Després d’Aspencat quins seran els caps de cartell?
Després que Aspencat ens haja “regalat” per a Reis la seua aturada indefinida, es torna a reobrir el debat del relleu entre els grups de música en valencià que ja s’havia originat abans amb l’aturada de grups caps de cartell com La Gossa Sorda, Rapsodes, Obrint Pas o Orxata. Personalment hi ha moltes experiències que em lliguen a aquest grup de la Marina, però a escala col·lectiva perdem un grup de referència, una banda que ha inspirat el naixement d’altres formacions més joves i que ha ajudat a créixer més encara la música en la nostra llengua i la seua normalització.
Però tornem a la pregunta que titola aquest article: què passarà ara amb el panorama de la música en valencià? Després de rebre la notícia sobre l’aturada d’Aspencat, no és estrany pensar en el futur musical que ve. Malauradament no són pocs els que es queixen infantilment afirmant coses com que “ja no tenim bons grups” i que “ja no valdrà la pena anar als concerts”. Aquestes afirmacions però no tenen ni cap ni peus. Encara més, és una postura destructiva per a la resta del panorama. És veritat que perdem grups que acostumaven a ocupar les posicions de caps de cartell, però també n’han sorgit altres amb força, com Smoking Souls, ZOO i Auxili (sempre atenent als grups del País Valencià que canten en valencià).
És si més no preocupant que part del públic no conega propostes més enllà de les que ocupen el lloc més gran als cartells, i ho és cada vegada més. És de bojos no assumir que gaudim ara mateix de l’oferta més extensa que hem tingut mai de bandes que canten en català, i a més en tots els estils i registres. També Obrint Pas o Aspencat van ser grups menuts, d’eixos que només van a veure els amics i els familiars. També van necessitar recolzament per tal d’afermar i arribar a fer massiva la seua proposta musical.
Alguns joves grups valencians aterren amb força i han gaudit enguany d’extenses gires, en les que han anat ampliat els seus seguidors. Aquest és el cas de Vadebo, Atupa, El Diluvi, Pellikana o Tardor, que compten amb components ben joves però en els que observem una trajectòria ascendent inqüestionable. Altres porten anys en la trinxera, i continuen insistint tot i segurament no haver estat suficientment reconeguts, com Senior i el Cor Brutal, Lilit i Dionís o Sva-ters. Però encara està més verd el bosc! Darrere venen una extensa nòmina de projectes que xafen fort, alguns d’ells assolint una qualitat en les seues produccions musicals i audiovisuals de primeríssim nivell. Són bandes com Prozak Soup, Mai Mai, Bacora, Assekes, Egalité, King Kong Boy, Meteor, Pupil·les Dilatives, Kontaminació Akustica, X-Fanekaes, The Dance Crashers o Herba Negra. Projectes amb vocacions i textures ben distintes, però que comparteixen la sort de poder beneficiar-se del canvi generacional que viu el panorama amb la retirada dels “germans i germanes majors”.
Aquestes són però només algunes de les propostes que creixen fortes al territori valencià. El nostre país és un vertader viver musical, i els grups brollen per tota la nostra geografia com un símptoma més de normalitat. Una normalitat que cada vegada sembla més propera gràcies a l’explosió de la varietat estilística que fa obsoleta l’etiqueta ‘música en valencià‘. Hui en dia l’associació de la música cantada en llegua pròpia i clixés com la dolçaina, l’ska i el pamfletarisme estan més que desacreditats, i les mateixes bandes ho reclamen.
Per això, i contestant a la pregunta inicial, ara el que ens cal és seguir gaudint de la música en la nostra llengua en els festivals i concerts als que estem acostumats, però amb protagonistes renovats.