El ressò de Mrs. America (HBO) en l’era Trump
Des del passat mes d’abril es pot veure a HBO Mrs. America, una mini sèrie que se centra en la figura de Phyllis Schlafly (Cate Blanchett) coneguda com la mare de l’antifeminisme modern als Estats Units i a qui Donald Trump li va dedicar uns paraules d’agraïment en el seu soterrament l’any 2016.
La sèrie creada per la guionista Dahvi Waller (Mad Men i Mujeres Desesperadas) i produïda pel canal nord-americà FX, al llarg dels nou capítols, repassa la dècada dels anys setanta on als Estats Units la segona onada feminista mantenia la pugna per ratificar l’ERA (Equal Rights Amendment) l’esmena sobre la igualtat de drets. Quan la ratificació de l’ERA era aparentment una realitat –a l’any 1977 dels 38 estats necessaris ja l’havien ratificat uns 35– apareix la bel·ligerant i controvertida Phyllis Schlafly, mare de sis fills, esposa d’un famós i ric advocat i orgullosa de ser una mestressa de casa tot i haver-se graduat a la universitat.
Amb un llenguatge visual impregnat de colors pastels, tal vegada una mica forçat, se’ns mostra l’univers de Phyllis Schlafly que protagonitzada per Cate Blanchett representa tots els valors del Make America great again. Phyllis Schlafly, des de la seua plataforma -STOP ERA- creada conjuntament amb altres mestresses de casa convençudes de representar la moral majority, s’erigeix com el dic de contenció de tots els avanços en matèria de drets civils, racials i sexuals aconseguits al llarg dels anys seixanta i setanta.
Els capítols de Mrs. America es combinen per mostrar els diferents relats antagònics protagonitzats per dones. És en aquesta contraposició ideològica on l’espectador pot veure com les creadores de la sèrie se senten molt més còmodes mostrant com s’articula el moviment feminista amb les seves icones al capdavant (Gloria Steinem, Bella Azbug o Betty Friedan) que no pas el grup d’ultraconservadores que venen el seu ideari cuinant pastissos de poma i repartint-los entre els senadors i congressistes. A nivell de contingut, veiem com d’entrada se li atribueix tota la superioritat moral al moviment feminista i açò es veu reforçat pel llenguatge audiovisual. Els escenaris cartró pedra amb tocs pastels que representa el moviment ultra conservador de Schlafly s’oposen a uns no-escenaris, a un cinéma verité o documental que centralitza les escenes de la lluita feminista.
Al llarg dels nou capítols que completen Mrs. America, l’espectador aprofundeix en la psicologia de les diferents dones protagonistes. Phyllis Schlafly centralitza el primer capítol. El retrat psicològic que se’n fa d’ella porta fàcilment l’espectador a la contradicció i, indirectament, desacredita la causa conservadora que defendrà Schlafly fins la seua mort. El seu principal missatge és clar: defensar Amèrica davant de les feministes, avortistes i totes les minories socials que atemptaren contra els vertaders valors patriòtics. Tot i que ella defèn que el lloc de les dones està a casa seua, Schlafly avança en la política institucional però veiem en certes ocasions com Schlafly té un gran problema: és una dona i concep el poder des del punt de vista masculí. I per molt que es deixe la pell per la causa ultra conservadora mai tindrà suficientment poder. A més a més, una escena de llit qüestiona tot el seu argumentari quan es veu forçada pel seu marit. El mateix problema tenen les seves adversàries però amb la diferència que són conscients d’aquesta manca de poder. O com diu l’escriptora feminista Mary Beard, entenen que no és fàcil fer encaixar les dones en una estructura, la del poder, que està codificada com a masculina i per tant si les dones volen aconseguir poder han de batallar per canviar l’estructura. I així ho fan.
Mentre Schlafly i la seua ofensiva va fent camí propiciant les lluites culturals que portaran al poder a l’ultraconservador Ronald Reagan als anys vuitanta; la sèrie fa una radiografia de la lluita feminista. Aquesta cara del relat és la que possiblement més enganxa, amb el lema central del feminisme dels setanta “allò personal és polític”, veiem com les seves icones, des de Gloria Steinem representant la nova escola del feminisme a Betty Friedan representant la vella; debaten, es contradiuen i es qüestionen tots els seus moviments.
El ressò de Mrs America en l’era Trump
La sèrie acaba a finals del setanta amb l’ascens del republicà Reagan al poder i el moviment feminista veu truncada la ratificació de l’Era als Estats Units. Cap spoiler alert: estem al 2020 i Trump al poder gràcies a les lluites culturals que començaren als setanta amb la conservadora Schlafly, entre altres think tanks autoanomenats patriòtics al capdavant. Per l’altra banda tenim una tercera onada feminista reivindicant que allò personal és polític i criminalitzada en moltes ocasions justament per això, per denunciar les agressions que les dones pateixen dia a dia.
És possible que el més transcendent de la figura de Schlafly que se’ns mostra en la sèrie és l’ús que fa de la retòrica, les fake news entre d’altres, com farà el moviment ultraconservador per atemptar contra les minories i deslegitimar les seues protestes. I això ho il·lustra molt bé la periodista Lucía Lijtmaer al seu assaig Ofendiditos. Sobre la criminalización de la protesta. Litjmaer, descriu com des dels àmbits conservadors s’acusarà als sectors de l’esquerra de tenir una certa correcció política que acabarà caient en la censura.
D’ací naixerà tota una contrareforma conservadora -Reagan, Bush pare i fill- i tota l’ultradreta occidental fins els nostres dies –Trump, Vox, Bolsonaro– que titllaran d’ofesos a tots aquells grups minoritaris reduint-los a la imatge d’una xiqueta menuda que plora. Diu Lucía Litjmaer que és molt comú veure a tots aquests outsiders de la correcció política demanant sensatesa davant dels escraches articulats per minories que no tenen poder polític. I ho enllaça amb el nou puritanisme del qual han sigut acusades moltes dones recordem el #MeToo, per denunciar els seus agressors. El món a l’inrevés.
