[Vídeo Entrevista] Manel: «Sempre hi algú que encara pregunta per l’ukelele»

Text: Júlia Solé/Clack | Fotos: Pol Alfageme/Clack

Ja fa cinc discos i uns quants escenaris d’aquell 2008 en què van ser el grup català revelació. Aquest octubre Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé han tret el seu cinquè àlbum, Per la bona gent (Ceràmiques Guzmán, 2019). L’esperat disc ha sorprès pel notable canvi de sonoritat, incorporant elements electrònics i de la música urbana, i amb unes lletres cada cop més allunyades de la cançó d’amor pop a què ens tenien acostumats. Com si fossin en una boy band -no sabem si de forma estudiada o inconscient-, contesten cada pregunta en correlació amb l’orde en què estan asseguts. Però no són una boy band, són els Manel.

A Per la bona gent es percep una evolució de la vostra sonoritat. Fins i tot us heu atrevit amb la música urbana que, més enllà de l’episodi de desconcert amb els trapers de la PAWN Gang, semblava una cosa molt allunyada dels Manel. Com vau plantejar inicialment el cinquè disc?

Roger Padilla: Quan vam començar el disc hi havia la idea dels samplejos i alguna lletra escrita, però poc més. Amb el Jo competeixo -el penúltim disc- veníem una mica de fer servir sintetitzadors i aquestes coses però també ens venia de gust provar coses que no havíem tastat abans com el tractament de la veu posant-li efectes (la veu sempre l’havíem deixat bastant neta, que s’entengués i poc més), i coses com l’autotune o el vocoder o molts efectes més. I ho hem anat integrant fins que no se’ns ha fet estrany. Quan proves coses que no has fet mai, a vegades corres el risc de sentir-te disfressat i has d’anar-ho treballant, adequant a què el vestit et quedi millor. Sempre hi ha el comentari, a partir del tercer disc, d’algú que diu: “i on està l’ukelele?”, però bueno, ja forma part de treure cançons noves.

Una peça clau del so d’aquest disc és l’ús de samplers, a través dels quals, d’alguna manera, homenatgeu figures clau de la música catalana contemporània.

Guillem Gisbert: La idea del sampleig, més que homenatge, crec que és més utilització en el sentit de què nosaltres no preteníem fer homenatge a les persones que surten -no creiem que el necessitin-; és més observar com des d’altres músiques d’altres cultures s’utilitza molt aquesta tècnica que, en el nostre cas, no havíem incorporat mai i penses que serà divertit fer-ho. A partir d’aquí reflexiones sobre a quin lloc pots anar a buscar aquests fragments gravats i que tingui sentit: que tingui sentit per qui ets, pel tipus de música que fas i per d’on ets. Llavors era bastant lògic que fos música catalana.

Un cop això estava plantejat, els talls que hem anat utilitzant òbviament ens agraden (sinó no els haguéssim utilitzat) però ens agraden també en la mesura que fan que les nostres cançons siguin bones: vas a buscar fragments amb els quals la teva música pugui dialogar. Ho hem provat amb altres coses que no han sortit; les que surten en el disc són les que ens ha semblat que funcionaven. En el cas del single amb la Maria del Mar Bonet, doncs va donar la casualitat que aquella estrofa d’“Alenar” parla d’una cosa que té un concepte de “bona gent”, que tenia a veure amb un tema que estàvem tractant nosaltres a nivell de cançó, i ens va semblar que tenia un sentit posar-la en la cançó que estàvem fent.

Manel. Foto: Pol Alfageme/Clack

Es percep una evolució, també, pel que fa als temes que tracten les vostres lletres.

G.G.: Hi ha un element, potser, en els primers discos, que és més confessional; més de parlar sobre la vida (també molt lligat a una disciplina que és molt habitual en la cançó pop: la cançó d’amor). I és veritat que potser en els últims discos, i especialment en aquest, n’hi ha hagut cada vegada menys. Llavors, en aquest sentit, en el penúltim disc ja hi havia cançons com la mateixa Jo competeixo que parlava de coses absolutament diferents a aquesta disciplina més clara de cançó d’amor.

I en aquest últim disc també tinc la sensació que hem tirat més cap a aquesta línia. No hi ha aquesta relació com amb un tu amorós sinó que van per altres coses. En aquest camí, segurament, hi ha una part que perds confessionalitat: perds “parlaré de mi”, “parlaré de les meves coses”, “dels meus sentiments”, “de la meva petita experiència” i intentes obrir una mica el compàs. Tot i així, en les cançons que aparentment eren confessionals també hi havia molta part que en el fons no era real; no era la vida mateixa sinó que era simplement agafar unes emocions i a partir d’aquí construir una cançó.

En escoltar i veure el videoclip de “Boy Band” dona la sensació d’estar davant d’una provocadora autoparòdia. Com ens l’hem de prendre aquesta cançó?

Arnau Vallvé: Bueno, no és una cançó que es prengui seriosament a ella mateixa però tampoc crec que se n’estigui rient de ningú; sí que comparar un grup com nosaltres amb una boy band pot fer certa gràcia però a la vegada també pot tenir moltes coses en comú: som un grup de quatre homes i hi ha moltes coses que tenim en comú amb una boy band. Simplement és una cançó més sobre què vol dir formar part d’un grup de música, com altres que hem fet que poden tenir a veure amb aquests temes.

Com veurien els Manel dels inicis allò que són avui?

R.P.: Crec que no teníem clar, quan vam treure la maqueta (quan vam començar amb tot això) cap on anàvem. Anàvem cançó a cançó. Després ens van donar l’oportunitat de fer un disc amb un premi d’un concurs i no vam mirar més enllà. I quan vam acabar el disc, vam començar a fer concerts, vam parar per preparar un altre disc i hem anat sempre una mica així. Si miràvem deu anys endavant en aquell moment suposo que ens agradaríem on som ara, perquè son cinc discos, que ens semblen moltíssims, i estem molt contents.

A.V.: Jo crec que a ell [assenyala en Guillem] no li agradaria el disc; a l’ell del 2008 no li agradaria el disc aquest [riuen].

G.G.: No, no, s’ho està inventant [riu].