[Galeria] El viatge de Joan Palomares (Prozak Soup) a Corea del Nord
Joan Palomares, músic valencià al capdavant de la banda Prozak Soup ha estat a Corea del Nord, un dels països més difícils de visitar del món. Joan ens conta en exclusiva a Tresdeu la seua visió d’aquest controvertit país i ens mostra algunes de les fotografies que ha fet per a una exposició que oferirà molt prompte.
A la frontera amb corea del Sud de la mà d’un capità de l’Exèrcit.
La primera pregunta que et fan quan dius que te’n vas a Corea del Nord és: com has aconseguit que et deixen entrar? I les més repetides quan surts són bàsicament tres: Estàs bé? Què és el que més t’ha agradat? I què és el que menys t’ha agradat?
Amb això ja ens podem fer una idea de quina percepció tenim a Occident d’aquell país. Contestant a aquestes preguntes tractaré de contar-vos que m’ha dut fins aquell racó del món, i també com he viscut l’experiència d’endinsar-me a la revolució més enigmàtica de la nostra època.
Com has aconseguit que et deixen entrar?
Quan anava al segon curs de l’institut vaig començar a sentir curiositat per tot allò que tenia a veure amb Corea del Nord ja que sempre sortia a la televisió com una amenaça. Els informatius parlaven d’un líder tarat que mantenia a la seua població en la misèria mentre desenvolupava un programa nuclear. Anaven apareixent documentals que suposadament mostraven com es vivia endins de les seues fronteres. Em va impactar moltíssim el de Jon Sistiaga. Unes deien que eren mentides, les altres que no, i així així aquell tema es va posar de moda en la nostra colla d’amigues i això va donar peu a un debat apassionant que jo vaig viure amb molta intensitat. Volia saber tot el que tenia a veure amb aquest tema, volia esbrinar qui tenia raó, que era mentida i que no.
Des d’aquells dies vaig començar a cercar informació i em vaig trobar en què no hi havia manera de poder escoltar quina era la seua versió dels fets. Els articles de El País i El Mundo (dos mitjans suposadament allunyats ideològicament) donaven a entendre exactament el mateix. Però de sobte, uns anys després em vaig assabentar de l’existència d’un català que treballava per al govern de Corea del Nord, i no sols això, sinó que aquest senyor faria una xarrada a Alcoi.
Joan Palomares (dreta) amb Cao de Benós (centre)Allà vaig anar a parar i com a detall d’aquell dia, en arribar a l’acte em van presentar a un tal Toni i Nega que tenien un grup de rap. Entre les assistents vaig veure de lluny a un home que duia damunt del cor una insígnia amb una bandera roja i el rostre de Kim Jong Il, la persona que m’acompanyava em va dir: és ell. I en aquell moment va ser quan Nega ens va presentar aquell personatge misteriós, al president de l’Associació d’Amistat amb Corea i delegat especial del Comitè per a les Relacions Culturals amb els Països Estrangers, un tal Alejandro Cao de Benós. I bé, aquesta és la persona que m’ha ajudat a fer realitat un somni que tenia des de feia molts anys.
Estàs bé?
Existeix el mite de què quan entres a la República Popular Democràtica de Corea et quedes aïllat en mans d’un règim criminal. Durant els dies previs al viatge, vaig veure vint-i-un documentals sobre el tema, i a més algunes persones m’enviaven enllaços de notícies del pal: «Corea del Norte ejecuta turistas occidentales y no dan explicaciones», i una d’aquella mateixa setmana: «Kim Jong-un ordena pruebas de misiles de largo alcance y crece la tensión en la zona».
Quan baixes de l’avió a l’Aeroport de Pyongyang et mires el telèfon i posa «sense servei», i quan alces el cap el primer que veus són banderes de Corea del Nord per tot arreu. En aquell moment vaig pensar alguna cosa així com: I si és veritat que estan tronats? I si es pensen que sóc un espia i em detenen? I si la premsa de l’estat espanyol no menteix? Però mentre em menjava la bola amb aquestes qüestions vaig recordar com havia abordat la premsa espanyola el procés català i ja vaig tornar a la confiança amb els coreans.
Kim Won Il és la persona que ha acompanyat Joan Palomares durant la seua estada a Corea del Nord
En aquell moment, mentre passava els controls de seguretat arriben dos homes somrients. «Hola, tu eres Joan, no? Yo soy Kim, encantado.» Aquesta és la persona amb qui he viatjat pel país, un metge coreà molt culte i amb un bon sentit de l’humor. Mentre descobria Corea no paràvem de parlar, li vaig fer un milió de preguntes, ell les contestava totes. Entre llargues converses li vaig contar com vivim i com són els Països Catalans.
La veritat és que també li vaig dir que no he vist per cap lloc les situacions terrorífiques que descriu Sistiaga al seu documental, i mira que he estat en quasi tots els llocs que surten en aquell “reportatge”, si és que mereix eixa categoria aquest vídeo. Contràriament al que es pensa, les coreanes són persones molt hospitalàries i simpàtiques, fins i tot m’atreviria a dir que és un dels llocs on més tranquil m’he sentit mai. Per contra a l’estereotip que hi ha establert a Occident, a Corea del Nord la gent somriu, fa bromes, mengen gelats i miren el telèfon. Les xiquetes juguen a voleibol o passen la tarda a les nombroses pistes de patinatge. Hi ha parcs d’atraccions i bars. Endins de les grans ciutats es respira un ambient tranquil, hi ha molta harmonia en l’ambient, es valora el silenci i el verd dels arbres.
