Entrevistem a Pepa Cases

Pepa Cases (Nules, 1980) es caracteritza per ser una dona polifacètica. Va començar en el món artístic als 4 anys i encara continua al peu del canó. Amb 18 anys s’inicia en la interpretació a Vila-real en companyies de carrer reconegudes i treballant en gires nacionals i europees com a actriu, ballarina i coreògrafa. En l’actualitat, copresenta el programa Trau la llengua i és monologuista en Comediants, dos programes d’À Punt. I, a més, és cantautora i escriptora. No hi ha professió que Pepa Cases no haja provat, però cuida i estima cadascuna d’elles.

Actriu, ballarina, coreògrafa, presentadora, cantautora, humorista… Si sols pogueres dedicar-te a una professió, quina seria?

Manifassera no val? No sé si podria triar. Moltes vegades m’han dit: “Mira, tria una cosa només i especialitzat en eixa cosa”. Quan tenia trenta anys m’ho vaig pensar: “Vaig a fer només dansa”. I començaven a eixir-me actuacions de música i deia: “Ai, no! Mira, només vaig a cantar”. I, de sobte, m’oferien un espectacle de teatre i jo deia: “Ai, per favor, que difícil!” I he decidit ser manifassera, no puc triar. M’encanta tot el que té a veure amb la comunicació.

Com ha sigut el camí per aconseguir fer-te un lloc en el món de la dansa contemporània?

Porte des dels quatre anys ballant. He fet molts anys de classe i, després, vaig començar amb el contemporani. Però, en realitat, crec que en el món de la dansa soc l’actriu i en el món de teatre soc la ballarina. Tinc aquesta dualitat també de no saber ben bé com encaixar. I, alhora, també ha sigut un avantatge per a la meua trajectòria en general perquè el treball que faig és molt teatral si parlem de dansa i és molt físic si parlem de teatre. Crec que aquesta barreja dansa-teatre ha estat un poc l’essència o el secret que funcione la feina que jo faig.

Un dels teus espectacles més coneguts és Bésame 2.0, una funció on reflexiones sobre la violència masclista. Encara el continues fent?

Sí, mai hauria pensat que estaria catorze anys fent aquest espectacle que ha evolucionat, perquè ara és la versió 2.0. Té humor, tragèdia, dansa, teatre, participació amb el públic… Ho he fet en el carrer, en espais no convencionals, en teatres, en aules més menudes que ma casa. A més, totes les temàtiques socials m’importen molt, però jo com a bona feminista el tema de la violència de gènere… Fa catorze anys no se li donava a penes importància, cada vegada se li dona més. Aquest espectacle no passa de moda i s’ha de seguir fent perquè obri molt els caps, sobretot, de la gent més jove.

Creus que la dansa es pot convertir en una eina pedagògica important?

El teatre per descomptat. Però en la dansa no hi ha text, és universal, a vegades és abstracta o, fins i tot, pot generar dubtes. Jo puc fer una cosa, però l’espectador pot veure una altra. En teatre no passa, el text és molt més explícit. Les arts escèniques, en general, crec que són ferramentes indiscutibles per fer reflexionar i contar coses. En el cas de Bésame 2.0, per prevenir.

T’hem vist en Comediants i des de fa un any copresentes Trau la llengua. Què et va fer interessar-te pel món de la televisió i de la comèdia?

No ho tinc clar. Maria Juan em va dir un dia: “Tu eres còmica, tu saps això?” I jo vaig dir: “Jo? Jo no. Si jo faig tragèdia. Els meus espectacles són tots dramàtics. Tinc un espectacle sobre violència de gènere, un altre sobre refugiats, un altre que parla sobre la llibertat”. A partir d’aquesta conversa, vaig obrir un poc els ulls i em vaig adonar que en tots els meus espectacles hi havia una xicoteta vessant còmica que ajudava també a la dramatúrgia de la funció. Sempre he contat monòlegs sense ser conscient que ho estava fent. Supose que porte fent comèdia tota la vida.

Podem dir que Maria Juan va ser la descobridora de la humorista Pepa Cases. Que no és que hi haja gent que no m’ho haja dit mai, però en el meu cap la comèdia sempre ha anat inclosa dins d’un espectacle més teatral.

Després va nàixer l’espectacle que teniu juntes.

