Massa pa la Carabassa o com petar-ho des de la universitat

“Açò és massa pa la carabassa”. Mai una hortalissa havia donat per a una expressió popular i, a la vegada, per al nom d’un programa de ràdio. Massa pa la Carabassa (MPLC) és també el nom del podcast fet per un grup de joves valencians. Ràdio feta des de la Universitat d’Alacant, tot aprofitant les xarxes socials. Actualitat, humor, innovació i ús del valencià. El resultat? Un còctel d’èxit que els ha valgut amb més de 3.600 seguidors a Facebook i una notable presència en xarxes. Amb només un any de vida, Massa pa la Carabassa ha aconseguit convertir-se en un programa d’entreteniment de renom dins de la ja batejada com #podcasteravalenciana.

Els qui fan possible el podcast són Andreu Pascual (Alcoi, 20 anys), que estudia 3r de Publicitat i Relacions Públiques, Sandra Gràcia (Castalla, 22 anys), la qual ha estat l’última a incorporar-se, Ferran Mira (Campello, 24 anys), qui té formació en traducció i interpretació i es troba treballant a Madrid i, finalment, Lluís Garrigues (Almàssera, 22 anys) presentador del programa i estudiant de Publicitat i RP, actualment compagina el programa amb les pràctiques d’empresa en una agència de comunicació. No obstant això, els fundadors del programa han estat Miquel Peiró (publicista, 24 anys) Ferran, Àlvaro i Lluís Garrigues. A la Tresdeu entrevistem els membres de Massa pa la Carabassa per conèixer què els ha aportat fer un podcast en valencià des de la universitat en un paradigma cultural farcit de propostes castellanes.

– Què no sabíeu i què heu après de fer en ràdio gràcies a Massa pa la Carabassa?

-Hem après a observar i aplicar allò que resulta més atractiu a l’audiència. No sabíem el funcionament d’un programa radiofònic ni de com gestionar les xarxes socials d’un perfil d’aquest tipus. A més hem après quina és la manera més clara i atractiva de contar les coses que diem al programa i com interactuar amb el públic activament gràcies a les xarxes socials, peça fonamental en el projecte. També ens ha ajudat a soltar-nos a l’hora de parlar i a no tindre vergonya de parlar-li a la gent.

– Com es dóna l’oportunitat de fer un programa de ràdio en la Universitat?

-La veritat és que, actualment, la ràdio de la Universitat encara no compta amb una forta estructura, per tant, no va ser complicat muntar el programa. Aquest fluix filtre ens va donar la possibilitat d’endinsar-nos fàcilment en la ràdio i obtenir un espai en la graella. El que no esperaven de nosaltres és que ens plantarem on estem: oferir un contingut diferent cada setmana i amb una audiència molt fidel. Aquestes facilitats suposen tindre, a la vegada, unes dificultats. Per exemple, no hi ha pressupost i els mitjans tècnics no són els més òptims. De vegades no hem pogut triar horari d’emissió o no hem pogut gravar, però bé, sempre ens hem sobreposat a les dificultats, perquè el nostre públic s’ho mereix.

– Heu fet ja un any del programa, recordeu encara el primer dia de gravació?

-Jajajajaja clar que sí, mare meua com han canviat les coses… En aquell moment encara fèiem els programes enllaunats i no s’emetien en directe. Conservem d’aquell primer programa l’essència de la improvisació, les notícies gracioses i l’entrevista. D’altra banda, hem notat molt com, a poc a poc, hem evolucionat i millorat el contingut del programa. De totes maneres, pensem que encara queda molt per fer i que sempre es pot aspirar a més, perquè està clar que hi ha hagut una millora substancial. Encara podríem oferir una millor qualitat pel que fa a continguts i mitjans.

-Vos agradaria produir el programa per a una cadena de ràdio? És a dir, que vos fitxaren, per exemple, d’una ràdio local o provincial, i convertíreu Massa pa la Carabassa en una mena de ‘Nadie Sabe Nada’ (SER) o ‘Yu no te pierdas nada’ (Los 40).

-Si el programa que nosaltres fem el pogueren emetre en una emissora gran o en una cadena de podcast gran… clar que sí! Pensem que ens aventuraríem. Certament, un morning show podria funcionar molt bé en relació a allò que fem, el que passa és que no sabem com se’ns donaria això de matinar tant. Tiraríem també per un Saturday Night Live. Allò amb què sí coincidim tots és que si haguérem de triar alguna hora del dia, escolliríem la nit, ja que és quan més audiència es concentraria. Deixaríem la vesprada perquè hem comprovat que l’audiència vespertina està ocupada i, de vegades, no es poden permetre seguir el programa en directe. Això ho sabem perquè es nota molt com pugen les visites la mateixa nit després d’emetre el programa.

