Pau Benavent. Fill de músics de banda de Quatretonda, Pau és un multiinstrumentista apassionat per tots els estils de música, sobretot els que tenen a veure amb l’arrel. Un músic amb ganes de descobrir-ho i provar-ho tot. I, sobretot, d’explicar-ho, cosa que l’ha dut a ser el presentador de La Sonora o Tria 33, programes culturals de la televisió catalana.

Pau Benavent ens escriu: Les músiques són per viure-les i gaudir-les. Jo les preferisc en el seu entorn o en el que m’invente per assaborir-les, ja que, al meu parer, es tracta de donar-li una funcionalitat a cadascuna d’elles.

Faig una llista molt personal de cançons que m’han fet pensar i músiques que han transformat la meua manera d’entendre allò que un científic va anomenar el “so humanament organitzat”, la música.

1.- La “dansà” de Quatretonda

Es balla el segon diumenge de maig i sona pels altaveus cada vegada que l’alcalde fa un ban. És un símbol d’identitat per als quatretondins; recorde ben bé l’“üelo Domingo” repenjat a la cadira, a la porta del musical, amb el gaiato a la mà i el sonotone pitant bojament: -Va xiquet! Ja saps la “dansà”? Taarram, plam, taarram. Tarrapataplam, plam,taarram. Re, si, sol, so, fa#, sol. Sol, fa#, sol, la, si. Sidosilaaaaa.

A la Vall d’Albaida està molt viva i es toca en dolçaina i tabal o amb banda, com al meu poble. Des de menut m’ha fascinat la seua polirítmia, que s’encaixa a diferents nivells entre el ritme de la caixa, els accents del conjunt instrumental i els dels passos de ball, entre d’altres.

2.- “Murals” (Obrint Pas)

Me la pose per no oblidar que les músiques del nostre mar estan banyades de sang, de massa morts i de massa injustícies.

3.- “El silenci d’estimar”

La melodia d’esta jota em pot arribar a fondre i la seua lletra em recorda que bonic és abraçar-se i no dir res mentre ho dius tot.

4.- Fonoteca de materials

Et pots passar hores i hores remenant esta fonoteca, no s’acaba mai. És un dels arxius sonors més fascinants que he vist mai, un autèntic tresor cultural que lluita per no morir oblidat a les prestatgeries de l’Institut Valencià de la Música. Compta amb 15.000 enregistraments -recollits a més de 200 pobles del País Valencià- i s’acompanya de textos fets per científics de la música. Podríem dir que és l’ADN musical dels valencians. Em faig creus quan veig que la Generalitat no ho divulga per totes les escoles i els instituts del país.

5.- Polifonies de transmissió oral

Estan revitalitzant-se! Quan les vaig descobrir em vaig adonar que existia polifonia fora de l’acadèmia i que, a més a més, portava el segell d’una manera de cantar transmesa de generació en generació. En trobem a gran part del Mediterrani, a València, al Pirineu, a Còrcega… Els estudiosos en diuen “multi part singing”.

És un caramelet musical que es desfà a la boca si l’assaboreixes envoltat de silenci i amb els ulls tancats. Deixeu-vos emportar per les veus, per l’orgue i per la intensitat de la seua dolçor.

7.- “Tio Canya” (Al Tall)

M’ha passat com al Tio Canya. Al meu poble mai havia parlat en castellà perquè no em feia falta i a València em veia obligat a comunicar-me amb una amabilitat extrema, però no era suficient: males cares per ací, algun “¿Qué te pasa en la boca?”… A Barcelona va ser ben diferent, les conversacions bilingües eren factibles, allí no et feien sentir bel·ligerant. I, a més a més, existia un bar on posaven la cançó per acomiadar els més valents de la nit. Per cert, el bar es deia Tio Canya i el vam tancar algunes nits.

8.- “Crònica d’una mort anunciada” (El Diluvi)

Esta cançó ha estat la meua banda sonora d’algun mes de l’any i la toque molt sovint. Quan em capfique en alguna cançó em pose pesat, la toque i cante a tort i a dret, tant que algun dia em tallaran les cordes del guitarró… La llista seria llarga: “Pena de l’alma” de Vinicio Capossela; “Alegria” d’Antonia Font; l’havanera del “Peix enamorat” de Vicent Torrent i Eliseo Parra; “Pica do 7” d’António Zambujo, etc.

