Tothom em deia que havia de treure música festiva, que jo era carn de festival
Què ha passat musicalment a Miki Núñez entre Amuza i Iceberg. Com has avançat? Com ha canviat el teu so?
Per Amuza tothom em deia que havia de treure música festiva, que jo era carn de festival. I és cert, jo estic molt còmode amb aquest tipus de música perquè és la que he mamat tota la vida, és la que em surt. Tenia una mica de por a l’hora de treure cançons més pop-rock. Amb aquest disc he aconseguit deixar de banda el que la gent s’espera de mi i treure el que m’agrada. No dic que Amuza no m’agradés! Però he perdut la por a treure aquest altre estil de música. L’anterior va ser un disc que s’havia de treure “ja”, per aprofitar l’onada. Ara he tingut tot el confinament per reestructurar, per revisar melodies, per canviar lletres, etc.
El teu segon àlbum, Iceberg, ha sortit acompanyat d’una aposta forta pel marxandatge. Quin valor creus que li dona el teu seguidor a la part física de tota la teva proposta?
A mi, tota la vida m’ha fet molta il·lusió tenir samarretes de grups de música. Sempre m’ha agradat perquè la gent sàpiga quin grup m’agradava i per poder donar aquest petit incentiu econòmic a aquell grup. Vivim en un món on ja no es venen gaires discos. Només amb els streamings no es pot viure. Que es comprin coses més enllà de la cançó, ajuda molt. A mi m’agrada una idea que té Natalia Lacunza, que és una companya d’Operación Triunfo, que diu que la música va molt més enllà de la música, que tot està relacionat i tot ha d’estar pensat. Si tu treus un disc o una cançó, hi ha d’haver mil coses al seu voltant que estiguin relacionades i que tinguin una continuïtat.
Vau tenir dubtes de presentar l’àlbum, en el context complicat de la pandèmia?
És que no he pogut fer ni la gira del meu primer disc! I estic traient el segon sense poder fer gira. Sembla que l’entreteniment i la cultura la vulguin parar. Oi que no ens va parar el confinament per treure la cançó “Me vale”? Vaig comprar un micròfon a Amazon per poder gravar a casa la veu. L’altre, va gravar a casa seva la bateria, la guitarra, tot per separat. I vaig fer el videoclip amb el meu germà amb un mòbil! Oi que no ens va poder parar, això? Doncs ara demostrarem que tampoc. La gent es mereix seguir tenint música i entreteniment. Si tenim l’oportunitat de seguir traient música, encara que sigui a un altre nivell, sense poder fer concerts o fent concerts amb mascareta, amb la gent separada, sense poder-se aixecar, etc.; ho seguirem fent.
Et condiciona dirigir-te a un públic jove, a l’hora de difondre la teva proposta? Et trobes a gust sent tant actiu en xarxes socials?
Sóc una mica “ciber-lerdo”. Sóc una persona que ha nascut amb les xarxes i que les ha tingut des del primer moment però no sóc d’aquelles que s’estudia al mil·límetre com fer les coses. Les xarxes són una molt bona eina perquè em puc comunicar “de tu a tu” amb la gent que em segueix però, a l’hora, s’ha d’anar molt amb compte perquè tot el que tu no dius, ho pot dir una altra persona.
“Mai m’han posat traves per a res. Ni per cantar en català, ni per fer una balada, ni per fer treure cap col·laboració, ni per fer-ne en castellà, per res.”
Estar dins d’un segell tan gran com Musica Global, quin marge et dona per prendre decisions? Què t’estimes més controlar tu i en què et deixes guiar més?
És molt guai, m’han deixat fer sempre el que volgués. Quan vaig acabar Operación Triunfo, em vaig seure amb les discogràfiques i els hi vaig dir: tot m’estarà bé si em deixeu portar la meva banda de tota la vida i em deixeu fer la música que jo vulgui. Mai m’han posat traves per a res. Ni per cantar en català, ni per fer una balada, ni per fer treure cap col·laboració, ni per fer-ne en castellà, per res. “Vull que el disc tingui una continuïtat, amb el fil vermell que caigui”, endavant. “Pel marxandatge, vull que tingui una samarreta cada cançó”, també endavant. Em tracten massa bé.
I què creus que diu de tu estar en una discogràfica com Musica Global o Universal Music Spain? Creus que va lligat a un tipus concret de música?
