«El confinament infinit» per Toni Mejías
Em sent com Antonio de la Torre en La Trinchera Infinita. La derrota per a aconseguir el control del coronavirus va provocar que ens tancaren a casa perquè no acabara amb nosaltres. Durant unes setmanes vam estar darrere del mur per a frenar l’expansió; perquè l’enemic no ens trobara. Encara que les xifres diàries de morts i contagiats al principi sonaven com a trepitjades amenaçadores a l’altre costat del nostre refugi, van servir per a sentir-nos fora de perill, encara que mai baixàrem la guàrdia.
El pas del temps ha rebaixat la tensió i ens ha posat una porta en la paret per a anar aguaitant a poc a poc el cap. Encara no estem fora de perill, però hi ha menys bel·ligerància i amb la deguda atenció podem rebaixar els perills. Però, una vegada hem arribat a aquest punt, alguns no ens sentim còmodes amb reprendre la normalitat que teníem abans. No m’abelleix asseure’m en una terrassa d’un bar perquè em sent un blanc fàcil. Em canvie constantment de vorera sentint que les persones que venen de front són una amenaça. M’ha costat molts dies abraçar ma mare perquè sentia que podia posar-la en perill. Només em sent segur quan torne darrere del mur. Quan recupere la meua trinxera.
Encara que hi haja persones que sembla que no va amb ells, crec que no soc l’únic amb aquesta sensació. De fet, sé que moltes altres pateixen fins i tot una por major. Patologies prèvies, edat de risc, familiars amb problemes mèdics o un simple exercici de civisme ens posen en el dubte de si hauríem d’actuar com si no passara res. Però, igual que en la pel·lícula Higinio tem el veí delator, ací temem el veí irresponsable; el temut rebrot. Sabem que ja no existeix la virulència de les primeres setmanes, que el pitjor ha passat, que la nostra atenció personal complica que tornem arrere ràpidament, però no hi ha seguretat fora de les meues 4 parets.
També sé que quan arribe la vacuna o un tractament efectiu, siga quan siga, perdré al complet aquest respecte i tornaré a abraçar els carrers amb la passió d’abans. Però hem de saber que quan arribe aquesta Llei d’Amnistia que ens permeta recuperar les nostres vides anteriors, moltes persones seguiran sense sentir-se del tot segures i sentiran un major tancament fora de casa. Es parla dels danys econòmics, dels danys sanitaris i del cost en vides humanes, però també aquesta crisi deixarà danys psicològics perquè ens ha trencat totes les certeses. Perquè quan ens asseguraven que érem ocells lliures ens van convertir en talpons. I, en aquest camí, serà difícil que molts recuperen les seues ales.
