Lágrimas De Sangre: “El disc Viridarquía no té cap punt dèbil”

Lágrimas de Sangre (LDS) ens porta rap combatiu, passat per rock i reggae, des de la mateixa ciutat de Barcelona a València. En poc més d’un any li ha brollat l’èxit com l’espuma. Este grup revelació ha vingut només un cop al País Valencià i demà 3 de març tornen a “baixar” a la Sala Matisse de València, on ja han fet sold out. En el darrer disc, Viridarquía (Kasba, 2016), han aconseguit donar-li per primera vegada un sentit lineal. De fet, en el disc han col·laborat amb Panxo, de ZOO, en el tema ‘La huerta en el tragaluz’. De retruc, en el disc envien un missatge als seus seguidors: que tornen a la forma de vida més primitiva i natural. Una de les veus de Lágrimas de Sangre, Still Ill (Jordi), ha conversat sobre el moment polític i del grup en aquesta entrevista de la Tresdeu.

– Quin fou el moment en el qual vos adonàreu que hi ha un públic que acudeix a vore-vos i es sap les vostres cançons?

-Això ha estat fa ben poc. Vam començar rapejant a cases ocupes, a col·lectius de barri i a places. A poc a poc hem anat fent-nos un nom. A Barcelona més o menys ja véiem que ja hi havia tres o quatre persones que ens venien a dir “ostres us he escoltat i m’heu agradat molt”. Això va ser l’any passat. Quan vam treure el disc Si uno no se rinde (New Beats, 2015), en aquest moment vam notar que la gent ja començava a saber les lletres.

– Youtube vos ha ajudat?

-Sí. Nosaltres sempre diem que som fills del 2.0. De Youtube i d’allò que hi havia també abans de Youtube, de plataformes com l’eMule. Al cap i a la fi ens van ajudar a distribuir la nostra música i també a conèixer-la. Gràcies a la llibertat de difusió vam conèixer tot el món del rap. Ens hem nodrit de tota aquesta cultura gràcies a internet.

– Parlant de rap i Youtube, no sé si coneixes el free-styler valencià i també youtuber, Arkano.

El segueixo bastant. M’agrada bastant veure vídeos de l’Arkano fent free-style, i en general també d’altres free-stylers. Vaig seguir el dia que l’Arkano va fer el rècord de rapejar durant 24 hores.

– Els esdeveniments del Banc Expropiat han influït en els vostres treballs musicals?

Nosaltres participem a diverses assemblees i col·lectius de barris de Barcelona, un d’ells era el Banc Expropiat. Sí, ens influeix. Això és la part de la militància. Lo del Banc Expropiat han estat uns fets sense precedents. Les ocupacions han estat sovint sectàries i, en aquest cas, el Banc Expropiat ha aconseguit unir veïns i veïnes de totes les edats, que sentien el projecte també seu, això és un exemple que molts col·lectius intenten seguir.

– Això passà a Gràcia, on alguns de vosaltres viviu. Trobes que és un barri gentrificat?

Totalment. De fet tenim una cançó que parla d’això i és el problema amb el qual ens trobem. La gentrificació és un fenomen que està passant també a altres zones de Barcelona, però Gràcia és un dels paradigmes. També està passant a Vallcarca i a Sant Antoni i ja va ocórrer amb la Barceloneta. El barri es converteix en una atracció turística. Si només s’inverteix en hotels, en equipaments per turistes, et trobes que pugen els preus del lloguer i els veïns i veïnes fugen dels barris perquè no s’ho poden permetre. Els comerços acaben sent comerços de souvenirs i de consum ràpid i no hi ha botigues de proximitat. El barri deixa de tenir personalitat.

– En part, el tema de Viridarquía, ‘Not welcome’, fa una crítica a la massificació de turistes. Heu criticat a Ada Colau però ella, de fet, coincideix amb vosaltres en això:

Això diu, però després segueix donant permisos per a hotels, continuen pujant els preus del transport. Si mires la tendència, no ha canviat la situació del turisme a Barcelona. És cert que ha fet mesures més socialdemòcrates, però, no fotem, el barri segueix igual. Els veïns marxen i els pisos de lloguer són il·legals i destinats als turistes. Els veïns acaben queixant-se del soroll. La culpa no és dels turistes, sinó que és un tema més global.

– Trobes que és difícil ser coherent quan toques el poder?

Està clar que l’alcaldessa va arribar a l’Ajuntament de Barcelona amb unes intencions i després han sigut unes altres. Però no només quan toques poder, sinó quan toques els bitllets. Tens poder i el vols conservar. Hui tens unes idees i demà tens unes altres. No sé si és difícil mantenir la coherència en la política. De vegades hi ha qui ho ha aconseguit i l’han afusellat, mira Salvador Allende a Xile.

