Marta Meneu: «Necessitem espais que connecten dones en situació de violència»

Coneixes Marta Meneu-Borja? És una jove booktuber valenciana que té un canal a YouTube sobre literatura anomenat La Prestatgeria de Marta. En aquesta canal, Marta recomana llibres en valencià i realitza activitats amb l’únic objectiu de fomentar la lectura. Ara ella és la protagonista perquè ha publicat El senyal, una novel·la coral amb la qual, Marta s’endinsa en la narrativa i ens ofereix un retrat viu de la societat actual. L’obra relata les vides de Joana, Dori, Ivonne, Val i Maria, subtilment entrellaçades per secrets i experiències compartides, que es converteixen així en un testimoni literari de la realitat que ens ha tocat viure. Hem parlat amb Marta qui ens conta les reflexions sobre el seu debut literari.

Marta posa amb el seu llibre

He vist al teu canal que El senyal va començar a prendre forma quan anaves a l’institut. L’has anat modelant amb el pas del temps o l’has tingut abandonat i de sobte el vas traure del calaix?

El senyal va nàixer a l’institut, sí. Va nàixer amb Maria, una de les protagonistes, i a partir d’ella m’eixí la resta de la història. Va ser un procés en el temps, bastant constant i prolongat. Tanmateix, quan vaig tindre totes les protagonistes sí que vaig deixar l’esborrany al calaix. Al cap d’un temps vaig tornar a ell per abordar sobretot l’estructura de la història.

Que una booktuber publique la seua novel·la és un poc com si una crítica literària o cinematogràfica realitzara la seua pròpia obra?

Pense que un booktuber no és l’equivalent a un crític literari. M’explique: a booktube no es fa només crítica literària. És un tipus de divulgació que, gràcies a les xarxes socials, mostra de manera molt “casera” les vivències de diverses persones en torn a la literatura. Crítica hi ha, és clar. I anàlisi. Però tampoc m’agrada pensar en un booktuber com un crític, sinó com una cosa més ampla i voluble (al cap i a la fi, les xarxes socials també ho són). Tanmateix, el fet de ser booktuber m’ha permés apropar-me també al món editorial i a la literatura d’altra manera i això ha influït en el procés de creació de la novel·la.

Es tracta d’una novel·la coral, explica’ns què significa eixe concepte.

El senyal és una novel·la coral perquè no té un únic personatge principal, sinó que es composa de diverses personatges protagonistes. Hi ha cinc en total, Maria, Dori, Ivonne, Joan i Val. I cadascuna té la seua pròpia història.

Aquestes 5 personatges són protagonistes paral·lelament? Com lligues les històries entre elles?

Exacte. Són les cinc protagonistes. De les cinc podem veure trames diferents. Per exemple, Val és una adolescent a l’institut i té una relació amb un xic del barri que no acaba bé. Les seues històries estan lligades, fonamentalment perquè formen part d’un mateix barri i amb això volia posar en valor el tipus de vida que es genera en un barri quan hi ha comunitat. Per exemple, entre les cinc no totes es coneixen, però se sonen de vista, d’haver-se vist a la botiga o a la plaça, etc. Això desenvolupa també un sentiment de pertinença. A més, sí que hi ha algunes protagonistes que tenen més relació com Dori i Ivonne que eren companyes de carrera, o Val que és amiga d’Ander, fill de Joana…

Un altre element important és que totes són dones i coincideixen en un mateix espai al primer capítol, on totes es veuen les cares mentre guarden un minut de silenci per una dona com elles que ha estat assassinada. Per tant, a més de formar part del mateix barri, també tenen en comú una cosa important, són dones i per tant formen part d’un mateix col·lectiu oprimit. Al primer capítol es veu com això pot generar empatia i sororitat. Totes es veuen relacionades amb la dona que han assassinat, tot i que no hagueren parlat amb ella mai.

És sabut que tots els personatges d’una novel·la tenen en part algun tret de la seua autora. Amb quina personatge principal d’El Senyal t’identificaries especialment?

Quan era a l’institut i vaig escriure primer sobre Maria, la idea que em va vindre fou poder escriure una història que em permetera parlar de diversos aspectes que jo començava a identificar dins una societat patriarcal. Després la història va anar evolucionant i avançant cap al que finalment hem publicat però d’aquella idea primerenca sí que queda el fet que els diversos conflictes de les protagonistes els he pogut experimentar jo, tant en primera persona com en el meu entorn.

Tanmateix, per proximitat generacional, pense que em sent més propera a Val, Ivonne i Dori.

Quina estructura té la novel·la? És clàssica o presentes algun recurs narratiu diferent?

La novel·la comença en l’escena final, amb un minut de silenci a la plaça d’un barri per una dona que ha estat assassinada per la seua parella. Allà coneixem tots els personatges de la novel·la i en els següents capítols fem una retrospecció per conéixer cada personatge, com pot afectar-li l’assassinat d’aqueixa dona i per què. A més, també coneixerem què ha passat amb la dona que ha acabat sent una foto de cartró ploma en un faristol color negre per qui tots guarden silenci.

