Tribade: «Teixir xarxes entre dones és resistència»

Tribade és un grup de rap de Barcelona composat per Sombra Alor, Bitahh, Masiva Lulla i el DJ Big Mark. Elles mateixes defineixen la seua música com a políticament feminista i musicalment rap fusió i sons urbans. En febrer van traure el seu primer disc, anomenat Las Desheredadas (Propaganda pel Fet!, 2019), i després d’haver estat a Alemanya, Estats Units o Mèxic, el proper 11 d’abril estaran a la sala Wah Wah amb Jazzwoman i Periferia Norte per presentar-lo a València. Si vols vindre al concert, pots trobar un sorteig d’entrades a l’Instagram de Tresdeu.

Com li expliqueu Tribade a algú que no té ni idea del que és?

Tribade seria com un projecte amb la intenció de transgredir però molt des de la disciplina, el discurs i la formació. Seria com un equilibri entre eixe feminisme autònom molt propi de Barcelona, molt assembleari i de moviment social, i el feminisme disciplinat, però no perquè siguen coses contràries. Seria una mescla entre transgressió i la militància feminista.

Vau traure Las Desheredadas en febrer, com valoreu l’acollida?

Molt positivament, o siga, la resposta que està tenint el públic està sent brutal. Ja de primeres, tindre una gira internacional fent rap a l’estat espanyol és molt estrany. Però no és només això, quan hem estat a Bilbao, Saragossa o Manresa la gent està super a tope. El públic se sap les cançons, ens estem trobant amb una acollida molt “totxa”. Estem super contentes.

La gent vos comença a escoltar pel ritme i es queda per la potència i força de les lletres. És el vostre objectiu?

En el fons sí que es un poc l’objectiu: fer una música que a nivell estètic siga bonica i estiga currada, que t’entre i siga ballable perquè està ben feta i cada flow, mètrica i beat estan cuidats, però sense perdre res del discurs i sense modificar la lletra per eixa ballabilitat o sonoritat. Per tant, t’està entrant una cançó pel ritme però si et pares a escoltar el missatge, és una cosa potent. Imaginem-nos que Maluma parlara d’ecologisme, o que als concerts que fa J Balvin, de milions de persones, la gent estiguera parlant de tombar el patriarcat, seria l’hòstia.

S’ha superat l’estigma de que el reggaeton és masclista?

Sí, supose que a partir de la reflexió i les crítiques que han fet les companyes racialitzades de “és que vos penseu que els blancs no sou masclistes, però quan veieu la música que arriba del barri pobre o llatí, tot és masclista”. Com si Loquillo, The Police o grups indies no tingueren “masclistades”. Jo crec que el canvi ha sigut gràcies a eixes crítiques i eixe empoderament de les companyes que s’han defés quan perrejar es taxava de denigrant, no crec que haja sigut ni molt menys gràcies a nosaltres les blanques que fem reggaeton. Culturalment, el disciplinament del cos, el ser tan rígids, és una cosa molt europea. Realment, a altres cultures, moure el cul, estar en contacte amb el moviment i tota aquesta consciència corporal és una cosa molt natural. Per tant, perrejar és una manera més d’expressar-se i les dones tenen la seua manera d’empoderar-se des del ball. Hi ha moltes xiques, com Ivy Queen o Miss Bolivia, que fan reggaeton des d’allà  i fa molt de temps que s’ho estan currant.

Al disc físic expliqueu que classifiqueu les cançons per cicles lunars. Per què cicles lunars? És aquest el concepte global de Las Desheredadas?

Diguem que és el paraigües conceptual baix del qual es desenvolupa Las Desheredadas. Volíem treballar el disc no únicament juntant diferents temes i col·locant-los. Ens agrada molt treballar en cercles: el principi està lligat a la part final.

La lluna és un element que es menciona molt al feminisme, als sabers de dones i a la moguda ancestral. Si la lluna afecta les marees, com no va a fer-ho als nostres cossos? És una cosa que està demostrada. A més, García Lorca la menciona molt, igual que la sang. Simbòlicament, ens pareix molt interessant. Aleshores, en compte d’ordenar els temes per la línia musical, la seqüència rítmica l’hem hagut de sacrificar per poder utilitzar el concepte i que siga progressiu, que vaja encaixant tot en cada cicle lunar. Els cicles representen emocions diferents, que són les que representen les cançons que s’inclouen dins de cada un. Per exemple, al cicle de lluna negra, que és la part més introspectiva i més fosca, trobem “Adicciones”, un tema més reflexiu i trist.

A la fase d’introspecció escriviu “La Purga”. Què passa per a que sentiu la necessitat de fer aquest tema?

Passa que veiem diverses coses, i açò ho comentem de cara cap a dins, perquè som molt de les nostres, del moviment feminista de Barcelona. Veiem certa fragmentació o certa manera d’acusar de privilegis sense revisar-se els propis. També veiem que a nosaltres, en començar a ser una figura pública, se’ns mirava més amb lupa que a la resta, sobretot a nivell de lletres. Deuríem interpel·lar-nos més des dels cuidats. Al cap i a la fi, “La Purga”, encara que parega un tema molt autocrític, que ho és, i crític cap a fora també, és un cant a la sororitat, a que tot el món comet errors i la caga. Nosaltres l’hem cagat i no perquè tinguem un micròfon som referents de teories de gènere ni catedràtiques. Nosaltres som raperes. Diguem les coses d’una altra manera, aprenguem, mirem els processos de les companyes.

No esteu cansades de que vos pregunten per rapers i trap queens?

M’encanta que em preguntes açò. A la primera entrevista que ens van fer, com a principiants, ens vam posar un poc haters, i la resta de periodistes, com suposem que teniu la costum de mirar el que ens pregunten altres, van veure el rotllo punki que portàvem de tirar beef i ara sempre ens ho pregunten.

Que ens pregunten per rapers masclistes ens pareix bé, perquè sempre està bé tirar beef perquè sàpiguen que estem ací per dir “escolta, que si sou uns machis i hem de dir-vos en públic que sou uns assetjadors sexuals, ho farem”. Sobre les trap queens, si que hem sigut un poc més crítiques al principi, i podem no compartir molts dels discursos perquè per a nosaltres el feminisme ha de ser anticapitalista. Aleshores, ja vam decidir que no anàvem a anar contra companyes de la indústria musical. En lloc d’atacar a una xica a nivell individual, podem atacar el discurs, el sistema o el públic que s’enganxa a la nova tendència, però intentem no caure en la crítica fàcil a les companyes. Hi ha molts rapers i trapers masclistes als que criticar abans de qualsevol trap queen.

Actueu a València el dia 11 a la Sala Wah Wah amb Jazzwoman i Periferia Norte. És important col·laborar entre vosaltres?

Quan de vegades ens pregunten què es pot fer per revertir la situació de les dones al rap, un dels punts que diem es eixe. Hem d’intentar donar espai a companyes que rapejen, per exemple: si jo tinc el privilegi de cantar en un escenari i tinc una col·lega que està començant a rapejar, doncs que puge. A més de la importància de currar sempre, en la mesura del possible, amb dones, és molt important fer una xarxa entre nosaltres. Jazzwoman, Machete en boca, La Ira… son super amigues nostres. Ens hem conegut pel rap, però per exemple, vam estar amb Machete en Boca a Berlín fa poc, i va ser l’hòstia. Quan el sistema reprimeix eixa relació sana entre dones i el que vol és que competim, teixir xarxes és resistència.