Entrevista a Àngels Moreno, una de les veus més prometedores

Àngels Moreno: “Si a la dona li costa de parlar i ho manifesta en problemes de salut mental o somatitzacions és perquè és allò que ha hagut de fer sempre”

Àngels Moreno (València, 1993) és metgessa de família i escriptora i la seua veu literària que encara no arriba als 30 anys es presenta ja com una de les veus més prometedores del nostre territori. Com molts altres valencians viu i ha estudiat a Catalunya. Va publicar la seua primera obra Clarobscur en 2014 i tres anys més tard va obtindre el premi Maria Mercè Marçal de poesia per L’usurpador. Mesos abans que esclatara la pandèmia va publicar el poemari L’agulla (Pagès editors). Al llarg d’aquesta entrevista reflexionem sobre la vulnerabilitat dels cossos i sobre com el sistema aparta els cossos que no són funcionals. Arran d’això, Moreno reivindica que es necessària una consulta mèdica en perspectiva de gènere perquè encara hi ha més diagnòstics psiquiàtrics a dones que a homes i assenyala que paraules com “histèrica, neuròtica, frígida” responen a una patologització de manifestacions somàtiques i mentals fruit d’una repressió per la violència. I és del pes del trauma generacional que les dones arrosseguem des d’on es basteix el tema principal del seu últim poemari L’agulla on Moreno rastrejant per la seva memòria intenta donar veu al silenci al qual va haver d’estar sotmesa la seua iaia. Amb l’escriptura d’aquest diu que ha descarregat certa memòria de les dones de sa casa i, per extensió, la de les dones: “l’àvia som totes”. En l’entrevista també ens acompanyen els personatges dels llibres de Marguerite Duras, dones travessades pel trauma i abocades a la vacuïtat per l’única condició de ser dones.

En el teu dia a dia com a metgessa de família t’hi trobes amb moltes persones, cadascuna amb la seua història personal i amb un conflicte petit o gran motiu pel qual, a priori, van al metge. Sovint, et confrontes amb la vulnerabilitat, dialogues amb les ferides. És llavors quan l’escriptura t’ix amb més força? És la poesia una via per metaforitzar i explicar el dolor?

Tothom, o gairebé tothom que conec, en algun moment m’ha preguntat què com és possible compaginar ambdues coses, la medicina -el treball com a metgessa, en aquest moment, i també l’estudi- amb la creació literària. Durant un temps és veritat que em vaig sentir dividida entre dos mons que semblaven complementament oposats, però a mesura que he anat entrant en el món laboral, m’he vist abocada a haver de bregar amb molts aspectes de l’existència humana. Si bé és cert que no totes les especialitats mèdiques es presten al desenvolupament del costat més humà de la professió, la meva sí que m’ho permet, i és de les coses que més agraïsc a la vida, no només poder ajudar i acompanyar, sinó també poder sortir d’aquesta bombolla de la individualitat a què t’obliga la professió. La presa de distància amb mi mateixa m’ajuda molt a prendre’m la literatura -sobretot el món literari- amb cert escepticisme també, a gestionar conflictes i emocions, a ordenar el món, en definitiva. L’escriptura sí, aquí surt amb força. Se m’ha mort gent pràcticament als braços, he hagut de donar molt males notícies, he decidit quan deixar-ho córrer tot, i també m’he sentit molt bé amb casos senzills, sense apenes càrrega. Quan estudiava la carrera em vaig obsessionar amb la malaltia, pensava que estava plena de càncer, que tenia alguna cosa greu amb cada símptoma estúpid que tenia. Afortunadament, només va durar dos o tres mesos. L’experiència del propi cos, conèixer els seus processos, és molt bèstia. Ara que fa un temps que està de moda la temàtica de l’alteritat, puc dir que no solament conec aquell Altre simbòlic, sinó de ben aprop tots aquells altres anònims i reals. Sembla que no, però les experiències van calant i, encara que no les escrigues immediatament, surten en forma de reflexions sobre la vida o de manera passional en una escriptura sobre el cos i des del cos. Angélica Liddell va explicar a una entrevista la relació del dolor amb la bellesa, i la relació de la bellesa amb l’horrible. El dolor dels altres es mostra aquí de manera de vegades molt poderosa i, malgrat que potser no ho podré expressar com ells, de vegades tinc la sensació d’estar més a prop de l’existència que els filòsofs.

Arran de la pandèmia, els cossos malalts, vulnerables, s’han hagut de visibilitzar per força. Com a metgessa fins a quin punt creus que havíem normalitzat el cossos que eren funcionals per al sistema i per tant exitosos i havíem apartat aquells que no complien la norma, els poc útils, “els no essencials”? Com s’explica aquest procés on s’ha arribat a traduir la malaltia com un fracàs?