Arran d’ahí, jo vaig començar a fer monòlegs amb l’ajuda de Maria Juan. Ella per mi és la deessa de la comèdia valenciana. El nostre discurs és molt feminista, tant el de Maria Juan com el meu. I vam trobar la manera de casar-ho perquè ella sempre bromejava i em deia: “Tu has de fer comèdia”. I jo li responia: “Sí, clar, jo faré comèdia quan tu balles”. I, a partir d’aquesta broma que vam fer un dia, vam decidir fer Pepita i Mariua. I en aquest espectacle les dos fem comèdia i ballem. És una dramatúrgia teatral, però dins d’ella hem posat dansa, humor i és molt feminista.

Eugeni Alemany era l’anterior presentador de Trau la llengua, després d’un any de programa, quines novetats creus que aporteu Xavi Castillo i tu al format?

Eugeni Alemany és un crack. És un comunicador nat. Remuntar-lo és complicat. Però jo crec que hem aportat coses diferents. Xavi i jo som absolutament diferents d’Eugeni, evidentment. Per començar, la copresentació. À Punt ha apostat molt pel tema paritari i això és fonamental. Que hagen triat una dona i un home és un punt a favor de Trau la llengua. També hem fet un poquet nostres les secciones. Tant la de Xavi com la meua les hem fet una mica més personals. I, a més, hem intentat cadascun seguir el seu instint. Els meus reportatges són molt Pepa i els reportatges de Xavi són molt Xavi. A més, ens deixen prou llibertat perquè posem el nostre segell, però encara l’estem trobant.

Creus que estem davant del ressorgiment, per fi, d’un nou star system valencià?

Mai s’ha perdut. Els referents han estat sempre. Carolina Ferre o Eugeni Alemany han estat sempre. El que passa és que aquest buit que s’ha generat entre Canal 9 i À Punt s’ha notat, no només a la professió, sinó als mitjans de comunicació i a tot el País Valencià. Per tant, no s’ha perdut, simplement que ara, en el meu cas, jo forme part. I això és un orgull. A més, era necessari recuperar la televisió i les cares que han sigut referents, que continuen sent-ho i cares noves, com en el meu cas.

La teua faceta que potser siga més desconeguda és la de cantautora. Com va començar tot?

Tinc dos discos. La música porta en la meua vida des de menuda. Vaig aprendre a tocar la guitarra i també vaig estudiar flauta. Uns anys abans de marxar a l’Argentina vaig tindre problemes en les cordes vocals. Però allí vaig anar a classes de cant i em vaig adonar que podia cantar, que era un dels meus somnis. Com m’agrada molt escriure, amb la guitarra componia algun tema. A Buenos Aires vaig conéixer dos bandes. Primer una que va ser la que em va obrir un poc els ulls i altra amb la que vaig gravar el primer disc. Una d’elles feia versions de Sabina i vaig pujar a cantar amb ells un dia. Arran d’ahí, un dia sopant vaig traure la guitarra i vaig cantar un tema meu. Es van enamorar de la cançó i em van oferir que el cantara en públic. I l’altra em va dir que si algun dia volia gravar un disc, que els trucara. I el vam gravar. Vaig seguir component i quan vaig tornar a Espanya vaig gravar el segon.

Ara llances “En dansa”. Hi haurà nou disc? Aquest era el primer tema en valencià?

En el primer disc hi ha un tema que s’anomena En mi idioma que està cantat en valencià. Jo recorde que en l’Argentina em deien: “Això s’assembla molt al castellà, però té uns finals estranys. Açò quin idioma és? Açò t’ho estàs inventant?” I jo deia: “No, açò és català”. Però ells no acabaven d’entendre que s’assemblara tant al castellà. És una cançó que la vaig compondre amb estima perquè ho trobava molt a faltar. El segon és tot en castellà.

En aquest nou disc crec que, excepte un tema, tots són en valencià. Estem encara ultimant detalls, amb els arranjaments, treballant amb Héctor Tirado… Volem fer les coses a poc a poc. Hem tret aquest tema que parla de la dansa. El proper tema, i ahí en exclusiva, parla un poc del confinament, però d’una manera molt bonica i poètica. Anirem traient temes. Ja vos aniré contant. Ara no vaig a ver spoiler.

Foto: cedida per Pepa Cases