Quan estrenar una pel·lícula és una victòria, per Toni Mejías
Divendres passat es va estrenar La Mort de Guillem en la televisió autonòmica valenciana, À Punt. No només això, també ha sigut imprescindible la seua aportació per a poder produir i gravar la pel·lícula. A més, en l’elaboració ha participat un director reconegut amb diversos premis del cinema espanyol i el guió està basat en la reconstrucció de fets reals. Tot hauria d’entendre’s com una cosa normal, però els qui hem viscut (o patit) al País Valencià des que van assassinar a Guillem, sabem que això és la consecució de molts anys d’ostracisme i resistència davant l’ofensiva de la dreta. Mediàtica i institucional.
No fa falta anar molts anys arrere per a recordar la vergonyosa i corrupta Canal 9, l’antiga televisió valenciana. Fins i tot fora del nostre territori era considerada un símbol del despotisme del Partit Popular a València. El silenci de la cadena sobre l’accident del metro va ser la punta d’un iceberg de mentides, desfalc i amiguismes. Fins i tot, extreballadors de l’ens declaraven poc després que sentien vergonya de la quantitat de mentides que deien. Malgrat tot, malgrat ser bastió de la dreta i difusora de la seua ideologia, va ser l’esquerra valenciana la que es va oposar al tancament i va reclamar el manteniment d’una cadena que havia de servir per a mantindre les tradicions culturals i servir de punt de trobada entre els pobles del país. Però en 2013 es va fondre a negre en un dia vergonyós, que culminava l’ús partidista de la cadena.
A nivell mediàtic, la cobertura de l’assassinat de Guillem en el seu moment també va ser una vergonya. En molts articles semblava que l’assassí era la víctima i Guillem culpable. La premsa va tindre part de culpa de l’escassa pena que va complir en la presó Pedro Cuevas i l’exculpació dels seus còmplices. No sols això. La persecució a la família i amics durant dècades i la impunitat de l’extrema dreta en el territori valencià, no tindria sentit sense la benevolència de part de la premsa i de periodistes valencians. Imagine que el divendres no veurien la pel·lícula. Si ho van fer, espere que no dormiren bé i sentiren vergonya de la seua complicitat amb l’assassinat d’un xaval de 18 anys. Lamentablement, ho dubte.
Però l’important és que s’ha fet la pel·lícula, es va estrenar en la televisió que hem de sentir com a nostra i amb la millor audiència de la cadena. Un èxit que arriba gràcies als anys de militància de molts i moltes. Persones que confiaven que algun dia podrien sentir com seua la televisió autonòmica. Que algun dia els parlaria a ells. També la victòria d’aquesta projecció es pot veure en xarxes, on la dreta està rabiant i cridant de tot a À Punt. La seua bilis és la nostra alegria. Demostra que estem guanyant. Ja no som nosaltres els que ens resignem davant la pantalla.
La diferència? Mentre que ells protesten amb odi, nosaltres ho féiem amb esperança. Mentre que ells condemnen la veritat, nosaltres condemnàvem la mentida. Estem carregats de certeses i de raons, per això el divendres va ser un pas més cap a la reparació al País Valencià. Només amb memòria i amb justícia, serem capaces d’aconseguir que no tornen els anys foscos a la nostra terra.
