La llar de Neus Ferri
La cantant Neus Ferri (Alcoi 1984) passà pel programa televisiu La Voz, aquell on un panel de músics consagrats es giren des d’una butaca giratòria per cercar la millor veu a cegues. En una ronda eliminatòria Ferri no va ser elegida i passà a formar part de la família de músics que es quedaren a mig camí en estos realities, famosos durant unes setmanes però caiguts ràpidament en l’oblit. Ferri, com moltes altres, no es van aturar de fer cançons, per què ho hauria de fer? Des d’aleshores havia editat dos discos: Aqui me tienes (2017) i Canciones de amor al odio (2019). Sincerament, em costa posar-me a escoltar naturalment els artistes que hi han passat per estos programes de televisió, com si este format televisiu anés associat per defecte a uns sons i un xou que m’interessen poc. Li aplicava a Ferri injustament eixe veto. Una vesprada d’este gener, un post sobre el seu nou disc a la venda en una llibreria d’Alcoi em va motivar a donar-li al play i deixar enrere definitivament vells prejudicis. I Llar (Maldito Records 2022) m’ha atrapat des del primer moment, res d’eixos àlbums que necessiten temps i paciència i maceració. Des de les primeres estrofes de “Tremole“, tema que obre el disc, un cau subjugat a unes cançons escrites per ella en este període on hem estat tant a casa. Tot amb els arranjaments de l’omnipresent Blai Antoni Vañó i Hèctor Tirado.
M’agradaria que Neus Ferri fora com la nostra Patti Smith, cúmul de veu, rock i poetessa amb coses a dir, que fora la nostra Laura Pausini per a cantar a plena veu les històries d’amor que acaben bé o i les que acaben com Camot, la nostra cantant amb capacitat vocal infinita per pujar al cel i tornar. Una veu de consens més enllà de la parafernàlia del negoci del xou musical, com la del programa que potser mereixia vèncer. Però Neus Ferri no és només una veu, perquè de bones veus que canten el que els hi escriuen altres n’hi ha a cabassos. L’alcoiana a Llar canta sa casa, les seues temors, les esperances, les neures i les penes. No li les han escrit tercers. Per açò és convincent i punyent, per eixes raons la reacció escoltant-la és immediata. Una cançó com “Dol“, que tanca l’àlbum amb un delicat acompanyament de guitarra i bateria, és una preciositat de peça que canta a un dol, un dol reparador com haurien de ser els dols. De les cançons més boniques que s’han publicat en valencià darrerament. Només per ella ja val la pena haver arribat fins ací.
Foto: Alba Garcia
