Per una Diània del nord

Arran de la publicació de Llepolies, darrer disc de Zoo, la periodista vilafranquina Violeta Tena es preguntava a Twitter, que és l’olla de grills on llençar qüestions obertes al vent, que perquè el nord valencià no havíem creat un referent musical i cultural que parlés per a tots els valencians. La cançó d’eixe disc de Zoo “Diània” conté i passa llista d’un muntó de fets, llocs i personatges que servien d’homenatge a un territori, el que alguns denominen comarques centrals i d’altres anomenen directament Diània. Zoo, com també molts altres grups de música de l’escena en valencià, ens han descrit molt eixe paisatge. El coneixem sense conèixer-lo. Podem dir, sense avançar-nos massa en terreny pantanós, que eixe imaginari correspon actualment a una certa idealització del que és el País Valencià. Un paisatge rocós de clima agradable i calor a l’estiu, una relació tòxica amb el turisme, la pilota, l’espencat i els moros i cristians. Un territori extens que va de l’extrem Est a Dénia fins a Alcoi, allargant-lo segons alguns hi cabria Ontinyent i Xàtiva. Poca cosa. Alguns dels tòtems i mites de la cultura valenciana, la popular i la sacra, hi van nàixer o hi visqueren: els Borja, Ausiàs, el Genovès, Camilo, Nino Bravo, Raimon, Clara-Simó, l’Ovidi, Chirbes, Carmelina i Enric Valor. Els que hi viuen parlen com Botifarra. Els que hi viuen fan l’harmonia vocàlica que ens fa salivar als que no la fem. Es tracta d’una part del país que se situa com un referent de poble-ciutat en contraposició al nucli irradiador, és a dir, València ciutat. El cas de la ciutat de València ja no cal comentar-lo i no deixa de ser normal en un país que porta el nom de la seua capital. I les capitals tendixen a concentrar. Fins i tot Alacant renaix ara amb grups com El Diluvi, Els Jóvens i Vienna. Llegiu l’article de Josep Vicent Frechina al respecte.

I doncs, i per què al nord res? Per què al nord no hem sabut crear eixe imaginari col·lectiu que acabe en relats, cançons i un referent que acabe parlant a tot valencià i més enllà? Potser per començar caldria definir el nord valencià. Alguns hi posarien la província de Castelló sencera, jo sóc més de proposar tot el que va d’una línia imaginària entre Vinaròs i Llucena, és a dir, el Maestrat, els Ports, el massís del Penyagolosa i el Pla de l’Arc. Però si els de la Plana i els companys castellanoparlants del Millars i el Palància se senten identificats, cap problema, benvinguts. Primer hi ha una qüestió de població, però amagar-se en l’excusa de la demografia i del feble pes de les nostres comarques enfront de València o a les centrals seria dilucidar fàcilment la qüestió. Després està el fet que Castelló ciutat com a catalitzador dona per al que dona, però em revolta un cert discurs derrotista, vull pensar que els temps del “vivimos en Castellon que desesperacion” han passat. Les migracions d’estes terres se n’anaren a Castelló, és clar, però molt sovint a Barcelona i potser han estat menys influents a València i el seu mundillo cultureta, mundillo que existix a qualsevol capital. Per tant som un territori, el nord valencià, entre dos pols de mundillo cultural, València i Barcelona, un territori sense comprendre del tot la idiosincràsia fallera ni el seny barceloní. I som mig aragonesos, tenim rectors del bisbat de Tortosa, anem de festa a Terol i hem estat més sovint a Pamplona que a Alacant. Estem per tant lluny d’eixe mundillo cultural del Cap-i-Casal on es creen grups de música i on s’escriuen les cançons amb versos d’Estellés, les nits a Benimaclet i de tornar amb tramvia. Parlo d’oïda, sense haver-ho viscut de primeres. Soc fill de la diàspora dels Ports a Catalunya, fill dels que van marxar a Catalunya i estudià a Barcelona. Allà a Barcelona els de les comarques nord es diluïxen i s’han diluït naturalment. Baixen al poble a les vacances i els ponts i quan tornen a Barcelona expliquen d’amagatotis açò del bou embolat i la penya, porten un bàsquet de rovellons o una caixeta de pastissos de confitura per Sant Antoni. Com si tinguérem dues vides. Segurament en uns quants grups de música catalans hi ha nets i renets dels Ports i del Maestrat, però no han fet el cant que busquem. No els pertoca a ells de fer-lo tampoc.

Som un territori que ha tingut narradors, poetes, penso en Carles Salvador de mestre a Benassal i Garcia-Girona, el Verdaguer valencià. Però res, comptat i debatut, no hem generat suficient contingut cultural per influir més enllà de les nostres respectives cases. No som tampoc un desert, a les noves xarxes hi trobem la xivertina Figamon i la benicarlanda Simmer Valenciana a Twitch. Els grups de música de casa nostra és evident, i als números ens remetem, no tenen el succés d’altres. I sense succés no imposem la nostra agenda i el nostre sistema de coordenades. No és cosa d’estils, també hi ha patxanga mestissa, indie, hip-hop, rock, ska. Falla alguna cosa, falta pes. Potser el mateix pes que fa que el president Puig, morellà de pro, llig els discursos amb la erra final, erre que cap morellà pronuncia quan parla naturalment. Perdem el nostre parlar natural fora de la nostra zona de confort. Vull ser optimista. Pepet i Marieta, per essència grup de frontera amb un peu a Benicarló i un altre a Ulldecona i amb una flor per sempre en una carretera de Traiguera, ha cantat sempre al nostre territori amb la naturalitat de creuar el Sénia cada dia. Per cert, Traiguera, és potser l’exemple a seguir de com crear referents culturals i rurals de les comarques nord, em referisc a La Innocència, la pel·lícula de Lucia Alemany. Xiomara Abelló, de Santa Magdalena, fa gira amb Xavi Sarrià i en els seus discos el paisatge de secà es palpa. Hi ha gent jove que es llença al pop com la vinarossenca Esther i Laura Rambla de Vilanova (escolteu la seua col·laboració amb Andreu Valor i també la cançó dedicada al seu poble). Però em revolta veure que Blackfang és música caviar només per a una colla de fans de la música negra. “Les ungles” d’Aina Palmer hauria de tindre deu vegades més escoltes a les plataformes digitals. “L’amor és el tercer coet del bou embolat“. El darrer disc de Pleasant Dreams és inexplicable que passés tan desapercebut, si té un remix bailongo i tot! Un disc en el qual els de la Plana Baixa trobarien referents del seu calendari festiu. Què té el flow de Malparlat que no tinguen altres? Me’n deixo molts, moltíssims. Potser ha arribat el moment del nostre cant al Maestrat, als Ports, al Penyagolosa, a Espadà. Potser ha arribat el moment d’escriure i crear, com Alemany feu amb el seu poble Traiguera. Necessitem més Traigueres i gent que cante les seues Traigueres. Necessitem creure en nosaltres, els valencians del fred, necessitem un kilòmetre zero musical.