Santy Mataix ens envia les seues cançons per a #LaLlista de Febrer
Santy Mataix és un sibarita musical, DJ, director i presentador de radio, mànager i promotor musical. La seua vida gira al voltant de la música. Com a deejay ha ofert els seus sets d’electrònica en mítiques sales com Albades, Puzzle, Spook, Revival, Summer Mixture, Insomnia, Buda, KM, Penélope, La ProyVida, Skandalo…
Des de fa 5 anys Santy Mataix és DJ resident dels Festivals Universitaris de València, Alacant i Elx. On ens mostra la seua faceta de dj més indie-rock. Ha participat i ofert els seu sets en Festivals de nivell estatal com Viñarock 2015, Marenostrum 2014, Spring Festival o Neptunalia.
En el 2002-2010 presenta i dirigeix el programa de radio “The Mitja en Mitja” ONDA 15 i La Fresca FM. “Kanella en Rama” en Radiopolis (2010-2013) i L’Alternativa (2013-2015) i Evolution (2014-2015) a La Fresca FM.
A més, Santy Mataix és soci BabalúGroup empresa de contractació, booking i management, des d’on ha muntat alguns dels festivals valencians més grans.
- David Bowie – Starman
Tenia que començar aquesta llista de Febrer, rendint tribut i homenatge al gran David Bowie, per tot el que a significat per a mi, per tots els bons moments que he passat escoltant les seues cançons, pel personatge i per tot el que aquest home ha aportat al món de la música i a les meues orelles. De tot el seu repertori, em quede amb aquesta, per l’impacte que em va causar la seua imatge en presentar aquesta cançó. - The Housemartins – The people who grinned themselves to death
Quan jo era xicotet (12 anys), al meu poble Castalla, a la Casa de Cultura, hi havia una sala, en la que podies escoltar música en vinil, amb els cascos. Jo era un viciós de la música i com que a casa no tenia tocadiscos, totes les vesprades em pagava una o dues hores escoltant música allí. Una volta de tantes, tots els discos que escoltava habitualment estaven sent escoltats per altres companys, de sobte vaig decidir investigar (no tenia mes remei) i arriscar escoltant coses noves. Va caure en les meues mans aquesta banda. Crec recordar que vaig estar uns quants mesos flipant i gaudint dels The Housemartins, i aquesta que era la primera del disc, va ser la que més vaig escoltar i més em recorda a eixa infantesa a la Casa de Cultura del poble. - Radiohead – Anyone Can Play Guitar
Estava en eixe moment de la vida en què no t’agrada el que escoltes en les ràdios, ni en els pubs, ni revetlles i en eixe canvi tan important en les persones que és l’entrada en la pubertat, buscava noves emocions a través de la música. Va ser aleshores quan li vaig preguntar al meu mestre de Karate (Pepi, tot un sibarita musical) que em recomanara algun grup que sonara diferent de tot el que hi havia en l’època, ell em va recomanar que investigara a uns britànics que havien tret el seu primer disc, eren Radiohead, a partir d’aquell moment, em vaig convertir en un fidel seguidor de tota l’obra de Thom Yorke i la seua banda. - Queen – Bohemian Rapsody
Aquesta és una de les grans obres d’art de la història de la música. No em canse de sentir-la, analitzar-la i sorprendrem en alguna cosa nova cada vegada que l’escolte. A més a més enguany és compleixen 40 anys, i tot el que envolta la creació i gravació d’aquesta peça, és impressionant. Una peça amb una estructura atípica amb 6 seccions: intro, balada, solo de guitarra, part d’opera, rock i tornem a la balada per finalitzar. 6 setmanes d’estudi per a la gravació.A tot això, hem de sumar-li que els 6 minuts feien difícil en l’època que aquest tema sonara a les ràdios, però al final no van tindre més remei que punxar-la, gràcies a l’èxit i la qualitat. Una d’eixes cançons atemporals, i que gaudiré tota la vida cada vegada que puga escoltar-la. - Pink Floyd – Shine on you crazy Diamond
És una de les meues cançons preferides dels Pink Floyd, apareix dividida en dues parts que obria i tancava el disc Wish You wer here. Té una intro brutal i molt llarga, seguida d’un crescendo preciós, i després apareix el seu insuperable riff de 4 notes, acompanyat dels canvis de melodia i ritmes, que fan que siga per a mi una de les millors cançons de rock simfònic de tots els temps.En la meua adolescència, l’escoltava molt i les diferents versions en directe que l’han fet evolucionar, també. A més per si tot això fóra poc, per a ser un tema indispensable en la meua vida, hi ha què sumar-li que forme part (i ara ve el moment freak) de la BSO, que acompanya el monòleg acomiadament que Iker Jiménez de Cuarto Milenio, fa al seu programa des d’unes quantes temporades, i obligatòriament em faça escoltar-la una vegada cada setmana. - La Gossa Sorda – Falsos i Absurds
Sóc un gran admirador de la veu i de la forma tan particular i personal que Àlex Seguí té de cantar, per mi una de les veus més característiques de la història de la música actual valenciana.
