El millor i major propòsit d’Arthur Caravan
Tornen Arthur Caravan, acaben de publicar Major propòsit. Després del tectònic Wegener fet amb Hugo Mas (Música de Telers 2013) poc havíem sabut dels alcoians. Però també sabem perfectament que el grup no ens l’hem d’esperar en el cicle clàssic disc-promoció-gira i tot açò cada dos anys. Grup atípic en el fons i en les formes, del que paga la pena aturar-se quan publiquen àlbum. Discos que no poden analitzar-se amb dos escoltades ràpides anant al poble el divendres al cotxe. Els seus treballs discogràfics cada volta són més complexos, obligant al oient-lector-espectador a fer un esforç, apretar el play, escoltar altra volta, buscar a Google un quadre, un poema, una quimera, un concepte per poder passar al següent track. Discos que són com tesis doctorals de belles arts o de geologia. En Major propòsit cada una de les cançons correspon a un quadre del pintor surrealista belga René Magritte, autor del conegut quadre en què es veu una pipa i a sota “Ceci n’est pas une pipe” (açò no és una pipa). Podria ser només una floritura estètica més, anomenar cançons amb noms de quadres, però si es mira en detall hi ha un vincle amb cada quadre. Cap detall és superflu. El disc-tesi doctoral d’art. Precisament per això Arthur Caravan no deuen publicar discos com a xurros.
Escollir la figura del pintor belga Magritte no és gens neutral, era un pintor surrealista però no únicament, enigmàtic, amb sentit de l’humor, proper a la poesia i a la filosofia, artista total. Era belga, però enumerant tot açò és molt alcoià. Subversiu també ho era, és clar. De fet hi ha més subversió en este disc d’Arthur Caravan, amagada com els rovellons sota la fullaraca dels pins, que en tots els discos de punk editats els darrers vint anys.
Musicalment ens trobem davant un disc que no significa una ruptura radical amb els precedents, lògicament sense Hugo Mas és un àlbum més cantat i menys recitat que Wegener. De Wegener es conserva la tendència al caos in crescendo en unes quantes cançons, acompanyat pel fet de no tindre quasi mai tornades i d’esta manera mai es crea un bucle dins la cançó. Tot amb una atmosfera obscura i densa, sense massa espai per al divertiment. A més tant gran és la meticulositat de certs sons que Major propòsit no pot escoltar-se en qualsevol condicions sinó correm el risc de passar de llarg d’uns quants passatges, com aquella pinzellada maldestra feta aposta pel pintor artista a dalt a l’esquerra del quadre.
El disc comença amb “La traïció de les imatges” i del primer segon ja s’escolta distorsió. Peça de rock’n’roll pura i dura. A “Temptativa impossible” recuperen l’instrument característic del rock progressiu, el sitar. A “La gran guerra” apareixen alguns dels versos més punyents del disc tot fent un paral·lelisme entre la imatge del quadre de Magritte (una dona a la qual unes violetes li tapen els ulls) i la nostra visió de la guerra. “L’imperi de les llums” és una de les cançons que ja vam descobrir fa unes setmanes. Peça calmada, sense canvis de ritmes, l’ànima folk d’Arthur Caravan ben present. “El més enllà” es basa en un quadre d’una tomba per parlar sobre la mort. Remata la cançó un final instrumental marca de la casa, com els que trobàvem en algunes cançons de Wegener. “Le mal du pays” seria la manera francesa per parlar de la saudade portuguesa, l’enyor de casa en definitiva. Què hi ha més enllà del pont? canten en una estrofa i pot semblar una referència a com és el món fora d’Alcoi però en realitat fa al·lusió a un quadre de Magritte on s’hi veu un pont, un lleó i un home amb ales negres. Un tema construït com una caiguda progressiva. Els acompanyaments musicals d’esta cançó són nombrosos i en cada nova escoltada descobrim un element nou. “Principi de plaer” era un dels avanços del disc que es va conèixer unes setmanes abans. Comença harmoniosa i folk, amb el xilòfon, molt Arthur Caravan. I tota esta introducció salta després pels aires, lligat a la història de Johnny i la seua follia. Sense dubtes una de les cançons del disc i una de les que entra més immediatament.
Molt s’ha escrit i cantat sobre amor i subversió i “Les amants” n’és un exemple més, però clar Pau Miquel Soler no cau mai en el tòpic quan agafa el bolígraf. “I quan ja no quede més/que oferir-los a carn viva/ni tan sols en restarà/una vana poesia”. “Entreacte” és una traducció d’un poema de Rimbaud, Démocratie, escrit a finals del segle XIX per el poeta que Jim Morrison i Patti Smith adoraven. Versos dissortadament de plena actualitat, més de cent anys després. Cantat, quasi recitat, amb veus distorsionades i fins i tot un poc d’electrònica. Experimental². A “La gran família” trobem referències a xiquets, al ball, com si després de diagnosticar que tot rebentarà un dia o un altre Arthur Caravan necessitaren donar-nos una esperança després d’un viacrucis dadaista i surrealista. Sempre coherents entre el que diu la lletra i la música que ho acompanya, és el ritme menys fosc del disc. “Sigues fort com un somriure!” ens diuen al final. Doncs els farem cas.
