Com sonaran els Dry River en ‘2038’?
Pensar en la música de 2038 fa molta peresa. Primer una peresa tecnològica. Tindrem algoritmes cavil·lant temassos per als estius llargs de canvi climàtic? Peresa també dels estils per inventar que vindran, sense anar de pureta per la vida però l’horitzó fa peresa. Però res d’açò preocupa als castellonencs Dry River, una banda que toreja les modes i es refugia en l’humor absurd. Titulen el seu darrer disc 2038 (Rock Estatal Records), no com un viatge al futur, no hi trobareu post-neotrap. Sinó un compendi del ritme en principi més intemporal de la música popular, el rock, sobretot el rock dels setanta i huitanta, el de Queen i el de “Jump” de Van Halen. Perquè al 2038 el “Bohemian Rapsody” encara emocionarà, però els eliminats dels programes televisius d’ara no arribaran ni a anècdota.
2038 és un disc amb tota una cistella plena d’influències rock progressiu i metal, la més evident de totes és Queen, també Dream Theater. Escoltant “Fundido a negro”, quan teclats i riff de guitarra s’envolen en duel, els Muse de fa deu anys reapareixen. Quan topetem amb canvis de ritmes delirants, teclats, guitarres i cors que s’alternen, el propi Freddy baixa un instant a la terra a saludar. Exagerat, ho sé. Però quan sembla que tot està inventat i la pretesa originalitat és una fugida cap avant, intentar fer baixar a saludar als mites ni que siga per uns segons és possiblement la més lúcida de les idees.
