Uh, ah, Orxata no se va!
En pocs dies, a penes dos setmanes de febrer, s’han acumulat tantes novetats musicals dins del panorama valencià i estatal que podria dir que se m’ha passat l’arròs. El món s’accelera i parlar d’un disc publicat el divendres ja està cuit i recuit el diumenge quan n’ha eixit un altre. Arran d’un comentari a Twitter d’Aurora Mora, productora del podcast Sampleòpolis, m’ha entrat la inspiració per a este article. Sí, estem en una època musical post-Orxata, o d’alguna manera Orxata van anticipar fa deu anys el que està passant. Els andalusos Califato 3×4, dels que ja vam parlar la pasqua passada amb l’hilarant “Critto de la Nabaha“, han publicat nou treball La Contraçeña. No sé si els andalusos han escoltat mai Orxata, el que és evident és que uns Orxata andalusos haurien absorbit la tradició musical andalusa i andalusina amb eixa perspectiva, mescla de respecte i sàtira, construcció i demolició. “Te quiero y lo çabê” és una versió de rumba techno del “Quiero verte” de Los Sobraos que va tindre certa escolta fa vint anys. En el mateix moment que C. Tangana s’ha posat a reivindicar la rumba de k7 de gasolinera, Califato també ho han fet doncs a la seua manera. Per filosofia i per tantes coses ambdós es situen a les antípodes els uns dels altres. Els andalusos amb el seu univers tan particular i inclús una ortografia pròpia de l’andalús, un poc com ho fa Toni de L’hostal, i inclus han fet una cançó en romanç andalusí. El madrileny canta ressentit amb el món i les ex. Al disc “El Madrileño” dóna la sensació que les bones coses, i n’hi ha, els arranjaments i les palmes, li les han fet els altres, perquè la llista de col·laboradors fa feredat.
“Si no hi ha perretes no hi ha cançonetes” que canten uns xiquets al sexenni de Morella. Evidentment no hi ha res d’Orxata en C. Tangana, però que no ens diguen que és revolucionari i que no s’havia vist mai i no sé quants elogis més. Començant per “Milionària” de la Rosalia. Està tot inventat. Això sí, els dos àlbums la mateixa setmana indiquen que viurem un revival de rumba, no tant la clàssica i ortodoxa sinó la rumba més canalla dels 80 i la dels 90 amb Camela al capdavant. Sense ironia, benvingut siga este revival.
A més Orxata renaix via els seus membres. Amb altres formes. Biano va fent per ací i per allà, de les darreres coses que li hem vist és un remix d’Smoking Souls. Fa poc parlàvem del disc de la borrianenca Aina Palmer que acompanyada per un altre ex-Orxata, Jordi Palau àlies Pa Lao, han fet un disc genial. La tradició oral valenciana Aina Palmer se la reinventa amb un “Mareta, mareta” ben cínic. També en el destacable debut discogràfic de les Maluks Pa Lao col·labora amb el quartet femení a “De soca-rel“, una cançó que podrien haver escrit ells perfectament, o els seus fans en una pàgina wiki. Hi ha en Maluks eixe apreci per la música llatina i jamaicana que hi havia en Orxata i aquella màxima de “si no es balla no és la meua revolució”.
Si una cosa ens van ensenyar Orxata és que mai més tinguem prejudicis musicals, tampoc doncs amb la rumba que es comprava en aquelles prestatgeries que hi havia a les gasolineres. Els temps passen i si bé musicalment hi ha hereves i hereus, encara estem esperant un nou grup que es prenga açò de la música com una cooperativa. En la manera de fer revolucionària tan allunyada del convencional és on estava la principal revolució.
