LaCasaCalba: «S’ha canviat el model de sol i platja pel de sol i festival»

Lacasacalba.org compleix 15 anys. Aquest projecte cultural nascut a la Valldigna celebra el proper dissabte, 15 anys d’activitat de promoció de la cultura. El Teatre del Raval de Gandia és la seu de lacasacalba, i serà també la seu dels actes de celebració d’aquest especial aniversari. Hem tingut el plaer de conversar amb Francesc Burgos, director artístic del projecte, sobre passat, present i futur de lacasacalba.

Francesc Burgos. Foto: Xepo WS

15 anys es diuen prompte… recordeu aquella primera reunió o conversa on es va forjar definitivament el projecte LaCasaCalba? Com va ser?

Doncs, realment va vindre d’una lenta i pacífica dissolució, la del Col·lectiu La CALVA, Cultura a la Valldigna, que engegàrem una colla d’amics a principis de l’any 2000. Tot i que vàrem estar actius durant quasi 5 anys, on editàrem una revista, conduíem una programa de ràdio, La Galeta Galàctica, a Ràdio Valldigna, i participàvem de les Fires Alternatives a la Valldigna, estaven una mica farts de l’escàs suport, per no dir nul, que rebíem de l’Ajuntament de Tavernes. És per això que decidírem habilitar la casa cedida pel meu sogre, Joan Cogollos, home de bé, i tot un referent ètic i polític per tots nosaltres, per a convertir-la en LaCasaCalba.

Així, almenys tindríem un espai on fer activitats i també per crear projectes artístics. És en aquest moment quan creem la banda Amanida Peiot, tres membres de la qual, Josep Escrivà, Santiago Tormos i jo mateix, tirem endavant el projecte del festival Pop al Carrer, que és el punt inicial d’aquesta aventura. He d’afegir que en les primeres edicions del festival encara comptàrem amb el suport i col·laboració de la majoria dels membres de La CALVA, i començarem a rebre un poc d’ajuda de l’Ajuntament de Tavernes

Actualment quantes persones conformen LaCasaCalba? Quin és el vostre equip?

Doncs a hores d’ara en som un bon grapat, entre col·laboradors i treballadors. I això ha estat gràcies al treball de recuperació del Teatre del Raval de Gandia que encetàrem ara fa 5 anys i a través del qual ens hem pogut consolidar com a projecte cultural. Des del principi estem Santi Tormos i jo, però ara hi som més gent (tot i que la majoria no s’hi dedica exclusivament): Isa Cogollos, Carol Fuster, Ximet Gonga, Sílvia Pérez, Bea Gras, Cristina Muñoz, Maria Navarro, Núria Soler, Ghita Laalamat, Ma Josep Gonga i Clara Climent. I col·laboradors habituals com Pep Gomaris, Ana Garcia, Suso Meló, Ximo Rojo, Javier Martínez, Vicent Herrero, Ma Rosa Peiró, Àfrica Campos, Raúl Burgos, Vicent Almar, Xepo WS, Óscar Burgos, Baptiste Pons, Ana Garcia, Andrés Blasco, Núria Cardona, Pepa Castillo, Juanba Mafé i Belén Redondo, entre d’altres. Som una gran família.

Heu volgut celebrar aquest 15 aniversari amb una festa el dia 14. Com ha estat feta la  selecció dels actes? Què heu volgut transmetre amb aquesta programació per a la vostra festa d’aniversari?

Teatre del Raval de Gandia. Foto: Xepo WS

Doncs, serà una festa pensada des de la perifèria, que és d’on venim i on estem, al barri del Raval de Gandia. I que combinarà eclecticisme, experimentació, diversió, sostenibilitat, proximitat i transversalitat. Llavors, començarem amb un espectacle multidisciplinari (dansa, teatre, audiovisual, música) adreçat als més menuts de la casa a càrrec de Múcab Dansa des de Catalunya. I en acabar tindrem a la primera planta del teatre una sessió triple amb la poeta catalana Anna Gas que vindrà acompanyat del músic valencià Josep V. Tallada.