Durant la pandèmia em vaig plantejar sovint qüestions com aquesta. Vivia escindida entre el risc i l’aprenentatge científic i professional i una mena de quadre de Brueghel quan sortia de la feina. Llegia sobre les pandèmies en la història, sobre la por i sobre el teatre de la crueltat, el qual es representa al carrer, a la vida, i no a l’escenari. Crec que ens hem alienat per complet en el sistema, malgrat pensem que som moderns o revolucionaris. No som un segle avesat al risc vital (parle d’occident, és clar), i que hi haja un risc invisible encara l’acreix més. Hem tingut por de tenir por, de la incertesa, de la malaltia, de la solitud i de la mort. És com si el sistema necessitara vàlvules d’escapament, com tot això que vivim ara. En un sistema que es necessita homogeni per a allò que anomenem progrès, tot allò que es considera deficient sempre molesta. El temps, tot el temps, s’ha tornat només productiu, vivim immersos en una dinàmica ferotge, i quan ocorre algun accident, comencen els problemes. A ningú li agrada tenir de baixa un treballador, a ningú li agrada contractar algú amb fibromiàlgia perquè potser no pot seguir el ritme d’una altra persona. No entraré en la gestió de les baixes laborals perquè seria un altre tema que dona molt de si, però es veuen aquestes dissidències, les marginalitats, de manera molt clara. També amb tota la qüestió dels cossos normatius i els cànons de bellesa, la reacció que, emparada sota el feminisme, exclou les persones trans. Això són circumstàncies que el sistema rebutja, com ara les malalties cròniques, degeneratives o la qüestió de l’edat, com apartem la gent gran perquè ja no és productiva. Això pot provocar un biaix en el tracte i l’atenció no només en medicina, sinó en tots els àmbits. Tot això s’explica perquè hem entrat en una roda de presumpte desenvolupament de la qual no ens podem baixar, tot i que també aquesta marginació de l’element que no és útil el veiem diàriament en la natura. Els animals, per exemple, estan sotmesos a aquesta crueltat, però vull pensar que nosaltres, per la raó i l’ètica, podem aspirar a una altra cosa. Si la malaltia és un fracàs, aquí la medicina també ho és.

L’agulla (Pagès editors, 2020) l’últim llibre que has publicat és un poemari narratiu on dius “faré una casa a la memòria que digui que aquí hi hagué una veu incapaç d’explicar l’horrible”. És un poema on tractes d’explicar una veu invisibilitzada que és la de la teua iaia materna, però que podria ser la de moltes altres. Expliques que la teua iaia es va morir quan tenies vuit anys. Com aquestes imatges retingudes en el record passen a ser versos i a constituir un relat-homenatge?

Quan corregia el primer esborrany del llibre, també li’l vaig enviar per correu a ma mare (l’àvia és la seva mare) i em va sorprendre quan em va dir què com era possible que recordara determinades vivències si era tan petita. Jo insistia amb que era treball creatiu, i ella insistia en el contrari. La memòria és un misteri, és capaç de portar a la presència determinats rastres del passat quan menys ens ho esperem. Aquest caràcter inconscient de la memòria l’ha estudiat bé la psicoanàlisi i autors que m’encanta llegir com Benjamin o Bergson. Freud ho explicava pel trauma, és a dir, la consciència és com una mena d’esponja que absorbeix tot tipus d’experiències. Les doloroses que no pot tolerar, queden en la part inconscient i, segons per quins estímuls, es reactiven. Supose que aquesta és una de les explicacions de per què recordem o revivim segons quins fets, malgrat pensem que mai no els hem viscut. Amb ‘L’agulla’ va passar alguna cosa semblant, però no tant per un treball propi d’un trauma, sinó que, literalment, crec que em vaig convertir en torsimanya de la memòria de ma mare.

En el poemari trobem de nou l’escriptura com a poder catàrtic i alhora reparador. Escrius L’agulla per alliberar el dolor de l’herència, per a transformar el silenci dels llavis cosits, en crits?

L’escriptura té molt a veure amb la catarsi -o tot-, i això no té perquè anar en detriment de la qualitat. La memòria col·lectiva és un fet, i existeix un ordre simbòlic que ens determina en les nostres accions. Mira, si no, tota la mitologia sobre l’amor romàntic o l’amor ideal. Aquest ordre s’hereta no només de la nostra família, sinó de la cultura en què ens desenvolupem. No seré tan positivista com per afirmar que tot ho pot explicar la ciència, però tampoc negaré que els fenòmens tenen causes i conseqüències, malgrat que no sempre es puguin conèixer tots els elements de la cadena. Jo crec que l’art (qualsevol) serveix per sublimar totes aquestes coses, per mostrar el sofriment humà, i per fer que això no caigui en l’oblit, també rebel·lia i per voluntat estètica, per passió, tot i que per a moltes persones aquesta sigui una actitud romàntica. La qüestió de la catarsi per l’art em recorda les performances de Marina Abramović, en les quals posava fins i tot el seu cos en risc. Allà treia tota la ràbia d’una gran opressió familiar.

Chantal Akerman, una de les pioneres del cinema feminista i que ha basat gairebé tota la seua obra en la figura de sa mare, en el llibre Una familia en Bruselas recorda que la seua mare supervivent d’Auschwitz sempre deia que no tenia res a dir i Akerman puntualitza que és sobre eixe res sobre el qual ella treballa. Crec que tu al teu poemari has fet el mateix i has transformat eixe res en un torrent de paraules i símbols. Per què ens costa tant explicar a les dones el què ens passa? En consulta ho perceps?

