Entrevistem a Pablo Sánchez (Ciudad Jara)
Després de molts anys actuant al voltant del món, La Raíz va abaixar el teló el 2018, però això va suposar el naixement de noves bandes, entre elles Ciudad Jara. El que va ser líder i compositor del grup de Gandia, Pablo Sánchez, va començar el seu projecte en solitari i ja ha llançat el seu primer disc, Donde nace el infarto. Parlem amb ell sobre el seu treball musical i l’acollida del públic.
Es nota la cura en cada composició i la càrrega poètica en les lletres de les teues cançons, en què t’inspires a l’hora de compondre?
M’ha inspirat un moment molt important en la meua vida que ha suposat la parada indefinida de La Raíz. Açò és l’inici d’un projecte més personal que a priori pot semblar més tranquil, però que al final s’ha convertit també en un gran. Però no és el mateix portar-ho tot sol que portar una maquinària amb 11 persones. M’inspire en un moment vital que és molt complex, però també és il·lusionant. És complex perquè deixes una cosa de costat, i és il·lusionant perquè comences a tindre una llibertat compositiva, artística, personal… que en molts altres aspectes t’ompli.
M’inspire també en un moment en el qual naix la meua filla i en els llibres que he llegit, en poetes que m’agraden. A escala musical és un exercici d’estil que representa una mica les fonts de les quals he begut durant els meus quasi 40 anys. Per tant, no m’he inspirat en res concret, però sí que ha envoltat tot aquest projecte moltes coses i influències que tenen a veure amb el meu projecte vital o amb la meua vida musical.
Com has explicat anteriorment en altres entrevistes, les 12 cançons del disc ens transporten als oients a 12 universos diferents, explica’ns una mica més sobre això.
És molt difícil tindre un disc amb un fil argumental de principi a fi i que tot tinga una coherència i un mateix sentit. Quan fas un disc intentes tocar emocions molt diverses i, fins i tot, contràries perquè hi ha cançons que poden ser molt esperançadores o molt vitalistes i altres que poden ser una mica més tristes, íntimes o reflexives. Però tot el disc té un llenguatge, sobretot líricament, que fa que de principi a fi entengues el disc com un conjunt d’emocions que reflecteixen un moment vital. Hi ha imatges que es repeteixen molt durant tot el disc com la mort, la mar, la fugida i l’exili artístic.
La quarantena t’ha servit per escriure noves coses?
Sí, aquesta situació crec que als artistes ens ha inspirat en certa manera o hem trobat una sèrie d’idees, de temàtiques noves, per tot el que ha passat. Crec que la majoria ens hem inspirat i hem trobat com traure-li una mica de suc a açò. A mi sí que m’ha inspirat una miqueta i que he pensat, fins i tot sense haver començat a tocar concerts amb aquest projecte, en coses futures. Estic bastant productiu.
Quan i com teniu pensat reprendre la gira?
El primer concert oficial que tenim és un que hi ha a Barcelona, Nits del Fòrum. Aquests concerts estan disposats ja amb la nova llei d’aforament, de distanciament, amb la nova normalitat… Són concerts que, en teoria, sí que es poden fer, però en un espai en el qual caben 20 000 persones, deixen entrar a 800.
La idea de fer una gira de concerts en acústics és molt interessant. És una altra modalitat de concerts que també estem valorant perquè sí que es podria fer en teatres, a pesar que és un format molt poc rendible per als grups, atés que els aforaments en llocs tancats són molt reduïts. A més, si hem de moure’ns fins a alguna ciutat amb l’equip que portem, és molt poc rendible per a l’artista. De fet, no ho descartem perquè som un grup nou i estem creixent, estem naixent, i haurem de prendre aquesta sèrie de decisions.
Sou un grup nou, però la premsa estatal i els grups estatals més mainstream us han acollit molt bé i heu tingut col·laboracions rellevants. Estàs satisfet de la promoció i d’aquesta primera campanya d’eixida del disc?
Molt satisfets. Forma part del grup en si que hi haja una campanya de promoció bona. Actualment, la indústria musical està basada en les xarxes socials, en els vídeos, en les col·laboracions, a aparéixer en tots els costats, perquè és allò el que t’està alimentat, la qual cosa t’està portant a seguidors i fa que al final eixa gent siga la que vaja a veure’t al concert i consumisca el teu disc. Nosaltres ens envoltem de gent que treballa molt bé, sobretot, el meu germà xicotet que no és músic, però que és una persona molt activa darrere de les xarxes socials i de la indústria musical. És una mica qui espenta el grup, ja ho feia amb La Raíz. Hem aconseguit coses espectaculars darrere de l’escenari: a casa, a les xarxes socials, amb amics de la família de la música… Hem aconseguit posicionar-nos sense haver fet cap concert. És l’únic treball que hem pogut fer ara mateix, però ho hem fet molt bé.
