Família, veganisme i “like a virgin”
En l’obra de Patricia Pardo, el clown sempre va molt més enllà de la carcallada. Al llarg de més de dues dècades de trajectòria, l’artista d’Alaquàs ha consolidat un estil molt definit on l’humor circense és una avantsala a la crua realitat: després de les clàssiques persecucions, gags i slapsticks amb els que sol obrir cada representació -una tècnica per relaxar a l’espectador i obligar-lo a baixar la guàrdia-, Pardo aborda sempre qüestions amargues i roïns que van de la corrupció a les desigualtats socials, passant per la violència o el maltractament animal. I el més curiós és que el públic, entregat a la causa gràcies a eixe frenesí inicial, assumeix i s’implica en esta transició com si fora el més normal del món.
En Madonna, la peça que s’estrenarà al Teatre El Musical del 14 al 17 d’octubre, Pardo torna a construir complexes metàfores sobre la societat actual a partir de la comicitat circense. Des de l’escenari, les acròbates i clowns Dayne Álvarez, Mar Marcos i Natalia d’Annunzio, acompanyades de les directores (Pardo i Olga Osuna), relaten el viatge d’una família de tres generacions a través de diferents números inspirats en la circense clàssica-cabaret, tot mentre la intèrpret de signes Ana Casanovas, perfectament integrada en la posada en escena, permet amb la seua tasca que l’obra resulta accessible també a la comunitat sorda. Però això no és tot: també hi haurà un titella realitzada per Andreu García i una escultura, la imatge de la qual convé no revelar, creada per Zoltart. I sonarà Like a Virgin, i també la música d’Eva Gómez i Laura Miñarro que, segons Patricia Pardo, “aporta originalitat i espectacularitat” a l’obra.
I així, d’una manera totalment lògica, el viatge recorre les disciplines tradicionals del clown fins a desembocar en una mirada crítica sobre els conceptes d’empatia, respecte i amor: “Volem navegar entre l’expressió circense convencional i el llenguatge escènic contemporani, utilitzant qualsevol ferramenta artística a l’abast, renegant dels paràmetres conservadors de l’escena quan siga necessari”, explica Pardo. “Volem endinsar-nos en la fragilitat i la tossuderia del clown, però també en el joc de la ficció i la realitat, l’auto-ficció, i en la utilització de l’habilitat física i el gag com a mitjà narratiu o metafòric, i no exclusivament com habilitat física o espectacular. Aspirem a construir imatges-metàfora que parodien l’egocentrisme, la debilitat, la nostra contradicció a l’hora de trobar l’equilibri entre el propi benestar i el dels altres”.
