Aparteu les mans de la nostra llengua, per Toni Mejías
No sé si passa en altres llocs fora del territori espanyol, però des que tinc ús de raó, he vist com l’aprenentatge d’una llengua ha servit com a arma política. I així segueix. Les declaracions contra el basc d’Ortega Smith o la sentència del Tribunal Suprem, que impedeix al govern de la Generalitat Valenciana comunicar-se només en valencià amb les administracions de Catalunya i Balears, són un nou exemple de per què la cultura només interessa en política per a atacar el rival. No importa si amb això condemnen l’educació de molts xiquets i xiquetes.
No entenc què té de dolent aprendre idiomes i mantindre viva una llengua durant generacions. No comprenc com existeix part de la societat que relaciona el basc quasi amb ser etarra o que es tornen bojos defensant que el català i el valencià són diferents idiomes, quan és evident que no és així. És difícil saber per què moltes persones volen que muiren altres llengües i les menyspreen i les etiqueten d’idioma de “paletos”. Una obstinació irracional per acabar amb tradicions i condemnar a l’oblit la llengua dels nostres avis i àvies.
Però tampoc vull ser hipòcrita. Algunes de les persones o partits que defensen aquestes llengües també l’acaben usant per al seu benefici creant, moltes vegades, una imatge de confrontació, quan s’hauria d’utilitzar per a fraternitzar i comunicar. Es busca transmetre un complex de superioritat dient monolingües a l’adversari polític, qualificant-lo de ximple per no saber dos idiomes. Per sort, la majoria de la població està per damunt de tot això.
En el meu cas, com en el de diverses generacions de xiquets i xiquetes del País Valencià, aquestes baralles absurdes van provocar que arribara a edat adulta sense conéixer bé la meua segona llengua. En la zona que visc, al sud de la ciutat de València, la majoria de la població són migrants d’altres zones d’Espanya. Els meus pares, igual que els de molts companys, no són valencianoparlants. A això cal sumar que a l’escola només teníem valencià en l’assignatura que estudiava aquest idioma. La nostra educació en aquesta llengua es basava en els dibuixos doblats de Canal 9 o TV3. I la cadena autonòmica valenciana tenia molt de contingut en castellà. La catalana, la van acabar eliminant de la nostra televisió sense molt de trellat.
Ara, amb 35 anys, faig aquests articles amb el diccionari en mà i l’ajuda d’un amic que el repassa. Comprenc perfectament l’idioma, però em costa horrors parlar-lo amb fluïdesa. Fa dos anys que l’estudie per a traure’m el C1 per qüestions laborals, però, sobretot, per qüestions personals. Amb una educació adequada, com s’està intentant ara malgrat la persecució d’alguns grups polítics, no haguera sigut necessari. I els joves de la meua generació el parlaríem perfectament. Per això és fonamental defensar la llengua com una eina d’unió, com una part de nosaltres, com el llegat que ens deixen els nostres avantpassats i la nostra terra. Com un dret. Perquè eliminar part de la nostra cultura és eliminar el nostre futur.
Imatge de portada de Bola de Drac extreta de la web de la CCMA