M’agrada que portes aquí l’Akerman perquè em ve al cap també algú que ha viscut i escrit una història semblant: Marguerite Duras. Un dels primers llibres que va publicar, Un dic contra el Pacífic, narra la història de la seva mare, com va lluitar fins l’extenuació, vídua i amb tres fills, passant gana, tractant de conrear una terra eixorca a Indoxina. Tots els personatges de Duras solen ser dones travessades per un trauma, que experimenten una pressió tan elevada per part de l’exterior que les fa embogir. La mare li va llançar el llibre al cap quan el va llegir, però aquesta realitat que va viure de petita la va determinar molt, la lluita contra, també, la vacuïtat, l’esterilitat. Crec, però, que el silenci de la mare de l’Akerman és substancialment diferent, perquè és el silenci de l’Holocaust. No soc la més indicada per parlar sobre aquest fet indescriptible, però sí que he llegit alguna cosa sobre la qüestió, i és el silenci de l’esborrament de l’humà per part de l’humà, una de les majors atrocitat programada de la història fins al moment. Penso també en les massacres colonials, en les tortures de la Inquisició… És un silenci diferent, perquè és el mutisme de qui ha perdut el seu món. El silenci sobre el que jo escric més aviat és el de la dona per la seva condició de dona, dona sotmesa a la claustrofòbia d’un sistema heteropatriarcal i monògam on els rols estan ben delimitats, i que respon a la necessitat d’alguna manera de canalitzar les pulsions libidinals i servir amb aquesta força productiva al capital. Les meves dones són més bé les de Duras, les quals, per algun accident desencadenant, es trastornen o deixen relluir tot de circumstàncies inconscient i que aquest ordre imaginari o simbòlic ha gestionat. Si a la dona li costa de parlar i ho manifesta en forma de problemes en l’esfera de salut mental o somatitzacions és perquè és allò que ha hagut de fer sempre. El rol de la dona ha estat el de donar, sempre donar i ser l’element comprensiu i complaent de la parella. Això és veu molt en les relacions sexuals no consentides, i parle dintre de la parella, no necessàriament fora. Paraules com histèrica, neuròtica, frígida i tot un seguit de floretes responen a una patologització de manifestacions somàtiques i mentals fruit d’una repressió per la violència. Comunicar el que ocorre pot ser dur, fins i tot traumàtic, en els casos de violència física o psicològica, i aquest tràngol també condiciona el silenci. Silenci, però, que es canalitza per la via física. Avui en dia encara hi ha més diagnòstics psiquiàtrics a dones que a homes, i molts professionals fan un biaix en l’atenció mèdica a dones d’un determinat perfil (cinquantena, dolor crònic, problemes psicològics i econòmics, treball precari…). Tot això ho explica la psicòloga Phyllis Chesler a Mujeres y locura amb moltíssimes dades, com per exemple les dones no fa gaires dècades a EUA eren obligades a entrar en el manicomi per “lliurepensament” i allà els hi feien coses horribles, o pel fet de ser lesbianes. És per això que tant la consulta mèdica com psiquiàtrica o psicològica haurien de tenir perspectiva de gènere. ‘L’agulla’ no és només un homenatge, això és la part visible. Amb aquest llibre sent que he descarregat certa memòria de les dones de ma casa i, per extensió, la de les dones: “l’àvia som totes”, dic.

La irrupció de la pandèmia t’ha donat una nova perspectiva a l’hora d’abordar el procés creatiu? Actualment què és el que més t’interessa? Ens pots dir si aviat tindràs novetats literàries?

La pandèmia m’ha ajudat a reconciliar-me amb la llar i amb el fet de passar moltes hores a casa. Soc cul inquiet i m’agrada molt anar als cafès a llegir i a escriure, a esdeveniments culturals i socials. Tot això crec que m’ha entrenat en l’art de la paciència, en el treball cara a cara amb una mateixa, sense distraccions. Crec que ara em prenc les coses amb una altra perspectiva i també he aprés a valorar el temps que vivim i el present. El mes passat vaig poder tancar un altre llibre de poemes, sobre, precisament, les figures de l’amor, el deliri i temes relatius amb la teoria de la imatge i la mística. Escric un assaig sobre tres escriptores, aquest em costa més pel tema de la documentació i de polir el text amb els meus horaris, però vaig fent. També amb la pandèmia vaig començar a escriure per a “El temps de les arts” i n’estic molt contenta.

Com molts altres tu també formes part de la diàspora valenciana a Catalunya. Creus que s’haurien de reforçar encara més els lligams culturals entre els dos territoris?

Sempre. Sempre calen motius i esforços d’unió entre nosaltres. Al País Valencià li falta molt l’acollida que nosaltres tenim ací dalt, però en temes culturals, s’hauria de reforçar més que els valencians també formem part del territori. Sé que tot això és difícil de manegar perquè és cert que a Catalunya la centralitat de la cultura és Barcelona i la marginalitat que viuen els diferents territoris és un fet, però confie encara amb què ens inventarem alguna cosa.