Pau Alabajos ens recita la seua ‘Ciutat a cau d’orella’
El cantant de Torrent Pau Alabajos publica Ciutat a cau d’orella (Bureo músiques). Nou disc on posa música a poemes de diferents llibres de Vicent Andrés Estellés, ara que que fa vint-i-cinc anys que va faltar. Estellés és capital per entendre l’obra d’Alabajos, des dels seus inicis sempre hi ha hagut un substrat en les seues cançons. A voltes un verset, a voltes una adaptació. També hi havia un treball més experimental, com Pau Alabajos diu Mural del País Valencià.
Ara Ciutat a cau d’orella és un pur disc de pop amb alguns dels versos més cèlebres d’Estellés. Els de l’amor pel nomenclàtor de València, l’amor passional per l’Isabel i també la mort -petita- de la seua filla. Un disc molt allunyat del so Nashville amb el que ens va sorprendre en l’anterior L’amor i la ferocitat (2016). Este l’ha enregistrat més a prop, als estudis Blind Records de Barcelona. Aventurar-se a cantar una volta més al poeta de Burjassot és complicat. Passar per darrere de les interpretacions que ja havia fet l’Ovidi amb arranjaments de Toti Soler és caminar per un terreny minat, del qual Alabajos n’ix relativament indemne. Amb encerts com “Postal”, que es prestava perfectament a una preciosista cançó de pop dolç.
Un però. El millor Alabajos que coneixem, el gran lletrista, i perquè no dir-ho, el poeta, és el que juga a fer d’Estellés. El que transcriu estellesianament el viure, créixer i estimar dels nostres temps moderns. Estellés l’any de la mort de Manolete (el 1947 per ser exactes) no tenia tiquets de peatge a les butxaques, residu de velles històries d’amor. Tampoc feia l’amor els caps de setmana a ciutats europees. Però si li hagués passat tot açò ho hauria explicat com Pau ho canta. I eixe Alabajos, que personalment és el que més m’agrada, d’alguna manera el perdem quan només canta poesia d’altri. Quan retent homenatge al mestre al que tant li deu potser oblida que el millor homenatge és seguir creant cançó i poesia en valencià.