Aprofite per donar les gràcies a les persones que m’han acompanyat en cadascuna d’estes dèries.

9.- “Tabal i saragüells” del compositor d’Albaida Mario Roig

En “Tabal i saragüells” sona la “dansà” i la “muixeranga”, aquella música controvertida que pocs han tingut el valor suficient de fer-la sonar per una banda. Tocant esta marxa cristiana vaig tenir una experiència única al carrer més important de Dénia:

A l’entrada de moros i cristians tocàvem “Tabal i saragüells” envoltats de gent i dels arbres plàtans que ens protegien. Faltaven pocs segons per acabar l’actuació i del port eixia un vaixell que ensenyava el seu cos i feia brunyir la sirena, anava cap a Eivissa o Mallorca; mentrestant, la marxa cristiana arribava al clímax on es barreja “la dansà” amb la “muixeranga” i, en aquell precís moment, algú va disparar papers de mil colors per damunt de la filà. Eren les últimes notes… Va ser breu, però molt intens. Amb l’adrenalina pujada, un somriure extrem i les baquetes fermament agafades em vaig sentir poble, d’un poblet on m’he criat, d’un país on he crescut i d’una cultura que ho ha volgut així.

10.- “Spiegel im Spiegel” d’Arvo Pärt

Sóc del parer que la gran bellesa recau en la senzillesa. Aprecie aquells que en poc són capaços de dir molt.

11.- “La dansa del velatori” (B.S.O. “Ventre blanc”)

“La dansa del velatori” sona al ban del meu poble quan mor algun veí. Els de Quatretonda l’hem “sentida” sempre.

L’he poguda sentir en diferents versions: la del Tio Marco amb la rondalla del poble o la del Botifarra samplejat per Orxata Sound System, per exemple. Però la versió que més m’ha sorprès ha estat la de l’arranjador Jesús Ventura per a instruments de cobla, guitarra i les veus de l’alcoiana Paula Berenguer i Ernest Crusats de La Iaia. I és que amb la cobla sona brillant i contundent.

Això sí, només la podreu escoltar si aneu a vore el film “Ventre blanc” de Jordi Lara. Vos sorprendrà l’arranjament i vos afectarà per la força que pren dins de la pel·lícula. Si sou d’un cineclub, demaneu que vos la passen.

12.- “Va com va” (Ovidi Montllor)

Esta cançó té un efecte balsàmic contra les injustícies laborals. Que gran és Ovidi!

13.- “El emigrante”

M’agrada escoltar “El emigrante” perquè en ella veig un gol a la dictadura i perquè em porta bons records: d’adolescent vaig sentir molta “copla” al cotxe del meu avi. És obvi que el franquisme s’havia apropiat del gènere, però no podem oblidar que era una música que venia d’altres ambients (ara pense en tot el que va sofrir Miguel Molina). Per mi el cas d’“El emigrante”, que va popularitzar Valderrama, és un resum i una extensió de la problemàtica. Molta gent ha cantat esta cançó amb llàgrimes als ulls, maleint aquella Espanya que -com ara- força la gent a emigrar.

14.- “Qel Xiberta”

“Qel Xiberta” s’hauria d’escriure en majúscules. És força, rigor i tendresa. Professionalitat.

15.- “La petenera” de Carles Dénia i la Nova Rimaire

M’agrada escoltar i tornar a escoltar “La petenera” de l’últim disc de Carles Dénia. És una música treballada però que sona senzilla i està interpretada amb molt bon gust.

M’agrada Carles Dénia i també, la seua actitud. És un artista dels grans, un artista sincer i íntegre, un Ovidi del segle XXI. Aquesta versió no l’he trobat enlloc.

16.- “Narcocorridos”

Malauradament els tinc classificats com a “músiques de la mort”. No els pose a la llista perquè m’agraden sinó perquè amaguen moltes injustícies. Arran de vore dos documentals sobre el narcotràfic em vaig interessar pels grups de “narcocorridos” durant una temporada. Vaig descobrir que molt músics es veuen involucrats en la guerra del contraban. Esdevenen grups propagandístics i fan la pell a un ritme inimaginable. Qui vulga saber, més que s’ho busque; jo ja en vaig tenir prou.