M’encanta la lletra, el rotllet i el ritme. És simple, però té un no se què que m’embriaga i em fa emocionar-me sempre que l’escolte, a més el rap de La Raíz fa traure a vegades tota la ràbia que acumule diàriament. Per a mi tot un himne indispensable, per entendre l’evolució de la nostra música. Llàstima que s’acabe tan prompte, sempre em deixa amb ganes de mes! - James – Getting Away With it (All Messed Up)
És una cançó amb la qual encara m’emocione al sentir-la, i és una d’eixes que escoltes per primera vegada en algun lloc, i se’t queda gravada, després intentes indagar quina és (abans no existia el Shazam) i no hi a manera, t’oblides d’ella, i de sobte torna a aparèixer en la teua vida. A mi em va passar això, i 4 anys després d’haver-la escoltada per primera vegada, de sobte, va aparèixer en la BSO. de la pel·li “Golpe de Suerte” (2005) de Mark Mylod, i a partir d’eixe moment forma part dels meus temes indispensables a les sessions que ofereix com a dj de música Indie. - Mogwai – Mogwai fear Satan
Sempre recordaré aquests irlandesos blanquets amb samarretes dels Glasgow Rangers, quan en l’ultima jornada del quart FIB allà per l’estiu del 98, quan després de 3 dies de sol, festa i dormir poc, vaig decidir anar soles a primera hora de la vesprada per intentar dormir un poc a la carpa, que era la cosa primera que obrien, i tan sols vaig poder pegar una becaeta d’uns minuts, doncs al començar a sonar els primers acords d’aquesta cançó i a pesar d’estar fet pols, no vaig poder resistir-me a alçar-me d’un bot i anar a primera fila (cosa que no em va costar molt, doncs no hi havia quasi gent a eixes hores) i flipar amb el directe tan brutal i espectacular que tenien aquests guiris jovenets. Des d’aquell dia no sol perdrem cap de les seues visites a la península i gaudir dels seus potentíssims directes. Sempre ho diré, va ser una sort, estar quasi mort i anar a descansar a la carpa on tocaven els Mogwai i descobrir-los de casualitat. Aquesta és una de les millors peces de rock progressiu que he escoltat mai, ahhh i per cert de més de 16 minuts de sorolls melòdics. - Nudozurdo – El hijo de dios
Una veu, la seua veu, una atmosfera única i uns ritmes que ningú entén d’on han eixit. Tota una experiència diferent el que em produeix aquesta cançó, que es va convertir en la BSO d’unes vacances d’estiu hippies, en les que vam recórrer la costa del mediterrani d’Alacant fins a Tarifa amb furgoneta, i cada mati, al despertar-nos en un precipici, una cala abandonada, barranc, escombrer o qualsevol altre lloc impensable que ens brindava la natura, aquesta era la primera cançó que posàvem al reproductor de la furgo, per desmuntar les tendes i començar un nou dia. 17 matins seguits sense parar i la mateixa cançó de fons. No us podeu imaginar tots els records i dejavú que em produeix cada vegada que l’escolte. Al final inclús ens vam creure de veritat que érem els fills de Déu. - Reamonn – Supergirl
Una de les cançons perfectes, cantada per una banda alemanya en anglés, i que sense saber de què parla, només escoltant la melodia tu t’imagines el que vols, això si, el que queda clar és “supergirl” (i és que les dones són les que aguanten el pes de la terra i ens donen força per continuar endavant).Aquesta cançó és d’eixes que tenen el poder de canviar de sobte el teu estat d’ànim. Depèn de com m’encontre emocionalment pot alegra-me el dia o posar-me trist i acabar de cagar-la. Un himne i altra d’eixes que rebosen sentiment des del principi fins al final. - Franz Ferdinand – Do You Want To