Què és el que menys t’ha agradat?
Després d’haver-ho reflexionat molt considere que els temes del culte al líder són els aspectes que menys m’han agradat i que més considere millorables. Hi ha una omnipresència de Kim Il Sung en gairebé tots els espais. Tot gira al voltant d’aquesta figura que és considerada el centre i l’ànima de la “gran família” que és Corea. Vull deixar clar que aquesta figura no la considere mala, atenent que Kim Il Sung va ser un jove de molta talla intel·lectual, que va créixer en aquella societat trista i miserable que havia imposat l’imperi japonès, fins al punt d’alçar-se per lluitar amb molta astúcia i coratge arribant a arriscar la seua vida per un projecte polític centrat en l’alliberament del seu país i la construcció d’una societat més justa i pròspera. Solament això ja té tots els meus respectes i admiració. Però tot això no impedeix que després de setanta anys de revolució trobe aquest culte institucional innecessari, i fins i tot contraproduent en alguns sentits.
Vaig tindre la sort de participar en aquest tipus de rituals. El dia de la Independència vaig viure en la meua pell l’acte d’homenatge als revolucionaris, al costat del poble de Corea. Vaig visitar a Kim Il Sung i a Kim Jong Il que estan al Palau del Sol de Kumsusan, i vaig veure amb els meus ulls com les persones sentien respecte i emoció pel que significava tota aquella celebració. Jo enmig de milers de coreanes i fent un exercici d’empatia, em vaig deixar dur per l’ambient i em vaig plantar davant de Kim Il Sung i li vaig mostrar els meus respectes, tota una experiència antropològica per a un ciutadà que viu a un país del bàndol enemic.
Les imatges de Kim Il Sung i Kim Jong Il presideixen el Palau del Sol de Kumsusan
Tot i que vaig començar a entendre la vinculació emocional d’aquest poble amb aquells símbols i que no és tan boig com es mostra a Occident, considere que això hauria d’haver-se racionalitzat fa temps.
És cert que Àsia en general és així, i no és just traure a Corea del seu entorn per a criticar-la des de la mirada eurocèntrica. Recorde sorprendrem igual o més a Tailàndia, on no podies caminar cinquanta metres per Bangkok i no veure la cara del rei per tot arreu, el himne sonant dos voltes al dia pels megàfons a tota pinya, la bandera per tots els costats, etc. Però d’això, mireu que estrany, no fan documentals de terror.
Què és el que més t’ha agradat?
Sense dubte el que més m’ha enamorat és el caràcter ultraecologista de l’estat que conviu amb un alt progrés científic i tecnològic que s’aprecia mires on mires. Les ciutats són literalment grans boscos amb gratacels futuristes pel mig. Pyongyang és la ciutat més verda i neta del món. El contrast entre natura i arquitectura d’alta complexitat és al·lucinant. Està ple de plaques solars, i el model econòmic a penes genera residus no orgànics. És impressionant veure cartells animant a la població a plantar arbres on ací anirien els anuncis de Coca Cola.
Vista de Pyongyang
Hi ha altres aspectes que m’han semblat molt dignes, no hi ha absolutament ningú dormint al carrer. Les condicions materials de vida que ha aconseguit aquesta forma d’organització econòmica, tot i les sancions i l’aïllament són sense cap mena de dubte admirables.
Pel que fa al tema de la qüestió de gènere, també m’ha impactat molt. Segur que donaria per a un llarg debat, però en trets generals crec que han avançat molt. És el país amb més igualtat de salaris per sexe del món. Hi ha una lluita institucional contra el masclisme molt forta tot i tractar-se d’un país asiàtic on hi ha arrelada una tradició conservadora-religiosa que ha obstaculitzat i obstaculitza molt el camí. Cal tenir en compte que abans de la independència i la revolució l’esperança de vida de les dones era de 38 anys. La majoria analfabetes i moltes d’elles esclaves sexuals per als japonesos (si us interessa el tema investigueu sobre les “dones de confort”).
Després de la revolució van ser el primer país amb dones amb educació superior de la regió. S’ha abolit totalment la prostitució. La constitució, que vaig comprar a Pyongyang i ja m’he l’he llegida, té un clar caràcter feminista (articles 77, 31 i 37). Vaig visitar una universitat i és xocant per a mi veure tanta paritat per exemple en estudis que ací estan masculinitzats o feminitzats. En l’actualitat a l’Assemblea Popular Suprema les dones ocupen el 35% dels seients (la mitjana del món és del 20,3%), mentre a Corea del Sud sols hi ha el 15,7% de dones al Parlament. Està ple de cartells de propaganda que animen a les dones a apoderar-se i protagonitzar la revolució. L’organització que vetla pel progrés del feminisme a Corea és la Unió de Dones Demòcrates de Corea, i té tres milions d’afiliades i un gran pes en l’agenda política de l’Estat.
Finalment dir que ha estat un somni poder escoltar la seua versió, la de les coreanes del Nord, directament de la seua boca i amb els seus gestos i mirades. I clar, com era previsible la cosa canvia quan parlen les filles de les que vivien en les cases on van caure les 635.000 tones de bombes nord-americanes.
Aprofite aquestes línies per agrair-li a l’Alejandro Cao la seua confiança i a Kim Won Il les seues paraules i les seues hores per Corea al meu costat, on ha nascut una nova amistat. Però també al meu amic Nahuel Gonzàlez amb qui tinc el rècord d’hores debatent sobre Corea del Nord.
