L’escala fosca de l’enveja no té barana
Quantes vegades vos heu preguntat per què jo no i ella sí? I quantes altres ens mirem a l’espill i no ens trobem satisfets en el reflex que ens retorna? Convivim en l’enveja des que pràcticament tenim memòria, però ens costa molt reconèixer-nos i saber-nos uns envejosos empedreïts. De fet, l’enveja pot arribar a ser un dels nostres secrets millors guardats i ens lamentem i qüestionem, ai las! Per què jo, que estic tan treballada, acceptada i que he abraçat una per una les meues vulnerabilitats, encara tinc enveja a aquestes alçades de la pel·lícula? La frustració ara, si més no, és doble.
De tots els pecats capitals, sembla que l’enveja n’és el més perillós. Aquest monstre verinós ens empeny a desitjar sense aconseguir i a més és una pulsió que no s’acaba mai i pràcticament no hi ha cap senyal que ens puga delatar quan l’enveja ens ha temptat. Tot això ho explica l’escriptora i crítica literària Marina Porras en el seu tractat L’enveja editat per Fragmenta. Porras fa una aproximació a aquest pecat capital i, a més d’alertar-nos-en, ens explica com ha estat vista l’enveja per figures de la nostra literatura, com ara Mercè Rodoreda, o per veus centrals de la filosofia, com Nietzsche, Kant i Kierkegaard, entre d’altres.
Molts pensareu que una manera de posar-li fi a aquest rampell enverinat seria abocant-nos a l’acceptació absoluta dels nostres defectes. Però és l’enveja una resposta a les nostres inseguretats o l’enveja està més a prop de la supèrbia? Marina Porras, citant l’escriptor i aristòcrata francés La Rochefoucauld, sentencia que l’enveja és el que ens ix quan algú interromp el nostre desig d’expansió i la nostra voluntat de destacar i imposar-nos. Clar i contundent: no envegem perquè som insegurs o vulnerables, envegem quan el nostre poder es converteix en impotència i quan la sensació de superioritat es transforma en inferioritat. Quan sentim que el nostre ego i desig de ser vistos es veuen ferits o amenaçats pel poder dels altres, és quan la fúria envejosa es desperta; perquè l’enveja com apunta Porras és relacional i necessita els altres per existir i és relativa, ja que envejarem en funció del que tenen o no la resta.
Si l’enveja és relacional, una opció per posar-li remei seria tancar-nos un temps en una cambra i esperar que el crit envejós s’ofegue en la foscor del rectangle tancat. Una altra opció, que podria aturar aquest corc que s’apodera a poc a poquet de la nostra ànima, seria abandonar les xarxes socials per un temps i veure com sobreviuen els nostres egos, mentre l’enveja es va apaivagant allunyada de la bava cibernètica.
Passat el període de rehabilitació veuríem si la insistent pregunta de per què ella sí i jo no?, encara ens la continuem fent com ionquis de l’aplaudiment social i del desig de poder. Però de qui sentim enveja, qui és ell o ella a qui voldríem semblar-nos? Potser no cal anar massa lluny per a veure qui provoca en nosaltres aquest esclat de ràbia.
Porras al seu tractat recupera un fragment autobiogràfic de la Mercè Rodoreda, on la novel·lista explica com, sent ella molt petita presa per un atac de ràbia, li va arrancar a sa mare d’una estrebada el cinturó del vestit nou, mentre se’l cordava davant l’espill. I, per si no fora poc, també li va clavar cops de peus als turmells. Si en els contes i mites el més habitual és veure com la figura de la madrastra és la conflictiva i l’envejosa perquè creu que la filla jove li ha robat la seua joventut, en el cas de la Rodoreda veiem que és la seua mare qui li desperta un esclat d’enveja. Perillós perquè ve d’un sentiment molt fondo i si es fa difícil d’explicar als altres, encara ho és més d’explicar-se a un mateix.
