“A part del masclisme estructural que travessa el món editorial, m’he trobat un fort component paternalista”

Mercè Pérez (Burjassot, 1993) és editora i cooperativista de l’editorial valenciana Sembra Llibres. Celebrem amb ella els cinquanta títols que ja atresora el segell editorial que va nàixer fa només sis anys. Darrere de cada publicació de Sembra hi ha la voluntat de donar llum a noves veus que una hegemonia cultural esbiaixada ha silenciat durant anys. Arrelada al territori, l’editorial, s’hi esforça per lluitar contra el racisme, i el colonialisme. Cada llibre publicat intenta ser una llavor que deixe enrere els marcs mentals heretats i ens eixample la visió a tothom, a petits, a adolescents i a grans. Uns dels últims llibres publicats per Sembra, L’altra banda de la muntanya, n’és un exemple. Inspirades per l’autora del llibre, la nigeriana i finesa Minna Salami; al llarg de l’entrevista parlem sobre feminisme, literatura i nous relats que des dels marges batallen l’establishment cultural.

Sembra Llibres sou una editorial relativament jove, naixeu a 2014, i després de sis anys celebreu la publicació de cinquanta referències entre nous títols, traduccions i actualitzacions que representen una gran pluralitat de veus, de gèneres… Aquestes cinquanta llavors són la vostra carta de presentació? Compilen els valors que fan créixer Sembra Llibres?

En el cas de Sembra Llibres sempre hem tingut clar que els títols que publiquem són la nostra carta de presentació, parlen, moltes vegades, per ells mateixos i ens situen en el món editorial en la nostra llengua. Des de l’inici es tenia clar que s’anava a editar llibres que commogueren, llibres arrelats al territori, crítics, que feren aturar-se i pensar-se individualment i en col·lectiu. Aquesta idea s’ha mantingut al llarg dels anys i quan editem un llibre sempre intentem pensar i reflexionar en si compleixen aquests valors que ens creiem i que formen part de nosaltres.

En la literatura i en l’art en general, s’hauria de pensar amb el lector, amb el receptor. S’ha de fer com una mena de pacte. Com treballa i des d’on fa Sembra aquest pacte amb el públic lector? Quins criteris teniu en compte abans de publicar una obra?

Els criteris són clars: ens han d’agradar, publiquem allò que compraríem nosaltres per llegir. I des dels valors que defensem: llengua, territori… i sense oblidar els nostres orígens, publicar llibres d’altres latituds i llengües que comparteixen aquests valors amb les seues realitats. El pacte que fem és aquest, editem allò que ens creiem i esperem poder transmetre estes ganes que posem en el que publiquem al lector; que quan veja un llibre de Sembra Llibres a un aparador puga veure la feina de formigueta que duu a terme l’equip de la cooperativa i dels col·laboradors que hi ha en cada llavor.

Sense perdre l’ànim dels cinquanta títols editats en sis anys; el món editorial al País València i, a tot l’àmbit catalanoparlant , s’ha de pensar des de la petitesa del nostre país i des d’una certa feblesa que s’ha anat arrossegant per motius històrics obvis. Quines dificultats es tenen encara a l’hora de publicar en llengua pròpia? I quin és el diàleg que es manté amb les editorials de Catalunya i les Illes?

Nosaltres sempre hem tingut clara la idea de publicar per a tot el territori, ho fem des de València, des del barri de Benimaclet, però pensem en tot el territori lingüístic. Per això mateix publiquem tant autors i autores joves i consolidades de Catalunya, del País Valencià…, mantenim contacte amb les llibreries d’arreu, amb els docents, les biblioteques… intentem ser allà on podem, les xarxes socials també ens ho faciliten.

Les dificultats també hi són, som una editorial independent que compta amb un grup humà reduït i que intenta arribar a totes bandes i costa, però ho intentem. Veiem un problema més greu amb no tenir més mitjans de comunicació d’arreu del territori, la reciprocitat d’aquests, i que de vegades això genera encara sensació de fragmentació. Ens cal seguir enfortint els llaços entre els territoris per sentir cada dialecte com a propi, cada realitat com a pròpia.

Sembra llibres es presenta com una editorial independent. En els últims anys hem vist créixer tot un seguit d’editorials xicotetes i independents però l’ombra dels grans conglomerats i monopolis editorials és allargada. Com s’hi conviu amb aquests gegants editorials? Com es poden crear nous relats a la contra d’aquesta hegemonia cultural que estableixen les grans indústries culturals?

Nosaltres treballem en el sector del llibre perquè ens creiem que els llibres tenen la potencialitat de canviar les coses. En aquest sentit, les editorials independents tenim molt a dir i molt per fer. En el nostre cas formem part de diferents associacions d’editors que ens donem suport els uns als altres i que treballem de manera conjunta per tenir més força, unides també som més grans. Per això mateix estem a Llegir en català o a l’AEPV.