Jo crec que no perquè, dins de Musica Global o Universal Music Spain, hi ha molts estils diferents. Jo no estaria a la discogràfica que estic si no em deixessin fer el que vull. És una mica egoista però és cert. Si he de viure del que més m’agrada, he de ser feliç fent-ho. Tenir una discogràfica a nivell català m’ajuda pels temes que trec en català, com és el cas de Musica Global. I després Universal, que és una multinacional, m’ajuda a donar-me a conèixer a tot arreu, estic molt ben cobert.
Més enllà de referències musicals, quin artista (o grup) tens de referent per com es vincula amb tota la indústria?
Crec que Despistaos és un bon exemple. No els hagués posat abans de conèixer-los perquè no en coneixia la seva història. Però ara que els conec, sí. És un grup que porta tota la vida vivint de la música, que és feliç vivint de la música. Els hi és absolutament igual si, durant una època, sonen a les ràdios o no. Si tenen més concerts en una època i en una altra, menys. Ells poden viure del que més els agrada, que és fer música, i deixen a part tota la resta: tafaneries i el “bla bla bla”, això és fantàstic. Jo els agafaria com a referència. I després, un altre grup que em flipa és Txarango. Txarango és una eminència i una referència… quant a tot! Ells potser utilitzen més la música amb caire reivindicatiu o polític. Però la música que fan, la manera amb la que la fan, la delicadesa amb la que tracten tots els temes… Són un referent. No per a mi només, sinó per a tota una generació d’adolescents, és molt heavy.
Com t’has vist al programa de televisió Cover? Ha sigut natural agafar el rol de presentador o hi ha hagut molta part de formació?
Sóc molt perfeccionista amb mi mateix, no m’agrado moltes vegades, quan em veig en segons quins llocs. Penso “ho podria haver fet millor”. He de dir, humilitat a part, que m’agrado molt, a Cover. I penso que ho faig molt bé. Em sap greu dir-ho però també s’ha de reconèixer quan algú està orgullós de la feina que fa. Des de petit he volgut ser cantant i actor. Aquesta faceta, que s’apropa una mica a fer teatre o a fer comèdia, m’agrada moltíssim. A Cover també han vist que, si no sóc lliure, no sóc feliç. A mi em deien: “aquí tens les 3 paraules claus, avui parlem d’això, això i això”. Ara parla a la càmera i fes el que vulguis. He estat molt còmode i crec que es una faceta que pot conviure amb la música. El fet d’haver sortit d’un talent show em fa un personatge més públic, més enllà del músic. Tant de bo em donin un paper a Merlí, t’imagines?
Quin paper creus que tindrà d’ara en endavant, aquest rol vinculat a la comunicació? Et veuries fent televisió d’entreteniment, per exemple?
Sí, tot depèn de dues coses. Primer, de que la gent em vulgui, que agradi fent entreteniment. I que pugui conviure amb la música. La música és el primer, sempre. Vam avisar a Cover del que vindria. Treuré un disc. Per tant, si esteu disposats a que durant unes setmanes estigui més “out” del programa perquè estigui “a tope” amb la promoció del disc o perquè tingui un concert o alguna cosa, endavant. El primer és la música. Aquí sí que em pots preguntar què estimo més. Diré la música. Si poden conviure, tant de bo pugui viure així molts anys.
Com valores el tractament que fa la televisió del panorama musical? Tu que has passat per Operación Triunfo i per Eurovisión, creus que hi ha un abús del format de concurs, a l’hora d’apostar per continguts musicals?
Jo crec que un abús, no. Tot el contrari. Hi ha molta gent que composa millor que jo, que canta millor que jo, que és millor presentador que jo, etc; i que no té l’oportunitat de que la gent el conegui i fer-se visible. Sempre em sento en deute amb aquelles persones que són molt millors que jo, que no estan on jo estic. I que no tindran mai l’oportunitat, simplement pel fet de no haver sortit d’un programa de televisió. Hauríem de potenciar moltíssim el format “t’ensenyo el que sé fer” perquè hi ha moltíssima gent amb talent que podria estar triomfant. Crec que n’hauria d’haver molt més. I no només a la televisió, sinó també des d’alguns organismes, per potenciar una mica més la cultura i l’entreteniment. Que no fos tant complicat poder viure de la música o del teatre, que sembla que sigui “el último eslabón” per a tots els governs del món, aprofitant aquesta pandèmia. Hem sigut els últims. Potser el del bar et dirà que ell ha sigut l’últim. I la del centre comercial, que ha sigut ella l’última. Però els polítics es posen música quan s’estan dutxant, no? I els agrada anar a veure teatre i escoltar algun concert! Doncs que pensin que també hem de menjar.
Text: Anna Fernàndez / Clack – AMIC | Vídeo: Marina Rodríguez i Carla González / Clack – AMIC