Després tindrem a Bartolomé Ferrando i Truna amb el seu projecte d’improvització sonora JOP!. I per a rematar tindrem l’espectacle creat a propòsit dels 30 anys de la discogràfica de referència G3G Records pel francés Pierre Bastien i els membres de Gran Teatro Amaro, el català Gat i l’holandés Mischa Kool. El projecte és diu Teatre Mecànic. A més a més durant tota la vesprada tindre un mercat de proximitat de productes agroecològics i culturals de la mà de L’Hort de Pere i Gavina Llibres, i on també tindrem a disposició del qui vullga el catàleg de LaCasaCalba Ed. i G3G Records.

Us descriviu com un projecte en construcció permanent. És aquesta una de les claus per arribar ja als 15 anys d’activitat en el sector cultural?

Doncs, no sé si és una clau o més bé una manera de fer: estar sempre desperts, amb les orelles ben plantades i esperit renovador. A més a més, sempre hem pensat que les coses s’han de fer pensant a llarg termini, que no a curt termini. Una manera molt valenciana de fer les coses: pensat-i-fet. Potser som una excepció en aquest sentit. Mai hem tingut en compte les modes, però sí que ens sentim renovadors i experimentadors. Això sí des de la perspectiva de la diversitat, la proximitat i la sostenibilitat, convertida ja en decreixement.

15 anys amb producció de discos, festivals, teatrals, el Teatre del Raval… Si poguéreu triar-ne un, i sense desmerèixer la resta, de quin projecte n’esteu especialment orgullosos?

Difícil elecció. Però si hem de triar estem molt orgullosos d’haver pogut reobrir i consolidar el projecte del Teatre del Raval de Gandia, darrer teatre, ara reconvertit en centre cultural, privat (i alternatiu) més enllà del cap-i-casal. Som una illa cultural, malauradament. Però pensem que tard o d’hora hi haurà més iniciatives com la nostra a la resta del territori valencià. De fet, les necessitem per establir una xarxa cultural alternativa que done opcions reals al sector cultural i la ciutadana crítica que va més enllà dels estereotips i dels hypes del moment.

Festival RRRR! Foto: Xepo WS

Què significa la Valldigna i la Safor per a LaCasaCalba? Esteu agermanats amb projectes semblants d’altres comarques?

Doncs són les nostres arrels. D’allí naix tot. I després d’anys d’estar també arrelats al barri de Russafa de València, ara hem tornat a la Safor, a Gandia, concretament, i certament, estem molt a gust. És una ciutat molt amable per a viure. Com he dit abans, som una mena d’illa cultural. No trobem espais, ni projectes d’aquest tipus en altres pobles, cosa que no passa a Catalunya on sí que hi ha, tant, projectes participatius, com d’empresarials. En aquest sentit, ens sentim ben a prop de discogràfiques com Bankrobber, i tot allò que envolta el món underground i contracultural: Pau Riba, Esperit!, Ivan Telefunken, Enric Casasses, Memi March, Gat, CaboSanRoque, Pepino Pascual, Los Excéntricos…).

Durant aquest 15 anys com podríeu definir la vostra relació amb institucions públiques i administració? Ha sofert LaCasaCalba algun episodi de censura o se vos ha silenciat?

Podríem dir que cordial. Tot i que us podria contar mil i una aventures amb l’administració i l’oficialitat. Per sort ara hi ha més pressupost assignat a cultura i rebem més suport. Cosa que és normal, perquè sempre hem anat per davant de les institucions i ara tot allò que està valorat en les convocatòries de subvencions (participació, promoció del valencià i del multilingüisme, cohesió territorial, qualitat i innovació artística, sostenibilitat ambiental, descentralització, estètiques minoritàries…) és el que hem fet des del principi. I, clar, no s’hi poden negar a donar-nos suport. De fet, solem estar sempre entre els projectes més puntuats. I que quede constància que tot açò ha estat possible gràcies a un treball continuat i sense estar vinculat a cap formació política.

Francesc Burgos. Foto: Xepo WS

Pel que fa a la censura, doncs no n’hem patit. En aquest sentit, també podem estar ben orgullosos de poder viure de la cultura, fent sempre el que hem volgut, no hem hagut de fer projectes que no volíem fer o adaptar-los perquè ens ho han exigit. De fet, si haguera sigut així, ja haguérem plegat, t’ho assegure.

