La llista de febrer per Carlos Pérez de Ziriza
Carlos Pérez de Ziriza ens envia la seua llista de deu cançons. Cadascuna té la seua història i la seua explicació. El periodista i crític musical ens aporta aquestes 10 pistes.
Allà van deu cançons que -crec- mai em cansaria d’escoltar. Potser demà serien altres deu. O vint. O cinquanta. Però hui són estes. I encara em costa explicar, negre sobre blanc, per quines raons.
This is The Day (The The, 1983)
Cançó eterna, de les que mai s’esgoten. De les que, si t’alces de bon matí amb ella, creus que no hi ha res que et puga eixir malament. Ni tan sols mig malament. Matt Johnson és un grandíssim compositor de cançons, no és cap novetat. La llàstima és que la seua carrera haja segut tan intermitent. “We Can’t Stop What’s Coming”, una de les últimes que va editar l’any passat, també demostrava que la seua capacitat no ha minvat, tot i el pas del temps.
Alex Chilton (The Replacements, 1987)
Si és veritat això que diuen que les bones cançons són, de vegades, llocs on un es quedaria a viure per sempre, esta és –sense dubtes– una d’elles. Frenesí que desborda, inspiració melòdica i un riff de guitarra per a la història conformen el millor tribut a l’alma mater de Big Star que un es puga imaginar. Vaig tindre la sort de poder viure-la en directe al Primavera Sound de fa tres anys, just abans del seu últim concert (per sempre mai, tret que es produïsca un miracle) a Porto. Tres minuts per a l’eternitat, inoxidables.
Don’t Want To Know If You Are Lonely (Hüsker Dü, 1987)
Crec es és el cim de Grant Hart –qui ens va deixar fa només cinc mesos– i un dels moments més memorables no només de la producció de Hüsker Dü sinó de tot el rock underground nord-americà dels 80. Impossible escoltar-la sense que no et bulla la sang. A banda de que és inabastable l’ombra que va propagar la parella que formava amb Bob Mould: Pixies, Nirvana, Foo Fighters, No Age, Japandroids… seguim? Poques expressen amb major punteria l’angúnia post adolescent dels de Minneapolis.
Valerie Loves Me (Material Issue, 1991)
Sempre m’ha flipat esta cançó. La lectura simplista podria ser que la vaig descobrir quan tenia uns 17 o 18 anys: ja se sap que a eixa edat tots som molt més impressionables. A hores d’ara, passats més de 25 anys, crec que la resposta –racionalitzada, raonada, versemblant– seria que no conec una altra cançó amb una tornada que només siga un riff de guitarra corrosiu i un intens crit de desesperació per un amor no correspost. El fet que Jim Ellison, líder dels Material Issue, acabara amb la seua vida amb només 32 anys, potser ajude a entendre un poquet millor el que li bullia pel cap quan componia esta mena de cançons, perles d’una forma molt particular d’entendre el power pop.
This Love (Craig Armstrong, 1998)
La veu celestial de Liz Fraser (Cocteau Twins) millora tot el que toca. Recorde que durant esta època, finals dels 90, i amb els Twins ja dissolts, era molt habitual escoltar-la col·laborant amb altres músics. Ho va fer amb Massive Attack (“Teardrop”) i també amb Craig Armstrong –qui representava la cara més orquestral de la plèiade de músics que orbitava al voltant del trip hop nascut a Brighton, abans de centrar-se en les bandes sonores– en esta cançó absolutament primorosa, i tan emocionant com fa ja gairebé vint anys.
Segundo Premio (Los Planetas, 1998)
El colps marcials de bateria d’Eric Jiménez, les guitarres elèctriques com encoratjades per un turbopropulsor, la veu de J supurant desengany i rancúnia en dosis no massa generoses però letals… he perdut el compte de les voltes que l’he escoltada en directe (¿quinze? ¿vint? ¿trenta?), però el cas és que no ha deixat d’emocionar-me ni en la nit més desganada dels granadins. Que les han tingut, per descomptat.
Western Sky (American Music Club, 1988)
Mai em cansaré de repetir que Mark Eitzel és un dels millors compositors vius del rock nord-americà. I a més cal ser de gel per a no sentir res en escoltar esta cançó, que és també una mena d’homenatge vetllat a la sensibilitat de Nick Drake, un altre talent maleït, presa de l’infortuni. Recomane encaridament la versió de Mark Eitzel en solitari al seu àlbum Songs of Love Live (1991), en la qual pràcticament se li trenca la veu (donant-li una quota d’emotivitat extra), a més de que és un dels millors directes acústics de la història. Exageració? Potser. Però tant me fa.
The Ocean (Richard Hawley, 2005)
Què dir d’això? El cel fet cançó. La melodia que va il·lustrar el sempre arriscat moment vals (amb un ball gens ortodox, cal dir, però molt sentit) al meu propi casament, fa gairebé deu anys. Crec que ja no cal dir res més.
Being Boring (Pet Shop Boys, 1990)
Una de les més belles evocacions del pas del temps, del sentiment de pèrdua o de la pèrdua dels ideals de joventut mai fetes en una cançó pop. Melodia, arranjaments i videoclip, tots a una, que et fan somiar amb un altre món, orfe de lletjor. Un dels millors singles de la història, que punyetes.
Tinseltown in the Rain (The Blue Nile, 1983)
Havíem començat esta llista amb un caire ben enèrgic i guitarrer, però la rematem sumits encara més al pou de la malenconia amb esta joia dels escocesos The Blue Nile. Reconec que m’incomoda un poc seleccionar-la així, sense embuts (el maleït factor remember valencià, que de vegades distorsiona la recepció d’algunes enormes cançons), però és que The Blue Nile és un dels meus grups favorits, i no serveix de res fer-nos els interessants i triar una altra del seu repertori. Perquè cap supera a esta, per sublimes que siguen.
Biografia
Carlos Pérez de Ziriza (Madrid, 1973) és periodista i escriu sobre música popular des de fa anys a mitjans com El País, Mondosonoro, Efe Eme, Cartelera Turia, el Hype o Beat Valencia. També ha signat a El Temps, Rolling Stone o Valencia Plaza. Entre crítiques de concerts, entrevistes, reportatges i ressenyes discogràfiques, va trobar temps també per escriure un parell de biografies musicals (Morrissey y los Smiths. Inmortal luz del norte, editat per Midons, 2005 i “REM. El reverso del sueño americano, també per Midons, el 2006), l’assaig Fragmentos de una década. Tendencias, transformaciones y claves del rock del nuevo milenio, editat per Milenio el 2011, i els volums històrics Indie y Rock Alternativo. Historia, cultura y álbumes fundamentales (Ma Non Troppo, 2017) i el recent Tres minutos de magia. Una historia del power pop y la new wave (Efe Eme, 2018).