La portada és d’Ame Soler, com s’ha gestat aquesta col·laboració? Hi han més il·lustracions al llibre?

Exacte, la portada és d’Ame Soler. Jo volia que la portada poguera ser una il·lustració i l’editorial pensà en ella. La veritat és que estic molt agraïda pel treball que ha fet. A banda de la il·lustració de la portada, Ame va fer cinc il·lustracions més menudes que hi ha dins la novel·la. Cadascuna és representativa de cada protagonista.

Què se sent en tindre la novel·la ja entre mans i per si fora poc amb una editorial com Bromera?

Se sent moltíssima emoció! La veritat és que m’aclapara un poc parar-me a pensar-ho. Al final, El senyal i tots els seus personatges han estat amb mi durant quatre anys. De fet, abans de publicar-se només l’havien llegit els meus pares, un amic i l’editorial! El senyal és com una mena d’àlbum, per a mi. Perquè és tant una fotografia de la societat actual, com una fotografia del que observava i sentia en els meus últims anys d’institut. Em fa il·lusió pensar que ara que la pot llegir tothom, puga servir també perquè més persones se senten identificades en algun aspecte, reflexionen sobre el seu entorn o puguen veure la perspectiva d’una persona diferent a la d’ells. Estic molt agraïda a Bromera per haver-ho fet possible.

Quin consell li donaries a una persona jove que vol escriure la seua primera novel·la en valencià?

Primer que llegisca molt. Que llegisca coses que li interessen i que li facen aprendre coses noves, pensar o sentir-se identificat. I després, que comence a escriure i a practicar la llengua escrita. Relats, pensaments, escenes, anècdotes… qualsevol cosa per exercitar l’escriptura.

Una pregunta que sempre faig a les escriptores… A qui li regalaries el llibre perquè se’l llegira?

Quina pregunta més difícil! Quan vaig escriure la novel·la, pensava sobretot en les dones que com jo podrien sentir-se identificades. Per exemple, com quan en un grup d’amigues una conta que li fa por caminar sola pel carrer i duu un xiulet a la bossa. I la resta aleshores comença a compartir els seus truquets per a no passar por i veuen què fan igual i què no.

Ara que s’ha publicat, però, he descobert que també em resulta molt interessant que puguen llegir-ho xics i que descobrisquen coses que potser mai han parlat amb una amiga. Perquè malauradament encara hi ha eixe tipus de diferències. Tinc un germà de 17 anys i alguns amics seus se l’han llegit. Això em fa molta il·lusió. Per tant, més que una persona important o rellevant, m’encantaria que el llibre arribara a persones que siguen molt diferents a mi perquè podrien descobrir perspectives diferents i sempre és interessant escoltar què els ha semblat.

Fa poc llegíem un titular com aquest «La portaveu de Vox Elx denuncia al seu exmarit per agressió però refusa que siga violència de gènere». Falta informació o sobra desinformació?

Falta educació. I falta comunitat. Són necessaris espais on poder compartir experiències i pensaments per tal de sentir-te part d’un grup. Escoltar i empatitzar. La intenció de El senyal és eixa, en realitat. És poder generar l’espai per poder reflexionar sobre una mateixa i després poder compartir-ho amb el teu entorn. Si una dona està patint una situació de violència pel fet de ser dona necessita tindre espais on poder pensar sobre el que li està passant i on poder observar si hi ha més dones en la seua situació. Espais que eduquen i que ajuden. Que resolguen dubtes, que connecten i creen comunitat.

Tu com a Youtuber també hauràs vist l’increment de canals i vídeos que promouen les fake news contra el feminisme i l’anomenada “ideologia de gènere”. Com es pot combatre?

En un context virtual on la segmentació i l’especialització dels continguts crea bombolles aïllades, pense que els creadors de continguts han d’esforçar-se per fer un contingut rigorós i de qualitat i intentar arribar a un públic molt divers. Per la part d’espectadors o consumidors de contingut que puga ser fals, hem de ser també sostenibles i no contribuir a la propagació d’eixe tipus d’idees. Tinc la sensació que de vegades quan un vídeo que falta el respecte a algun col·lectiu o a algú en concret ens escandalitza tant, podem acabar donant-li més difusió sense voler si el compartim en les nostres xarxes encara que siga per rebutjar-lo.

Marta Meneu amb altres booktubers com Sénia Mulayali i Irene Rodrigo. Foto: ACV Tirant Lo Blanc

Explica’ns per acabar com es pot aconseguir el llibre física i digitalment. També si vas a fer properament algun acte com presentació del llibre, firma d’exemplars etc.

El llibre es pot adquirir en les llibreries. Al web de Bromera es pot llegir el primer capítol online. Aquesta mateixa vesprada a les 19:30 a la Plaça de l’Ajuntament de València presentaré el llibre amb Sandra Capsir de Bromera i signaré exemplar de l’obra.