Amb tot, sí que pense que hem estat una mica invisibilitzats i menystinguts. Malauradament, després de tants i tanta feina, encara continuem autoexplotant-nos per poder sobreviure. I cada any hem de tornar a concursar i mai se sap si tindrem o no suficient pressupost per tirar endavant els projectes, ja que les resolucions de les ajudes solen arribar al darrer trimestre, just quan ja has fet els projectes. I a més a més, tarden quasi un any en abonar-se, la qual cosa dificulta el naixement i consolidació de projectes culturals. De fet alguns anys hem perdut diners. I en aquest context, la veritat és que costa molt de mantenir l’entusiasme.

Allò ideal seria que hi hagueren programes d’ajudes plurianuals, a mig termini, amb uns objectius i quefers ben definits i un control administratiu eficient. D’altra banda, sembla paradigmàtic, però alguns projectes “privats” com el nostre tenen més vocació de servei “públic” que molts dels que fan o esperonen les pròpies administracions públiques. El món al revés.

Amb tot allò que dicta la vostra experiència, penseu que hi ha voluntat política per la cultura, o s’empra sovint amb rèdit electoral?

Desgraciadament hem comprovat que la cultura no està entre les prioritats immediates dels nostres polítics. D’altra banda, és cert que la situació és ben delicada i les solucions complexes. El que sí que han fet, almenys, és escoltar-nos i també augmentar els pressupostos, tot i que estem lluny del que s’inverteix en altres estats europeus. Amb tot calen canvis radicals, més enllà dels diners. I és en aquest punt on estan bastant inactius. També ens hem adonat que s’han canviat unes capelletes per altres. És tant trist, com real.

D’altra banda, s’ha creat una bombolla de grans festivals que sembla no té fi, cada poble vol el seu. I mentrestant les sales de concerts, que programen habitualment, o els projectes més menuts, s’estan invisibilitzant per aquesta moda, que a més a més, té efectes sobre el medi ambient i la convivència local, que no estan sent avaluats com cal. I l’impacte econòmic és relatiu, sobretot en relació als agents locals. Els organitzadors són normalment empreses foranes, no vinculades al territori.

Francesc Burgos. Foto: Xepo WS

Els Mercadona són el principals beneficiats, i sense fer res… I després els bars de la zona. Però què passa amb els artistes autòctons? I la gent de la zona que treballa en la cultura? La majoria de músics ha d’actuar amb caixets reduïts, alguns fins i tot a canvi d’entrades…, i molts voluntaris estan cobrint llocs de treball, els quals haurien de ser remunerats.

Bé, podríem dir que s’ha canviat el model de sol i platja pel de sol i festival. Però les intencions són les mateixes, continuar explotant el Mediterrani com al paradís de la festa “loca”. Després voldran que la gent no es drogue… Però com que això no passarà, per què no s’inicia d’una vegada el debat sobre la legalització de les drogues? Sí, hi ha molta feina per fer.

Última pregunta, us preguem que feu de vidents, on veieu LaCasaCalba d’ací 15 anys?

Doncs, almenys jo, espere estar retirat, hahaha! Aquests 15 anys, han sigut com si haguera treballat el doble. I no és cap farol. Aquesta combinació de gestor i artista, fa que pràcticament no tingues dies lliures. I si li sumes la quantitat de projectes que hem fet amb pocs recursos i personal, doncs és com si haguérem treballat 30 anys, i d’ací 15 anys, seguint aquest ritme, serien ja 60 anys, tota una vida. Massa. El que ens agradaria realment és haver de treballar menys. Aquest és el repte que tenim per davant. De fet no crec que puguem aguantar aquest ritme 15 anys més.

Teatre del Raval. Festival RRRR! Foto: Xepo WS

Els primers 10 anys hem estat pràcticament dues persones duent-ho tot. I fins als 15 que portem, hem fet de tot: 23 discos publicats; 15 edicions del Pop al Carrer; 8 edicions del festival HOSTES; 4 edicions del RRRR! festival d’art i reciclatge; 8 temporades del Sona Baixet; 3 temporades del cicle “Notes al Peu”; 2 temporades del cicle “Dialegtes”; 12 espectacles propis produïts i més de 400 actuacions realitzades dels nostres artistes, entre els que han estat: Senior i el Cor Brutal, La POP, Arthur Caravan, Òscar Briz, Oliva trencada…; 5 temporades del Teatre del Raval, amb 523 actuacions realitzades; i alguna que altra col·laboració més. A nosaltres no ens podran dir això de ningú fa res per ningú, ni que al meu poble no fan res… Per nosaltres no haurà sigut. Amb tot, la gresca continua!