Els trobadors moderns: ZOO
Li donem al play, l’esperàvem amb ànsia este disc de Zoo només apte per a llépols i goluts. Amb prou penes he començat l’escolta de Llepolies i ja m’estic entretenint amb els detalls. A «Ei», una cançó curteta a mode d’introducció, un vers dissimulat que parla de tots els colors del verd m’atura, es tracta d’un vers preciós que Raimon gastava per descriure el paisatge cromàtic basc. A partir d’eixe moment, el disc de Zoo és pràcticament un no parar de referències més o menys subtils a cançons, poemes, històries, fets i llocs. I les que se m’hauran passat per alt. La cantant cubana La Lupe i el seu «puro teatro» que Almodóvar incorporà al seu «Mujeres al borde de un ataque de nervios». El clàssic «la carn vol carn» d’Ausiàs March que Estellés va fer seu és omnipresent en el single «Llepolies» i tota la mística eròtica dels Borja. Ovidi Montllor que mai falte, però més sorprenent és trobar una menció als fruits saborosos del noucentista Josep Carner i també al Mar i cel de Guimerà. El hype literari de «Canto jo i la muntanya balla» de l’Irene Solà apareix igualment. Els Beatles embolicats pel mig com icones del pop i SFDK que ens obliga a parar atenció al que diu Sting a «Roxanne». Parlar d’un carceller sempre em fa pensar en Negu Gorriak i de retruc en Sarrionandia. Alguna referència bíblica com ara el suc d’Onan, que els deu agradar com metàfora ja que també apareixia a la versió de «Camins».
Les referències amagades a la cançó «Diània» les ha retrassat Clara Ferré en un bonic fil de Twitter. Esta cançó enllaça amb un estil de lletra que trobem sobretot en la construcció d’identitats perifèriques, l’expert valencià del qual seria Xavi Sarrià. Consistix en el anar encadenant en un cordell referències a un paisatge humà per crear un himne modern on tots hi trobem un espai. Són cançons de llagrimeta per als afectats. L’exemple paradigmàtic del gènere seria la estelar «Latinoamérica» de Calle 13 que pràcticament ha esdevingut un himne del continent llatinoamericà front a la influència del nord. Alguns, diguem-los crítics diguem-los haters, troben que estes cançons-llista de coses valencianes comencen a abundar massa en el paisatge valencià, i és veritat que Obrint Pas, Xavi Sarrià, Aspencat i La Gossa Sorda ja hi han passat i repassat i ves a saber si tot açò no ve de la processó d’Al Tall. «Diània» és, no obstant, un zoom a unes terres, les comarques centrals, que per un do de la natura i de la història acumulen totes les qualitats de la valenciania ben portada del segle XXI. Vist des d’altres territoris igual de rocallosos i també amb oliveres mil·lenàries però sense tants grups de música per càpita ni amb harmonia vocàlica, no podem més que tindre un sentiment d’enveja sana. I esperar que el proper grup d’èxit siga de painamunt.
El rap és un gènere que es presta més que altres estils a esta desfilada heterogénea de llocs comuns i de referències culturals diverses. Però Panxo i companyia també podrien haver fet uns textos genèrics i no és el cas, disparar per ací o per allà als nostres referents més íntims que són mescla dels cassettes dels nostres pares i de l’Institut és la recepta de l’èxit. Calculat o espontani, no ho sé, però no s’ha de veure tota esta tirallonga com una vacil·lada intel·lectual. Zoo fan de trobadors. Perquè per cada valencià que s’ha llegit un poema sencer entenent-ne els detalls d’Ausiàs March n’hi ha deu que hauran escoltat Llepolies. I no és pas roin, al contrari.