– Hi ha cap altre líder polític que conegues que s’haja mantingut ferm a les seues conviccions un cop ha tocat el poder?

Fidel Castro. És un exemple en l’àmbit de mantenir-se ferm. Fins i tot amb tot el món en contra. Des de la posició de tenir un país molt pobre i bloquejat pel comerç internacional, Castro ha garantit la nutrició, l’educació i la sanitat de tot el poble cubà durant 50 anys. Podem criticar moltes coses d’ell, evidentment, però que els drets bàsics els ha garantit fins a la mort, això no ho podem dubtar.

– Si extrapolem això de la coherència a Lágrimas De Sangre, heu hagut de canviar certes coses per a mantenir-vos com a grup?

Vivim en un món que és una contradicció en si mateixa. Quan passes de ser un simple grup musical a ser part de la indústria, et trobes amb contradiccions i coses que no t’agraden, que sempre havies pensat que no et passarien. Sí, et trobes amb contradiccions. A final fas balança, mires què és allò que més et convé. Nosaltres  acabem pensant que allò que més volem és fer que el nostre missatge arribe el més lluny possible.

– Al tema ‘Suscritos al miedo’ feu una crítica a la vida dominada pel fet virtual, amb frases com “Lo virtual desvirtuando nuestras vidas”. En escoltar el disc, em dóna la sensació que estic llegint un assaig de sociologia.

No m’ho havia plantejat mai. Nosaltres parlem molt de la societat. Allò que fem és una anàlisi d’allò que veiem. Sí que pot ser sociologia a escala amateur.

– A escala amateur i amb ritme.

Amb ritme i rimat (riu).

– Quins punts fort i dèbils li trobes al darrer treball Viridarquía (2016)?

Punts dèbils, cap (riu). El punt fort diria que és el nostre directe, el gaudim molt. Ara mateixa estem en una gira, d’unes vint-i-picu dates, que ens està portant per les sales de mig país i fem que la gent s’ho passi bé. Això ens agrada. Combinar temes festius amb cançons de més consciència. El directe es coverteix en una experiència molt emocional i alegre. Des de l’escenari veus que la gent salta, crida… de vegades veure una cara d’algú del públic que gaudeix val més que veure que ballen.

– Com acabeu treballant amb el segell discogràfic Kasba?

Un grup d’amics de Palamós, la banda Excèrcit d’Alliberament Musical, ja treballaven amb Kasba. Gràcies a ells la discogràfica ens va allargar la mà. Ens explicaren una mica com funcionava tot i ens van ajudar molt amb el primer disc. Hem tornat a confiar amb ells per al darrer treball, Viridarquía.

– Açò que diré és més un futurible, però, si no hi haguera aquesta gran crisi, hauríeu fundat el grup i/o vos hauríeu mantingut?

Jo vaig ser l’últim del grup en escriure lletres de rap. No em vaig atrevir fins que no vaig veure que tenia alguna cosa a dir. Hi havia, i hi ha, molt de rap que no parla de res, fa excessiva ostentació de valors que no comparteixo. Fins que no vaig veure que hi havia un altre tipus de rap, sí que em vaig atrevir. Per mi sí que és veritat que el panorama ens ha influït per a poder existir. Però no és el context de crisi, és el capitalisme i el sistema en el qual vivim que a mi m’impedeix, a nivell personal, expressar-me. Llavors trio el rap com a eina d’expressió. Si no hi haguera hagut aquesta gran crisi, hagués sigut una altra cosa la qual m’hagués mogut a fer rap combatiu.

– Heu comentat a altres entrevistes que la vostra premissa ha estat tocar a festivals. Hi trobeu cap tret criticable en aquest tipus d’esdeveniments?

I tant. Els festivals són “la indústria”. A nosaltres sempre ens ha fet il·lusió, som músics. Els artistes que sempre hem admirat han actuat a grans festivals i nosaltres hem estat assistents. Per a nosaltres, tocar a escenaris com els del Viñarock o Cabo de Plata és un somni. Al cap i a la fi, en tots el llocs on hi ha un negoci gros amb molts assistents es reprodueix el patró de funcionament d’empreses amb les quals estem totalment en contra. Aquesta massificació genera també agressions masclistes. Tot això és molt criticable i rebutjable. Però és així, si vols estar a un festival o concert massiu, saps que d’alguna manera hi ha gent explotada, que, segurament, hi haurà agressions masclistes i que alguna empresa s’estarà enriquint molt.