M’agraes quan dius ausaes
Torna a publicar disc Toni de l’Hostal, en solitari, sense pseudònims ni res. Repom es diu, com les taronges de la segona collita, lletges i de pell grossa. Anomenar un àlbum amb un mot d’este calibre, només ell ho pot fer. Perquè Toni de L’Hostal professa des de sempre un amor gran pels raconets amagats de la llengua, per escapar-se dels diccionaris de llengua estàndard, ell és més de l’Alcover Moll, ell a soles va crear ja fa una pila d’anys una gramàtica pròpia que seguix gastant fidel a ell mateix. Perquè cantar un vers com “M’agraes quan dius ausaes” pot semblar de rima fàcil, però no hi ha ningú més que podria cantar una cosa així.
Tenim cantants que, cadascú a la seua manera, contribuïxen a construir uns referents, uns cerquen en la literatura, uns s’inspiren en el paisatge, els altres pouen en la nostàlgia. Doncs el jardinet ben guardat de Toni és la dialectologia i un coneixement del País Valencià pam a pam tal un Cavanilles amb el monyo llarg i guitarra als muscles. En el país on podem fer un mapa poble a poble de la manera com diem cosquilles o pataca Toni s’hi troba ben a gust. I d’açò en fa cançons, sempre entre la ironia i la coentor, tan monleonià ell. Més en el fons que en les formes, això sí. Més rock. Molt rock, molt USA en el fons. I d’acord, com els rockers bigotuts dels setanta i vuitanta, Toni de L’Hostal canta sobre mamelles i culs. En ple 2020 açò és nadar prou a contracorrent, ara, sempre ho ha fet. La coentor venia ja de casa.
Foto: Xepo WS.
