Descobrint Magnetismes, l’EP d’Inèrcia
No sé, em passà per alt. Amb estos dies de tardor, de la primera estufa encesa ací a França, apareixen uns mecanismes, eixes ganes incontrolables d’escoltar tal o tal cançó a voltes malaltissament. Em passa amb la versió de “Copenhague” de Vetusta Morla que feren els banyolins Inèrcia. Aleshores, passant per la pàgina Spotify del grup descobrixes que: “Ostres, Inèrcia havien tret EP, és de veres!“. Publicat al març i escoltant-lo furiosament la vespra del nou d’octubre. Li falten hores al dia i dies als mesos per consumir culturalment tot el que tenim a mà. I molts dies davant la pantalleta encara buida del motor de recerca de la plataforma streaming musical de referència tendim a transitar camins ja recorreguts.
Este EP d’Inèrcia es titula Magnetismes i conté cinc cançons, cadascuna amb la seua personalitat. Cinc temes que demostren la gran metamorfosi musical del grup. Suposo que encara ara deuen trobar-se amb gent que els atura i els hi diu que abans molaven més, que molt millor quan anaven de mig punks als inicis o quan eren uns Berri Txarrak de la serra Mariola. També deu haver-hi qui els diu tot el contrari, que on vas a parar, molt millor ara que van de popies i indies.
Em costaria posicionar-me, el que és evident és que ara i ací m’abellix més escoltar les cançons de Magnetismes, amb una sonoritat que enllaça perfectament amb la versió abans citada de Vetusta Morla. Cançons amb una càrrega d’efectes sonors, de sintetitzadors i veus trucades, amb un lloc reservat també per a Robert d’Atupa a “Caminàvem junts“, temes sempre al voltant del magnetisme més estrany de tots, el que no té imants ferruginosos, el magnetisme entre cossos humans. “Venim del fred” tanca el curta durada i entre les estrofes d’atracció magnètica sona a reivindicació d’un paisatge, també del fet que hi ha un País Valencià gelat i gèlid, siga Banyeres de Mariola o Castellfort. Un punt final per a un EP de gran qualitat. Que els camps de tarongers i el mestissatge festiu no ens amaguen que hi ha un territori fred i que hi ha rock’n’roll.
