Érase una vez en… La Moncloa per Toni Mejías
En la seua última pel·lícula Quentin Tarantino busca homenatjar el cinema que va conéixer en la seua infància. Ambientada l’any 69, ens mostra com s’aproxima un canvi de cicle en la indústria de Hollywood, on el western comença a llanguir. I ens transporta pas a pas a la fatídica nit en la qual la banda de Charles Manson va assassinar Sharon Tate i companyia a la casa que tenia Roman Polanski a Los Angeles.
Amb l’aparició d’estreles de l’època com Steve McQueen o Bruce Lee, o picades d’ull a gèneres com l’spaghetti western, Tarantino ens convida a tornar a una època hollywoodiana coneguda pels afeccionats al cinema. L’única cosa que decideix és canviar el final de la història. Fa que els sequaços de Manson s’equivoquen de casa, que el seu final no siga molt agradable i aconsegueix donar una segona oportunitat a Tate, els seus convidats i, clar, a Roman Polanski. Final feliç.
Leonardo DiCaprio i Brad Pitt protagonitzen l’última pel·lícula de Quentin Tarantino
Negociacions
En les negociacions de govern entre PSOE i Podemos, Pedro Sánchez sembla que també busca homenatjar el PSOE que molts recordem des de la infància. El que alça el puny en l’oposició i canta “La Internacional”. El que parla de derogar les reformes laborals neoliberals i promet grans partides de diners per a la despesa social. El mateix Partit Socialista que una vegada aconsegueix el poder baixa el puny, demora una vegada i una altra les reformes que afavorisquen a la majoria i fa contínues cridades a la dreta “pel bé del país”. Els mateixos que obeeixen les ordres de la CEOE sobre amb qui formar govern i que veuen irrealitzables mesures que portaven en el seu programa.
El final de la pel·lícula està a prop i aquesta vegada no sembla que existisca un desenllaç alternatiu. Sembla que els homes de negre de la UE no s’equivocaran de casa i no rebran el seu merescut d’una vegada. El PSOE els obrirà la porta de bat a bat i els que ja han patit un trist final, repetiran. Perquè el cinema permet reescriure història, però el PSOE porta 40 anys amb un mateix guió i temen perdre els seus privilegis si el reescriu. El trist és que molts espectadors continuen menjant les seues roses esperant que el final siga un altre, malgrat saber que alguns directors sempre fan finals previsibles.
Toni Mejías és membre de Los Chikos del Maíz i col·labora en diferents mitjans com Público i Diari Jornada, i a partir d’ara també a Tresdeu.com
