Àngel Margareto: “Atzembla també funciona com un refugi”
Un parell d’anys han estat suficients per a què els integrats d’Atzemba (L’Horta, València) es mosseguen les ungles en pensar que en dies tornaran als escenaris per a presentar el nou EP Cors Armats (autoeditat, 2016) a la Sala Rock City de València. L’odissea per a arribar a Itaca que plantejaren amb El teu viatge (2012) els ha desviat, però, pel camí del silenci, la inestabilitat i els comiats a companys del grup. La tasca creativa és impossible si a la bèstia de càrrega li falten les rodes i el carruatge. Ara, però, la força col·lectiva i la resiliència són el certificat d’antecedents que ha gestat el nou disc. Àngel Margareto, veu d’Atzembla contarà en què consisteix la sístole i diàstole de Cors Armats.
Cèlia Cerezo.- Després de quatre anys, traieu nou disc ‘Cors Armats’, a què es deu aquesta tardança?
Àngel Margareto.- Després d’El teu viatge i de fer un parell de gires, el grup començà a assolir canvis. Hi havia gent molt important del grup que l’havia de deixar. Els darrers anys hem patit un moviment intern constant que no ens ha permés elaborar nous temes. Els últims mesos hem trobat més temps i és llavors quan hem volgut traure de seguida les quatre cançons de Cors Armats.
CC.- Perquè, de moment, enguany només heu fet un concert. De cara a la primavera i l’estiu, teniu ja moltes dates concretades?
AM.- Sí, en tenim, poc a poc van eixint. De fet precisament vam traure Cors Armats per això, perquè a nosaltres allò que ens agrada és fer concerts i això servirà per a refrescar el directe amb noves cançons. De moment tenim la minigira d’abril, però també hem tancat dates per al maig i el juliol, inclús per França. De moment encara no podem anunciar molt.
CC.- Si fa temps, amb la promoció d’ El teu viatge, vàreu dir que ‘La música és la nostra eina per difondre un missatge de disconformitat’. Quin és eixe missatge de disconformitat amb Cors Armats?
AM.- Volíem apel·lar al sentiment de pertànyer un col·lectiu, sobretot amb el tema ‘Cors Armats’. De fet, el videoclip d’eixa cançó el vam rodar al Cabanyal, pel que representa. Ens sembla un barri exemple de la lluita veïnal i social. I el concepte de “cors armats” ens agradava molt perquè apel·la al fet de pertànyer a un col·lectiu com a forma de solucionar els nostres problemes indivuduals. Per a enfrontar-se a eixa soledat individual que ens ataca a cadascú, ja siguen amb problemes personals, econòmics o de qualsevol tipus.
CC.- Si bé la llunyania va ser la inspiradora d’ El teu viatge (2012), quins fets o esdeveniments han influït directament amb l’essència i cançons de Cors Armats?
AM.- Vicent, que llavors era el nostre bateria però hagué de marxar del grup per qüestions laborals, fou qui assumí la feina de composició dels temes. Vicent s’inspirà amb la distància que visqué quan estava d’Erasmus.
CC.- Ara, tal volta, tots vosaltres heu palpat unes altres experiències i sensacions.
AM.- Sí, ara que estem tots i el grup s’ha estabilitzat, la feina de composició també ha canviat. La feina l’hem fet entre tots de manera col·lectiva. Cors Armats també defineix eixa nova forma de treballar més assambleària: un de nosaltres arriba al local amb una idea, la compartix i a partir d’ahí, poc a poc, tots creem i montem la cançó. La gran majoria de les lletres de Cors Armats també les hem construït de la mateixa manera col·laborativa, de manera que també han creat eixe missatge de col·lectiu i de conjunt.
CC.- Dieu que ‘Tatuatges a l’ànima‘ és el tema més personal de Cors Armats. Per què?
AM.- És el tema que més parla de l’individu. La resta de temes tracten la lluita social o inclús de guerres. Amb ‘Tatuatges a l’ànima’ la lluita és, en canvi, la interna. Transmet eixos moments en què tot està a la teua contra però on també pots trobar el goig de caure, el plaer del fracàs. I, tot i així, et toca buscar una forma d’eixir del fracàs i de veure millor les coses.
CC.-Podria extrapolar-se a vosaltres, a allò que vos passa com a grup. Heu trobat una altra forma de treballar i d’eixir endavant a través d’Atzembla?
