Els duets estan de moda
Els duets estan de moda dins de la música pop. És un fet evident, les raons del qual s’haurien de buscar a molts nivells: l’expansió de la producció musical com en el rap i la caiguda de murs estilístics, una dinàmica global per un estil musical de caràcter més íntim que afavoreix el duet, el triomf inclús en el món més underground de la fórmula dels concursos televisius de millor veu, la crisi existencial del rock, la flexibilitat de treballar a sa casa i no al local d’assaig… Cadascú hi trobaria les seues respectives raons, si fem una volta pel nostre reproductor streaming ens en trobarem uns quants de duets: Ginestà, Vienna, Maria Arnal i Marcel Bagés, Jo Jet i Maria Ribot, Marcel i Júlia, les mateixes Júlia d’Alcoi, The Tyets i Renaldo&Clara. Me’n deixe uns quants i només he fet una llista dels que canten en català. Els protagonistes d’esta ressenya, Laura Esparza i Carlos Esteban, també formen part d’este moviment de duets, que esta setmana passada van treure a la llum
Espais, el que seria el seu segon disc. En el seu debut a Mare natura, disc que els va valdre alguns premis, van sorprendre per aproximar-se al pop des del folk, amb percussions tradicionals i una important base de música d’arrel que li donava un caràcter feréstec com corresponia a un treball amb eixe títol. Hi havia un cant a la nostra pachamama. Ens vam equivocar (un poc), potser els vam catalogar en alguna categoria transversal de músiques del món. Error. Espais ve a contradir-nos, com en tota bona carrera musical ben portada Laura Esparza i Carlos Esteban no continuen pels camins coneguts i exploren l’electrònica sense abandonar completament la música d’arrel. Una electrònica plàcida i afable, una electrònica que s’adapta al tempo de veu de Laura Esparza, una veu completament d’esta època que encaixa a la perfecció a la llista de noms de l’inici. Una electrònica que sorprén com a “COS” o “Muntanya” perquè apareix quasi sense esperar-la, i es torna ballable inclús quan l’inici era una introducció vocal que no ho presagiava. Un treball remarcable doncs, unes cançons que es lligen, uns texts que també corresponen al moment present. Unes cançons per a l’hivern que s’atansa.