Sembla que la Rodoreda tenia una mare molt atractiva. A les fotografies familiars fetes al jardí de la casa de Sant Gervasi, a la zona alta de Barcelona, la mare sempre eixia preciosa, semblava una nimfa, recordarà Rodoreda més tard. En canvi la filla, la Mercè, segons relata Porras, no oblidarà mai la vegada que va anar a fer-se fotografies a l’estudi i el fotògraf li va dir a la seua mare que no li posarien un fons negre perquè aquell fons era per a nenes que tenien les faccions més boniques que la seua filla. És del tot possible que aquesta experiència personal va inspirar Rodoreda per crear les relacions conflictives que tenen les seues protagonistes amb les seues mares i la gran capacitat, que com a novel·lista va tindre, per a explicar totes aquelles coses que es fan i se senten, però no es diuen.
Si les madrastres al veure’s a l’espill no estan contentes amb la imatge que es retorna i d’ací comença la revenja; les dones de les novel·les de Rodoreda ho faran tot per agradar i agradar-se i per a estar en pau amb el maleït espill. Tanmateix aquesta pau només serà una pretensió perquè sovint aquestes dones estan en guerra o contra elles mateixes o cap a un ambient familiar podrit.
La gran novel·la rodorediana que il·lustra molt bé aquests jocs d’enveges i revenges és Mirall Trencat. Al llarg de la novel·la, com bé analitza Porras, podem veure l’evolució dels personatges femenins; uns aniran de mica en mica resignant-se fins que el cor se’ls hi quedarà eixut, s’abocaran a la part més fosca de l’enveja que és aquell impuls nihilista que anul·la la il·lusió de viure; altres, gràcies a la dosi d’humanitat i d’innocència podran sobreviure als jocs dels miralls i revenges familiars i altres renunciaran a la mediocritat d’aquelles famílies burgeses acabant amb la pròpia vida.
En canvi, els personatges masculins de Rodoreda són impotents i dèbils, incapaços d’imposar-se a la vida. Ells constantment se senten presos per la gelosia i, per tal de mantenir l’amor propi. s’emboliquen amb les minyones de la casa. Lluny de despertar gelosia en les dones, ells els provoquen pietat. La protagonista de Mirall Trencat, Sofia Valldaura, no li fa por perdre el marit; el que li provoca una enveja absoluta fins a portar-la a la resignació més nihilista és la bellesa, felicitat i bondat de la seua mare.
Alertats quedem, l’enveja pot arribar a congelar-nos el cor. Segons Nietzsche, quan no aconseguim alguna cosa preferim que el món sencer s’ensorre perquè tothom patisca la mateixa sort i gaudir així de la caiguda de l’altre. El filòsof explica que l’alegria pel mal alié ve del malestar existencial amb el món. El dolor de l’altre el que fa és convertir-nos en el seu igual i ens reconcilia. Ara bé, si no li posem fre a aquesta serp despiatada acabarem caient en el ressentiment i d’ací ja no hi ha marxa enrere. Porras adverteix: l’envejós es pot curar, però el ressentit pot pensar només des de la seua infelicitat. També hi ha avís per als gelosos, ja que la gelosia pot conduir cap a l’angoixa més obsessiva. A aquest gruix de població també els recomanen que es tanquen les xarxes socials, si no corren el risc de passar-se dues vesprades senceres fent scroll fins a arribar a l’any 2005, l’any que la persona vigilada es va obrir les xarxes.
Podem escapar del verí envejós? Porras ens diu que si volem evitar que se’ns corque l’ànima hem d’admirar més. Si elevem la mirada, evitarem que la serp se’ns menge els ulls tal com il·lustra el quadre renaixentista de Giotto.
Un apunt final: el revers de l’enveja és la ira. Vivim en un temps ple d’ira, però també de frustració perquè ens hem cregut l’estafa de l’èxit. És normal que l’enveja estiga present en el nostre relat generacional. Si li donem la volta, podríem concebre l’enveja no sols des d’una dimensió individual sinó més aviat com una mostra d’una mancança col·lectiva. L’espill no ens retorna la dignitat que voldríem que tingueren les nostres vides.
I mentrestant, però, els dentistes forrant-se perquè cada vegada més fem servir les maleïdes fèrules dentals perquè cada nit apretem les dents. El nostre inconscient trau la fúria durant la nit perquè durant el dia no té temps ni espais per fer-ho. La serp malvada no se’ns menja els ulls però si les dents.
Foto: AMC Networks
