Quin pare haguera volgut tindre el meu fill?
Com serà el meu fill quan li toque estar ací, on estic jo ara? Quin fill voldrà tindre ell? Quin iaio voldrà que siga jo? Quin pare haguera volgut tindre el meu fill? Aquestes preguntes són algunes de les reflexions que es fa El Pont Flotant en la seua nova obra que ha produït conjuntament amb Las Naves (Centre de Creació Contemporània). “El fill que vull tindre“, que així es diu l’obra estarà a l’Espai Mutant de Las Naves del 11 al 14 de febrer.
Es tracta d’una proposta escènica que parla sobre els vincles emocionals entre els fills i els pares, sobre els conflictes, les alegries i les penes. Sobre com projectem en els altres les nostres pors, les nostres mancances o les nostres expectatives. De l’esforç que hem de fer per comprendre els fills i els nous temps que corren i també de la dificultat per a comprendre a les generacions passades. Un treball de creació col·lectiva d’Àlex Cantó, Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons, que compta amb la presència de tres generacions en escena que han participat en un Taller Escènic Intergeneracional, desenvolupat d’octubre a desembre a Las Naves, per a la creació de la peça.
De nou, El Pont Flotant, teixeix una dramatúrgia amb el fil del temps, no exempta d’autocrítica, d’humor, tendresa i ironia marca de la casa. Aquest cop, present, passat i futur es troben en escena per explicar-nos històries que parlen, en definitiva, de la vida, de com estimem als nostres fills i als nostres pares i de com ens costa, de vegades, comunicar-nos. Humor, tendresa, moments d’alta irradiació emotiva, proximitat amb l’espectador, realitat dins la ficció i ús de diferents llenguatges són alguns del ingredients fonamentals d’aquesta nova creació de la companyia valenciana que va estrenar el seu primer muntatge en 2002.
Des de llavors, ha estat definida com “teatre de la veritat, un teatre nu parit des de la voluntat de donar-ho tot, generosament” (El Punt). “Treball gairebé de laboratori d’alta radiació sentimental que rememora les grans teories teatrals contemporànies per la seva elogiable esperit d’investigació” (Enrique Herreras, Levante-EMV). “Una dramatúrgia que, igual que els espectacles de Pippo de Bono o Rodrigo García, planteja un teatre de la veritat personal” (Manuel Sesma, Primer Acto)
