Entrevista a La Yegros

Este dijous 27 d’octubre la cantant argentina Mariana Yegros, de nom artístic La Yegros, actuarà a València per presentar el seu segon disc, Magnetismo.

Els seus primers èxits li vingueren a França, on el seu primer disc Viene de mi tingué molt bona acollida i sonà a les ràdios més world music. A inicis de la seua gira europea per presentar Magnetismo vaig tindre el gust d’entrevistar La Yegros. D’esta entrevista en vam extreure alguns talls per a la ràdio Arc en Ciel i el programa Pachanga i la vam publicar transcrita, en integral, al blog Mundo Latino (en francès), un blog referent sobre la música llatina a França. Ara la traduïm al valencià abans que Mariana puge al escenari de la sala Wah Wah dins del marc del Budweiser Live Circuit. L’entrevista data d’abril, però moltes de les respostes ens serviran per comprendre millor qui s’amaga darrere La Yegros i també per conèixer més coses sobre l’escena de música mestissa d’Amèrica Llatina.

Entrevista feta per Daniel Monfort.  

Quines sensacions després dels primers concerts de la gira Magnetismo? Quina és la reacció del públic?

La veritat és que les primeres impressions són molt bones. Les meues expectatives han estat sobrepassades. Front a un nou disc, mai sabem quina serà la reacció del públic, però estem contents. Molt bona acollida de l’àlbum. Després dels concerts, la gent s’apropa a nosaltres, ens feliciten, estan contents.

Entre els músics que han col·laborat en el disc hi ha un nivell molt alt, destaca sobretot Gustavo Santaolalla (creador de la BSO de Diario de motocicleta, col·laborador de Jorge Drexler)…

Sí, Gustavo Santaolalla és com de la família. L’admiro molt, sempre havia somniat de treballar amb ell. Quan li ho preguntàrem va estar encantat i crec que pràcticament a l’endemà ja havíem gravat la seua participació. Per a mi ha estat un regal tindre’l, com les altres col·laboracions, El Indio, Puerto Candelaria, Sabina Scuba, King Coya, gent que hem conegut durant les gires.

Associem sovint La Yegros a la cumbia, però no només hi ha cumbia en les teues cançons. Quan et vaig veure en concert parlaves d’un ritme per a un dels temes, un ritme de la província argentina de Misiones, amb un nom pràcticament desconegut a Europa, el chamamé. Què és el chamamé?

El chamamé és un ritme originari de la zona litoral argentina, no només Misiones, també Corrientes, Santa Fe, el Chaco, Entre Rios. S’escolta també al sud del Brasil i al Paraguai. Seria el so tradicional de la regió. Mons pares són originaris de Misiones i moltes voltes explique que vaig créixer escoltant el chamamé. Representa els meus origens i d’on vinc.

Musicalment com descriuries el chamamé?

Es tracta d’un ritme molt melancòlic. Xiqueta, tinc el record de cançons que parlaven d’una història d’amor acabada, d’una mare que falta. Açò és la part melancòlica, però al mateix temps es balla en parella. Hi ha una dimensió folklòrica també, els balladors es vestixen d’una certa manera, els hòmens amb uns pantalons amples, bombatxos que diem nosaltres, i les dones amb unes faldes molt llargues, bruses i mantons. El chamamé tradicional es toca amb guitarra i acordió. Al nostre disc li hem afegit sons més electrònics.

Eixa influència del folklore modernitzat del chamamé es veu en concert, aneu vestits entre antic i modern…

(Riu), és veritat que el nostre acordioniste es vestix amb els bombatxos dels que et parlava. La nostra voluntat és de mesclar el modern i el tradicional.

Com es situa La Yegros en relació a l’escena de la nova cumbia? O potser preferixes evitar les etiquetes…

A voltes les etiquetes són necessàries per ajudar la gent a situar el que fas. Em posen sovint en cumbia perquè el tema “Viene de mi” (del disc homònim) era una cumbia. Però era l’única cumbia del disc! En realitat hi havia altres ritmes, com el chamamé mateix, el carnavalito, i altres ritmes llatino-americans poc coneguts ací. De fet, m’identifique més en el fet de fer música tradicional, provinent del folklore, mesclada amb l’electrònica, i no a soles la cumbia.

Quina acollida del teu projecte a nivell dels més ortodoxos del folklore?

Mai he tingut problemes. Sempre estan els puristes que miren d’un mal ull quan algú se n’ix de la tradició, però personalment mai he tingut problemes. Hi ha cada volta més gent que escolta esta música, el públic s’ha obert, s’ha deixat anar. A Buenos Aires per exemple açò ha canviat molt. Nous grups han començat a aparèixer, com per exemple Tremor, grups que barregen ritmes tradicionals amb influències electròniques. El públic les accepta, respon i es divertix. Estem vivint un moment de canvi.

El disc es diu Magnetismo, fa referència a l’atracció entre el públic i tu? 

Clar! Volíem parlar del magnetisme que va aparèixer entre el públic i nosaltres durant el primer disc. Va passar per casualitat, d’una manera inesperada. El vaig voler titular així, perquè representa el moment que estem vivint, que ha respost molt bé també amb el segon disc.

Et referixes a l’èxit del Viene de mi. Va començar a escoltar-se a algunes ràdios i va esdevindre tot un fenomen (sobretot a França) que anava creixent com una bola de neu…

Ens va costar quatre anys publicar el Viene de mi. Sempre dic que el vaig esperar moltíssim. Durant anys havia volgut fer una gira al meu país. Anar a Misiones precisament, a Corrientes, a les províncies en les que tinc un lligam molt fort. Finalment el disc va eixir al novembre i al gener EMI França ens cridava per dir-nos que el disc s’escoltava en algunes emissores i ens proposaven publicar-lo a Europa. El disc començava a escoltar-se en bucle, a l’abril el presentàrem a París per la primera volta. Va ser una bomba! I no hem parat de voltar. Amb la d’enguany ja fa quatre gires seguides! Sense adonar-nos, vam arribar a novembre, l’ambaixada ens va donar un permís de residència per viure a França. Ara visc ací i deixe fer les coses naturalment. En realitat, m’esperava que açò m’aplegués al meu propi país, i ha passat en un altre. Ara (nota: a l’abril de 2016), espere veure si l’any que ve podrem anar finalment a fer eixa somniada gira a Argentina. Tinc confiança en el destí, les coses passen com han de passar. L’àlbum es titula Magnetismo precisament perquè les copses que s’atreuen són les de veritat, hem de divertir-nos.

Foto portada: Aurélie Metois