T’acompanyen membres d’Auxili o de La Gossa Sorda, entre altres. Com ha sigut treballar amb tots ells?
La composició del disc la vam fer Tato i jo. Ell és músic d’estudi i vaig tindre un grup amb ell abans de tindre La Raíz que es deia Farenhate. És amic meu des de xicotets. Se’n va anar a viure a Madrid i va fer gires amb Manuel Carrasco, Nacho Cano, Rosana… Però després també ha vingut ací a tocar amb La Gossa Sorda, Xavi Sarrià, Aspencat… Quan es va instal·lar de nou ací, li vaig oferir fer un projecte junts. Jo encara estava acabant amb La Raíz i li vaig dir: “En el pròxim m’agradaria fer una cosa personal amb tu”. I ell es va sumar. Així que tot el disc el vam preproduir ell i jo. Vam anar a gravar-lo pràcticament ell i jo. Poc abans de l’estudi, vam parlar amb músics d’Auxili i La Gossa Sorda, que són amics de tota la vida. Amb ells és molt fàcil treballar perquè ja havíem fet coses junts i ja havíem treballat abans. Amb La Raíz sempre vaig dir que érem una família i que érem amics i amb aquests és veritat que també són molt amics des de joves i continua sent una família.
En tot just 12 hores vau esgotar les entrades de la gira, com vas viure aquesta rebuda?
Havíem tret només una cançó, “La canción del pensador”, el 13 de desembre i va ser el primer avançament del disc. Les entrades van eixir a la venda el dia 20. Per a la presentació en Joy Eslava a Madrid cabien 1000 persones i es van esgotar totes les entrades en 12 hores. Et fas il·lusions. En la millor de les expectatives dius: “Jo crec que s’esgotaran abans del concert”. Però és que es van esgotar en un dia. Et sorprén moltíssim, però també et deixa un lloc per a l’orgull que ho has fet bé i que has fet una bona campanya. Vam fer el disc amb molt d’afecte i respecte pel públic. Crec que això ho van notar i des de l’inici es va generar un feedback de respecte, tant de nosaltres cap al públic com d’ells cap a nosaltres. A més, crec que La cançó del pensador va ser un avançament que reflectia molt bé el canvi artístic que havia pres jo per mostrar una part més íntima. La gent va entendre això i li va agradar. Aquesta cançó reflectia molt bé el canvi d’estil i amb un tema vam fer un ple.
Alguna vegada has comentat que La Raíz tenia eixe “fenomen fan” que a tu en algunes ocasions et superava. Vista la rebuda que ha tingut el teu nou projecte, creus que pot passar això també en aquesta nova etapa?
Supose que sí que hi haurà fenomen fan com en tots els grups. Hi ha molta gent que perd una mica el nord o és molt jove i necessita una referència personal d’algú o idolatrar a algú perquè està trobant la seua personalitat. Sí que t’idolatren i això em suposava molts dimonis perquè soc una persona tímida, introvertida. No vull que eixa persona m’idolatre durant mig any i després s’oblide. M’agradaria deixar petjada amb la meua música i perquè m’escolten quan siguen majors. Amb Ciudad Jara no crec que passe el mateix. Es poden omplir esdeveniments, però la gent veurà un altre tipus d’espectacle. Potser busca en el grup que li transmeta una mica més la música, la lletra. Però no anar a esplaiar-se o a fer un pogo amb els seus amics. Crec que buscaran un altre tipus d’emocions. Això és el que he buscat: intentar trobar un altre tipus d’emocions en la música i que a la gent li transmeta el que estic dient i li òmpliga, malgrat tindre moltes coses similars a La Raíz o que puga recordar alguna cosa a la banda.
Què es trobarà la gent en el concert?
Es trobarà un espectacle molt cuidat, molt seriós. No es trobarà amb una festa, sinó amb uns músics que són molt bons. Sonarà molt canó en els directes, però no generarà aquest tipus d’energia que he mencionat abans. La gent veurà un xou ben assajat, ben executat i potser a un Pablo Sánchez que no és el mateix que el de La Raíz. No em moc amb la mateixa energia si estic cantant un ska o un hip-hop que si estic fent una poesia sobre el suïcidi. A mi m’agraden tots els pals musicals, però cadascun requereix una emoció, una intencionalitat, una interpretació, i s’ha de ser camaleònic com David Bowie. Vull poder gaudir damunt de l’escenari d’una manera més relaxada i tindre un altre tipus de feedback i de sinergia amb la gent. Vull que escolten el que estic dient i no sols estiguen esperant que els faça saltar o alçar el puny. Ara necessite representar o expressar altres coses.
Foto de portada Ana Mañez.