-Ja que feu entreteniment i humor, quins són els vostres humoristes/presentadors i programes de ràdio favorits?

-Andreu Buenafuente i Berto Romero sempre han sigut uns grans referents, encara que també cal dir que Ignatius, Queque i Broncano estan molt forts amb La Vida Moderna (SER) i OH MY LOL (SER). També El pirata y su banda, de Rock FM, perquè el seu presentador té eixe punt de persona innocent però apassionada amb el treball que fa i és capaç de transmetre el seu bon rotllo als oients.

-A banda d’estar a l’estudi, en quins formats i on heu fet els programes de ràdio?

-Uff, infinitat de coses. La veritat és que, a la fi, sembla que el programa és l’excusa. Fem molts concursos on la gent pot participar com, per exemple, el que férem amb La Fallera Calavera, on la gent havia d’enviar-nos les seues fotos jugant. Vam estar a les Jornades de Podcasting, en Las Naves, junt amb altres podcasts en valencià i vam fer un programa especial. També hem estat als escenaris fent un show en directe on utilitzem cosetes del programa i fem participar el públic. Tenim un format: els Carabassa on the Road i eixim al carrer a preguntar-li a la gent la seua opinió sobre temes d’actualitat o, simplement, graciosos.

-Què destaqueu d’eixes experiències?

-En general, comences sense saber com acabaran, però de moment han anat molt bé totes. Podríem destacar l’espontaneïtat de totes estes experiències, sempre ens passa alguna cosa prou anecdòtica. Per exemple, trobar-nos gent que imita a Shakira o quan anàrem a Benigànim per a fer el show en directe en ple agost. Arribàrem a les 16:00h i això estava impracticable. Se n’anàrem a buscar un riu, perquè Miquel deia que ell anava allí de xicotet i que ens podríem banyar. Total, en arribar no hi havia ni mig pam d’aigua.

-Quins són els comentaris que rebeu respecte de la vostra feina?

-Sempre hem tingut una comunitat molt arrelada i a la gent li sembla curiós allò que fem, els hi atrau. Rebem molts missatges, tant per part de la gent propera com per part dels nostres seguidors, que ens feliciten als perfils de les xarxes socials de MPLC. Alguns companys de classe, de feina o familiars ens diuen que els agrada molt allò que fem, que hem de continuar perquè ens ho passem molt bé i fem, a més, una funció lingüística indispensable. Personalment (Lluís Garrigues), m’ha passat una cosa prou entranyable. Un antic company d’institut (1r ESO) em va parlar per Facebook Messenger per felicitar-nos pel que estem fent i per a animar-nos a continuar així. Molta gent ens comenta que gràcies al nostre programa estan descobrint grups o músics i persones que convidem.

-Quina considereu que ha estat i és la clau del vostre èxit amb el programa?

-L’esforç que hem posat, el to desenfadat i fer allò que ningú està fent. D’altra banda, pel que fa a l’èxit i la pujada d’audiència dels últims programes, part fonamental són els convidats. Si no fóra pels convidats, els programes no tindrien tantes reproduccions.

-Al vostre programa heu entrevistat gent local, com músics o, fins i tot, a la professora de la Universitat d’Alacant i membre del Consell Rector de la CVMC, Mar Iglesias. A qui vos agradaria portar a un dels programes, però que sapigueu que seria difícil?

-Vam contactar amb Emilio José Martí Gomez, famós pel seu vídeo quan era menut. Volíem convidar-lo per a març, ja que es commemorava els 10 anys de l’aparició del famós vídeo a YouTube. Volíem aprofitar el programa per a fer un repàs d’allò que ens han deixat aquestos últims 10 anys, però no vam tindre sort. Un altre convidat que ens agradaria molt tindre és a Panxo de ZOO, degut a l’èxit que està tenint amb el seu projecte. Estem segurs que Panxo s’ho passaria d’allò més be. A més, podria ser una bona oportunitat per a mostrar a la gent una faceta més íntima d’ell, la qual cosa seria motiu d’interés assegurat. A el grup La Raíz també ens molaria molt perquè ens agradaria saber com es senten després d’haver crescut tantíssim els últims anys. I per què no, alguns dels clàssics ja retirats per a què ens conten com els va, a què es dediquen i com veuen ara el panorama musical.