AM.- Sí, es podria extrapolar perfectament.
CC.- La paraula o el concepte “foscor” ho veig repetit a les lletres amb mots com “nit”, “foscor”, “soledat” o la sensació d’estar atrapat. És per què veieu que el moment d’ara és així?
AM.- (silenci) …Eixa reflexió no l’havia fet mai. Realment seria per la mancança d’oportunitats que tenim, el vertigen de ser vulnerables. Es suposa que has fet totes les obligacions que t’havien dit des de xicotet que havies de fer, com la d’estudiar. Arriba un punt en què tens una carrera i veus que hi ha molt poques oportunitats. Per això, en el disc, ens adrecem a eixa passió que sentim per Atzembla. És un projecte que es mou perquè a nosaltres ens agrada…
CC.- …és com un refugi per a vosaltres?
AM.- Sí, Atzembla també funciona com un refugi. Som un conjunt d’amics, ens veiem totes les setmanes. Al cap i a la fi som com germans. Tant allò bo com allò roïn que vivim entre la setmana ens ho diem entre nosaltres. És com una teràpia.
CC.- Al tema ‘Clara nit‘ col·laboreu amb Vera i Bárbara de Mafalda per a tractar el feminisme. També afirmeu que era important incloure veus femenines. L’escena valenciana s’ha carateritzat per ser reivindicativa. Ha augmentat la reivindicació feminista a les cançons de l’escena valenciana els darres quatre anys?
AM.- Sí, podria ser. Però no només a l’escena musical valenciana i en valencià, sinó en els altres àmbits. En la política estatal, al parlament per exemple, ja escoltem més que trauen a debat estos termes de feminisme. I això que feia uns anys pareixia que a ningú li importava. Ho veig molt positivament. És una lluita en la qual estem tots i totes els qui volem que homes i dones siguem iguals. Però este tema el vam voler tractar des de la nostra perspectiva, des de com ho viu un home. Així que hem tractat els privilegis que veiem que tenim els homes en la societat, inclús de les nostres mancances sentimentals. A mi, personalment, m’agradaven molt les melodies de ‘Clara nit’ i, com fins ara mai havíem col·laborat amb dones, pensàvem que era el moment. En tractar la lluita feminista, vam pensar en Vera i Bàrbara perquè són també prou representatives d’aquest moviment.
CC.-A l’hora de gravar-lo i prodiur-lo, ha quedat algun tema fora del nou disc?
AM.- No n’ha quedat cap. Però sí que és cert que tenim moltes més idees i cançons per a un següent disc. Tot i així vam decidir agafar aquestes quatre cançons i avançar. La nostra idea és traure un disc complet per a més endavant, però de moment no sabem quan ho farem. Ara que hem posat en marxa la maquinària, esperem que no coste tant esta vegada (riu).
CC.-És la segona volta que feu un disc autoproduït. El primer, Arrels (2010) fou autoproduït i el segon, El teu viatge (2012), el produí Miquel Gironés. Quin és el context que implica que autoproduiu Cors Armats (2016)?
AM.-Vam fer un debat i al final acabàrem confiant amb nosaltres mateixa. Volíem experimentar també un poquet amb Cors Armats. Això no vol dir que siga millor forma, simplement és una forma diferent de fer-ho.
CC.-He vist que molts dels concerts que fareu són fora del País Valencià. No només Barcelona, sinó també a Lleida i Tarragona. Sentiu que a Catalunya vos reclamen prou?
AM.-Els concerts es tanquen perquè, una de dos, o te’ls busques o et criden. Sí que és cert que a Catalunya ens criden prou. Al País Basc, on també hem d’anar, i a Catalunya actuem molt agust.
CC.-Este dissabte 16 d’abril actuareu junt amb Dakidarría a la Sala Rock City de València. Hi ha al grup ambient de nerviosisme?
AM.-És un ambient d’ànsia (riu). Varem fer el concert solidari amb els refugiats a l’Ateneu de Montcada i hem estat tot el març sense fer-ne. La majoria del grup som músics, han vingut les falles i les vacances pel mig. Però esta minigira d’abril l’agafarem amb moltes ganes. No només pel fet de tocar als escenaris sinó també pel rollo que hi ha quan anem tots junts en furgoneta de viatge. Fem molta pinya i ens ho gaudim moltíssim.
