Joanjo Garcia ens envia #LaLlista d’Abril
#LaLlista d’Abril de la Tresdeu ens l’envia Joanjo Garcia. L’escriptor del cap-i-casal que ve de guanyar el Premi Ciutat d’Alzira per “El Temps és mentida“. També ha guanyat l’Antoni Bru i el Premi Enric Valor en 2012 per “Tota la terra és de vidre” i “Quan caminàrem la nit” respectivament.
Joanjo Garcia comenta: Ací teniu la llista. La veritat és que està plena de llocs comuns i no servirà per a cap descobriment. Els meus gustos musicals estan fortament enllaçats amb la meua experiència vital.
Una de les primeres descobertes musicals que van deixar una petja inesborrable van ser els missatges de crítica social i ràbia que esquitxaven les cançons de La Polla Records. Al barri d’Orriols a finals dels vuitanta era fàcil no sentir-se res i què és més senzill als tretze anys que sentir-se ningú? La Polla ens donava respostes simples i contundents, i lliçons de rebel·lia.
«No somos nada»
Les següents cassetes de les quals vaig pelar les dents de l’engranatge en el reproductor de casa van ser de Barricada. Cançons que parlaven de monotonia, de rutines, de derrotes, de barris marginals, de frustracions. Pense que això, aquesta visió grisa m’acompanya sempre a l’hora de descriure els personatges que convoque per a les meues novel·les.
«Barrio conflictivo»
Tot i que mitja família era valencianoparlant la meua educació va ser completament en castellà. Recorde que les primeres cançons que vaig sentir en valencià van ser les del «Recital de Madrid» que Raimon havia enregistrat el 1976, moltes de les quals les vaig descobrir d’un vigència esfereïdora. Musicalment justejaven bastant (això no ho descobriré jo ara), però m’ajudaren a identificar-me amb una mena de resistència feble, gairebé clandestina que s’estava covant a València.
«Jo vinc d’un silenci»
El salt, evidentment, no fou immediat. Abans hi hagué temps perquè em seduïra el rock fàcil i encomanadís d’Extremoduro que pretenia reconciliar la poesia amb la parla popular.
«Decidí»
L’arribada a la facultat l’any 1996 em va obrir la porta a noves descobertes. La més important la d’uns Obrint Pas barbamecs, imitant encara estils perquè estaven buscant els seus ritmes propis. Les seues lletres posaren música a moltes les lluites en les que ens implicaren. El seu èxit, des de la modèstia, la proximitat i la constància, és un exemple que hem d’ajudar a mantindre vigent.
«El ritme de la gent»
També en les primeres festes de benvinguda alternativa que organitzàvem a la facultat d’Història des de l’AEN vam descobrir un jove i tímid cantautor Feliu Ventura que tenia ganes de dir coses i de servir d’altaveu de les preocupacions col·lectives.
«Prometença»
Ara bé, en la banda sonora d’aquells anys de llargues assemblees i inacabables reunions Sílvio Rodríguez té un lloc destacadíssim. Desxifrar els missatges de les seues lletres esdevingué una entreteniment gairebé malaltís. Ah, i parlaven d’amor d’una forma deliciosa!
«Hoy mi deber»
La incorporació de La Gossa Sorda al panorama musical a principis de segle ajuda el rock de casa a guanyar espais i normalitat. Fer vuitanta quilometres en bicicleta en ple juliol per veure’ls és d’aquelles experiències que mai podré oblidar.
«Senyor pirotècnic»
I què dir d’Inadaptats? Si amb els seus discos aporta un alè de revolta i amb els seus directes ens va fer embogir, l’homenatge a Ovidi representa una passa endavant en la seua discografia i la millor aportació al seu rescat. Els Inadaptats fan una reinterpretació potentíssima que lliga Montllor amb la modernitat.
«Serà un dia que durarà anys»
De la nova fornada de músics que seguisc, tot i que d’una forma més llunyana, Smoking Souls em sembla una de les propostes més interessants.
«Herència cremada»
Però he de confessar que darrerament escolte molts grups antics per composar la banda sonora de les meues novel·les i perquè és una manera de reconciliar-me amb l’herència sentimental de la generació dels meus pares. Ací Los Panchos ocupen un lloc privilegiat.
«Si tu me dices ven»
