El reporterisme extrovertit de la saforenca Maria Fuster

Molts de vosaltres no coneixereu a Maria Fuster, però, es tracta d’una de les reporteres més desimboltes de la televisió nacional. Actualment viu a Barcelona per motius laborals, però doneu-li temps a esta jove de 28 anys, natural de la Safor, per a què estiga en boca de totes i tots. Maria Fuster ha estudiat el grau en Comunicació Audiovisual al campus de la UPV de Gandia. A la Tresdeu l’entrevistem per a què conegueu una mica més la que, de segur, serà la pròxima gran show-woman de la televisió valenciana.

Esta professió, la de comunicar, assegura que li agrada molt perquè estàs en procés d’aprenentatge constant i “coneixes moltes històries, coses curiossíssimes i gent molt interessant que et sorpren cada dia”. Per molt random que parega la següent afirmació, a esta autobatejada com “teatrera” li encisa la fruita: “Si vols conquerir-me, més que flors, li regales a esta moneta quatre kiwis o un meló d’Argel i ja m’has guanyat”.

Pel que fa als gustos musicals, Maria Fuster assegura fixar-se molt en les lletres de les cançons: “moltes vegades les parafrasege en converses quotidianes, que normalment ningú entén perquè solen ser cançons de l’any de la picor del meu Antonio Machín o jo que sé, del Titi o de Rosita Amores… però que a mi em fan molt de riure. I si les coneixen ja, el grau de complicitat és… Sóc molt eclèctica i admire a la gent amb propostes originals. Ara tenim una gran oferta de música valenciana, en valencià i d’estils diferents, que van més enllà de la dolçaina i l’ska. I m’encanta.”

– Et veiem a la televisió, a programes com ‘Tips’ (La 2), ‘Trencadís’ (8TV), els informatius de La Sexta, la televisió local de Mediterráneo. Ser reportera ha estat allò al que sempre has volugut dedicar-te?

– Sempre he tingut una veneta teatrera. Em servix, jo crec, que de manera terapèutica perquè, de normal, si no tinc confiança, sóc prou vergonyosa i no precisament la més ‘xarraora’ del món. Ara bé, quan em pose en mode luses, cámaras y acsión, puc, fins i tot, fer la croqueta davant de qui siga. Quan era menudeta, furtava una americana deu talles més gran de l’armari de ma casa i em posava davant la tele com si presentara els informatius de la BBC. Hi ha algún document gràfic per ahí solt, que tractaré de destruir… I el meu primer reportatge real, vull dir, sense imaginar-me coses estranyes per casa, va ser en una tele local de Gandia. Jo estava de becària i un dia van dir “va! Que la xiqueta isca a fer açò!”, a Benipexcar crec que era. Un temaso: San Cristòfol, patró dels conductors. Vaig acabar parlant-li de tu al vicari de poble i revolucionant als veïns.

– Quines qualitats consideres que tens com a periodista i reportera?

– Es complicat fer-me este auto-psicoanàlisi… normalment sóc jo la que pregunte i ara és “El cazador, cazado“, l’entrevistadora entrevistada (riu). Supose que allò que més destacaria és que sóc The Woman’s Orchestra, igual puc fer humor, surrealisme al més pur estil Monty Phyton (salvant les distàncies, clar…), com que et presente un informatiu com la tia més formal i seriosa del món. Amb els estilismes també m’encanta mimetitzar-me amb els temes. Em considere prou camaleònica o navalleta suïssa.

-I què s’ha de tenir per a treballar a la TV?
– Sempre he escoltat això de “los cínicos no sirven para este oficio”, de Kapuscinski, com el llibre de capçalera a totes les facultats de periodisme, però, jo crec que a la tele tot sol tindre una posada en escena. Així que, no dic que hages de ser un cínic, però, un puntet d’anar a la teua, tot intentant que no t’afecte amb excés ni el que contes, ni el que fas. Si no, estàs perdut. I a mi m’han fet massa patidora.

– Hi ha algun/a referent per a tu en el món del periodisme/reporterisme de la televisió?
– Buenafuente i els equips de guionistas genials que no es veuen. Monleón i les monleonetes… Ah! I el gran Joan Carles Fortea. No he vist mai una persona que explique millor l’oratge que ell. Sense prompter, sense res… ni el mapa el té darrere.

– Veiem que, com Eugeni Alemany, has fitxat per Tips, de La 2. Com arriba aquesta col·laboració amb el magazine vespertí?

– Em van cridar un dia, de sobte, com solen passar amb les coses més xules. I ací estic. Eugeni és el reporter corresponsal de la terreta i jo cobrisc la part de Catalunya. El campament base està a Barcelona, a la productora Brutalmedia i el plató als estudis centrals de TVE de Sant Cugat. La meua missió és descobrir als espectadors temes fresquets i curiosos. Alguns d’un frikisme dramàtic molt divertit.

– També hem vist fa poc que has treballat amb els informatius de La Sexta, què féres i com es donà la feina?
– A la Sexta vaig estar molt poquet, abans que em cridaren per al Tips. Estava a la delegació de València. És un registre completament diferent. Encara que la cadena té un rotllo més desenfadat, eren informatius i no pots gesticular tant ni ser massa creativa.

– També has col·laborat amb una tv de Catalunya, 8tv, no va durar gaire la col·laboració, per què?

Va ser una experiència on vaig aprendre una barbaritat, feiem directes impossibles tots els dies, completament improvisats i caòtics. El programa va anar degenerant-se i centrant-se en cor i successos. Un dia, fins i tot, vam arribar a portar a Belén Esteban a opinar sobre el procés independentista. Es van disparar les audiències, sí… però tant com la sensació de vergonya. La paradeta va acabar tancant-se poc temps després.

– Has tingut més contractes amb mitjans de Catalunya o d’altres parts de l’Estat?
Vaig arribar a començar a treballar al programa Hora Punta de Cárdenas. Passa palabra! Això val ací, o no?

– Com veus el món laboral i audiovisual al País Valencià?

– Síííí, sóc la nova Maria Abradelo (riu). A vore si quan tornen a obrir la tele, m’oferixen tants programes com a ella… El que em tiren! Xica para todo.

– Posats a imaginar, si demà et digueren de treballar a un show valencià (rollo el Hormiguero o El Intermedio) en prime time amb gent com Xavi Castillo o Eugeni Alemany i altres professionals del sector, quin rol t’agradaria fer: reporterisme o presentar a plató?
– Seria brutal! Proposeu-ho!! M’encantaria. Podríem fer com a El Intermedio: jo al centre i que Xavi o Eugeni xuten el gol. A mi, sense cap mena de dubte, m’agrada el plató. Tots comencem pegant bacs pel carrer, però, presentar al plató és on més em veig. Més serenitat i, damunt, ma mare desvanida perquè no se’m desfarien els cabells.