Antònia Font i la nostra música
Hi ha dos comptes de Twitter que diàriament publiquen estrofes de cançons d’Antònia Font, “Robot eficient” i “Antònia Font cada dia“. Es tracta d’eixos comptes graciosos que tan abunden però que amb un grup d’una poesia tan particular com la dels mallorquins prenen encara més força. Mireu si tenen gràcia que de fet n’hi ha dos. Són comptes Twitter que són un cau de nostàlgics del grup, desamparats des de fa uns anys sense ells. Doncs bé, en un d’ells cada dia hi trobem un coret de Joan Baldoví, el diputat a Madrid de Compromís. Cada dia. Hi ha almenys un fan d’Antònia Font a la bancada de Madrid.
Arnau de Zoo, Malifeta i abans de La Gossa Sorda, deia recentment al Piset d’esta casa que li agraden molt Antònia Font i que quan estaven en actiu ell anava encara de punki per la vida i ni va aturar-se a veure’ls quan van actuar junts en algun festival. I ara se’n penedix. El seu company de grup Panxo també declarava en les entrevistes vàries que li han fet per la presentació del nou disc que és seguidor d’Antònia Font. De fet han declarat que la famosa cançó “Tobogan” de Llepolies té una tornada en anglès que s’inspira de la cançó “Islas Baleares“, on el grup mallorquí cantava en un anglès mal cantat aposta per forçar el ridícul, broma de tercer grau sobre el turisme de masses.
Miquel Àngel Landete, cantant de Sènior, més d’una vegada ha declarat que va decidir passar-se a cantar al valencià i deixar l’anglès que utilitzava fins aleshores quan algú li va fer escoltar discos d’Antònia Font. Veure que algú podia dir aquelles coses en un mallorquí tan carregat de trets dialectals va obrir-li els ulls i fins avui.
Podríem seguir la llista, Vienna, Els Jóvens, Arthur Caravan, L’últim europeu, Orxata o Aina Palmer són noms que em vénen al cap i que tenen un pòsit que podríem lligar a Antònia Font, igual m’enganyo. I el que no sé, m’agradaria saber què en pensa Remigi Palmero o Juli Bustamante del grup de pop de nom de dona. Se’ls escoltava el difunt Pep Laguarda? Què n’hauria dit l’Ovidi? Hauria adherit Vicent Andrés Estellés al “mos sexuàvem”?
Què tenia – té – doncs l’univers d’Antònia Font per influenciar tanta gent i, sobre el paper, tan diversa en gustos musicals? El més obvi i el lema més gastat és això de la mediterrània, que val per a tot, de la dieta a la música passant per la filosofia de vida. Potser. Però si per compartir dieta fore tots els altres grups illencs haurien de triomfar i cap altre grup de les Balears aconseguí tal quota d’èxit. La veu particular de Pau Debon, les lletres surreals, futuristes, dadaistes i el recital de les peculiaritats del turisme de masses. No hi ha cap altre grup amb eixes lletres. Un mestissatge musical que igual anava de la rumba a l’electrònica d’un altre gegant mediterrani, Franco Battiato, amb uns arranjaments pop, tot molt pop, eixa era la clau. Entrava dolcet. Mostrar que es pot cantar en esta llengua nostra sense haver de justificar-se eternament per fer-ho, fer-ho i punt. Sense fer el més mínim manifest de res, no cal. Amb ells vam familiaritzar l’orella a un català que no escoltem tant sovint. És impossible imaginar Pau Debon cantar en qualsevol altra cosa que no sigue mallorquí, el seu, el de sa casa.
El vídeo per justificar la seua tornada als escenaris l’han gravat a la porta d’un mas, un gos va i torna, Debon tot sol xarra, natural, pur. Sí, que tornen per a un festival privat com el Primavera Sound i que faran diners, i qui sap si la cosa s’allarga després i hi haurà disc i el criticarem perquè abans eren millors. Nosaltres també érem més jóvens fa deu anys.