Fa un temps llegia un reportatge que donava veu a deu editores dones d’editorials independents de l’Estat espanyol i Amèrica Llatina. Totes coincidien que, malgrat ser cada vegada més un món de dones, els alts càrrecs continuen sent homes i que poques vegades tenen estudis literaris. Aquestes editores també denunciaven els mansplaining a què s’havien d’enfrontar de tant en tant. Dins del món editorial/cultural has viscut alguna experiència semblant?

En el meu cas, he de dir que dins de l’editorial mai he vist açò, som una cooperativa i ens organitzem en assemblees i prenem les decisions de manera conjunta. Tenim molt interioritzada aquesta manera de fer i és un dels nostres principals valors. Així que quan vaig començar a treballar com a treballadora ja vaig rebre aquesta manera de fer i es comptava amb totes les meues opinions, idees… quan vaig passar a formar part com a cooperativista i editora les formes van seguir sent les mateixes. Però entenc que aquesta situació és molt concreta i s’emmarca al nostre esperit concret però sé de companyes que no ho han tingut tan fàcil.

El que sí que m’he trobat jo és, a part del masclisme estructural que també travessa el món editorial, un fort component paternalista. Soc una dona jove, actualment tinc vint-i-set anys, i estic al capdavant d’un segell editorial, així que m’he trobat de vegades comentaris envers la meua formació o aspecte que a un home, encara que fos també jove, no s’atrevirien a fer tan explícitament.

El món del llibre, com el de la cultura, com tots, és patriarcal encara que siguem més dones lectores, més dones editores, més dones llibreteres… però pense que estem trencant amb tota una sèrie de maneres de treballar i de ser des de fa temps i que el camí serà llarg però ja l’hem iniciat i no crec que hi haja marxa enrere. I encara ens queda feina per fer des de l’antiracisme, l’anticolonialisme…

Seguint el fil de l’anterior pregunta, no és casualitat que cada vegada més s’hi publiquen més títols escrits per dones. Arran d’això, he pogut percebre una certa polèmica entorn l’etiqueta de l’autoficció. En les entrevistes a escriptores sovint els pregunten quant d’elles té la protagonista de la novel·la. Aquests tipus de preguntes no contribueixen a desmerèixer la qualitat de l’obra? Creus que en la literatura escrita per homes es cau tant en aquestes apreciacions?

En general, encara tenim marcs mentals heretats i ens costa despellegar-nos de certes maneres de veure i llegir les obres escrites per dones. És l’autoficció un gènere exclusivament produït per dones? No. La història de la literatura, el cànon, té centenars d’obres on podem confondre l’autor home amb el protagonista de l’obra. És una etiqueta que sovint s’usa per llevar qualitat a l’obra quan l’escriu una dona? De vegades sí. A mi personalment l’autoficció m’apassiona i les darreres lectures que he fet en l’àmbit personal van per aquest camí i com que últimament trie molt més autores, per compensar els anys de formació on quasi tot el llegit eren llibres escrits per homes, són obres escrites per dones.

Pense que cada vegada hi ha més veus de dones que saben quin és el seu posicionament en el món, les opressions que les travessen, la qualitat de les seues obres i que tenen veus pròpies, amb el temps espere que certs marcs es vagen trencant i que no queden ni tan sols engrunes d’aquests pensaments heretats i que, per fi, es valoren les obres de ficció i de no ficció de les dones pel que són, per elles mateixes, pel que diuen, pel que ens mostren, pel que ens transmeten.

Últimament hem vist publicades novel·les (Panza de Burro, El càstig, La musa fingida…)on s’ha pervertit la llengua deixant de banda la ultracorrecció lingüística amb la voluntat de donar-li més veritat a la història. Si t’arriba una obra així com a editora què fas?

En el nostre cas no hem rebut cap obra d’aquest estil i, per tant, no ens hem hagut d’enfrontar a com ho treballaríem. En el cas de la nostra llengua, tan maltractada durant tants anys, està clar que ens cal encara seguir enfortint-la i això també passa per llegir amb normalitat els diferents dialectes que tenim i la manera en la que ens relacionem al carrer.

Per últim, en l’actualitat, les xarxes són les grans generadores de contingut i, a vegades, de literatura. Des de les xarxes, l’encontre amb el lector és quasi immediat. De fet, molts llibres físics han nascut a la xarxa i posteriorment s’han editat. Quines tendències editorials creus que predominaran en el futur més pròxim?

Sobre el futur sempre em costa parlar perquè el dia a dia ens absorbeix massa. El que crec és que cada vegada es busquen més novel·les curtes, que el relat és tendència, ja que la gent pot compaginar estes lectures amb altres coses. Pense també que cal seguir obrint portes a les veus més joves, saber què necessiten, què els preocupa. Els feminismes, els moviments LGTBI, els moviments antiracistes i decolonials han vingut per quedar-se. Així com la responsabilitat individual i col·lectiva envers l’emergència climàtica i estic segura que tant la literatura com la no ficció seguiran abordant aquestes noves mirades, aquestes noves escletxes per endinsar-nos a l’altre i a nosaltres mateixa.