Després de veure-los per primera vegada al FIB i escoltar aquest himne vaig decidir que l’havia d’utilitzar de despertador tots els matins (va ser la sintonia del despertador quasi un any). La veritat és que funcionava molt bé, perquè m’omplia d’energia i forces per afrontar el dia. Bon rotllet (igual deuria recuperar-la, a veure si se’m passa la malla llet amb la qual m’alce a vegades), a més a més m’encanten els riffs de guitarra tan característics dels britànics. Eixe rock garagero tan característic de la banda capitanejada pel carismàtic Alex Kapranos. - Smoking Souls – Nòmades (amb Xavi Sarrià,Obrint Pas)
Una cançó preciosa digna de qualsevol banda d’indie anglosaxó que tant idolatrem. La primera vegada que la vaig escoltar, no em podia creure que aquest fantàstic himne fora obra d’uns veïns de Pego.M’encanta el arpegio de guitarra inicial, els canvis de ritme (4 o 5 en la mateixa cançó). Les moltes tornades que té. Va haver-hi una semtaneta que sols escoltava aquesta cançó al cotxe. Tu saps això de tornar enrere cada vegada que s’acaba, i tornar-la a escoltar, una vegada, dues, tres…567, 568… Doncs això em va passar amb aquesta. - Rage Against The Machine – Killing in the Name of
Ràbia contra el sistema, potència, bases de rap, riffs metàl·lics i groove funk. Encara flipe més quan als crèdits visualitze que no s’han utilitzat samples ni teclats ni sintetitzadors en la cançó. És tot producte del virtuosisme de Tom Morello a les 6 cordes. Habitual en les meues sessions, i és que aquesta no falla… tots a botar!! - The Strokes – New York City Cops
Una cançó que m’alegra, i em fa traure tota la ràbia que porte dins a vegades amb eixos riffs repetitius de guitarra. La senzillesa i poca producció de la mateixa, que fa que parega que està gravada al soterrani de Julian Casablancas.M’encanta la irreverència i rebel·lia que la banda plasma en aquest tema rítmicament desenfrenat, i que és una de les meues favorites de la banda. Totalment d’acord en la tornada de la mateixa, extrapolant a la policia de tot arreu “Els polis de New York, no són massa llestos”.Quasi fregant el punk em fa teletransportar-me a la meua adolescència més rebel, encara que la cançó siga relativament nova, ja que és de l’any 2001. - Pellikana – El Poble de les Rondalles
És la cançó que més porte escoltant en les últimes setmanes. D’ençà que la vaig descobrir me’n vaig adonar que anava a passar-me el que us conte (ja estem altra vegada igual, dues o tres setmanes al cotxe i cada dia, torna li la trompa al xic…), tenia el pressentiment, des de la primera vegada. A més de ser una d’eixes cançons boniques com ella soles, quan penses que ja està acabant i que ja està tot escoltat, de sobte, canvia, i es ve un final apoteòsic que et dona ganes de posar-te a botar i a cantar sense importar-te on et trobes. Fantàstica l’aportació de la grandíssima Mireia Vives, i la seua preciosa i dolça veu.Si tot això fos poc, és una cançó que conta l’historia d’eixe típic amor de joventut, que tots hem patit quan eres un adolescent. Encara en toca mes la fibra perquè parla del meu poble Castalla “El Poble de les Rondalles” tot un homenatge a Enric Valor. Que voleu que vos conte, em sec molt identificat amb aquesta melodia dolça, que se’m fica per dins i em fa ballar i cantar ben fort, i sobretot emocionar-me en la part final, de moment no em canse de sentir-la!!
