Javier Sahuquillo: «És el moment d’escriure òperes valencianes»
Amb motiu de l’última representació a València d’Un entre tants (Rambleta, 15 i 16 de gener), entrevistem el director i actor de la companyia Perros Daneses Javier Sahuquillo. L’obra, que aborda la figura del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, ha recollit molt bones crítiques durant la seua estància als teatres de la capital valenciana. Ens interessem per l’obra i el seu futur en aquesta xicoteta entrevista.
Estellés és una de les grans figures inspiradores de la cultura valenciana. Perquè vau decidir abordar-lo i què pot esperar un seguidor de la seua obra a ‘Un entre tants’?
Decidim abordar la figura d’Estellés perquè va ser un encàrrec que se’ns va fer des de l’ajuntament de Burjassot. Jo no coneixia molt del poeta, més enllà de Els amants, i vaig descobrir un home d’una terribilitat esbalaïdora. Algú capaç d’elevar la quotidianitat a la categoria d’universal. Eixe és Estellés, un home senzill, un entre tants.
El seguidor d’Estellés es va a trobar un Estellés diferent, no perquè nosaltres hàgem inventat la pólvora sinó perquè abordem la seua vessant més desconeguda: la d’intel·lectual. Enfrontem a l’home front de la seua història: així s’entremescla dansa, acrobàcia, documents històrics i cançons populars amb els versos del poeta, amb la seua mirada sensible i torbadora.
Són molts els qui han abordat Estellés en alguna vessant artística. Creus que hi ha alguna part interessant d’Estellés on encara ningú s’ha endinsat?
Estellés és un home sorprenent. Tal vegada el seu costat més desconegut siga el teatral; té unes obres de teatre sorprenentment avantguardistes, són una mena d’autos sacramentals contemporanis. Si no recorde malament ho va editar fa moltíssim temps 3i4 i ara és un llibre impossible de trobar, es titula Oratori del nostre temps. Manuel Molins va fer-les fa molt de temps i va tindre problemes amb la censura. Esta siga tal vegada la part més desconeguda del propi escriptor.
Ara bé, si ens referim a Estellés com a influència tal vegada fóra necessari abordar-lo des de la dansa. Podria ser un espectacle meravellós. Imagine a Asun Noales coreografiant determinats poemes d’Estellés o a Amparo Urieta i se’m posen les dents llargues.
O, per què no, des de l’òpera o la sarsuela. Últimament s’estan produint òperes contemporànies a Barcelona o Madrid, tal vegada siga el moment d’escriure òperes valencianes sobre autors valencians. A Madrid s’ha abordat la figura de Arrabal o de María Moliner, per què no Vicent Andrés Estellés?
Quin balanç fas des del dia que es va estrenar ‘Un entre tants’ fins a hui? Com l’ha rebuda el públic? Alguna anècdota divertida o interessant?
Perquè la veritat que és un dels espectacles que estem més orgullosos, va ser un procés creatiu molt bonic, on els actors van aportar molt, tal vegada siga l’obra menys convencional o menys textual, per així dir-ho de Perros Daneses. La veritat que el públic ix, sempre, molt emocionat de veure l’espectacle, crec que el treball corporal que realitzen els actors i actrius fa entendre d’una altra forma la peça.
Una de les anècdotes més boniques, és que, en un momento del espectacle, l’espectre d’Estellés torna i busca a la seua família entre el públic, les vegades que han vingut a veure l’obra la seua filla o els seus néts este instant és un dels més bells de la representació. També recorde quan Sirera, que desgraciadament ens ha deixat abans d’hora, ens va dir a Burjassot, durant els assajos, que esta era l’obra que més li haguera agradat al mateix Estellés.
Què passarà ara amb l’obra? Quins projectes teniu Perros Daneses per al 2016?
Ara l’obra ha de seguir el seu curs natural, és a dir, eixir de València i tractar d’arribar el més lluny possible: País Valencià, Catalunya, Balears i per què no Madrid o Europa. Però, sobretot, que arribe als pobles, l’espectacle té una elevada arrel de compromís ètic i polític i creiem que és necessari que es veja en els pobles i rebre el feedback de la gent fora de la capital. Record que ens presentàrem a un festival d’un poble pròxim a València i ens van dir que l’obra havia sigut rebutjada per ser massa didàctica, imagine que al PP havia determinades coses que li molestaven. Però, per a açò està el teatre, ¿no? Un teatre que no és perseguit pel poder, no és teatre.
