Anna Oliver: “No és fàcil mantenir una entitat de les característiques que té ACPV durant tants anys”

Anna Oliver i Borràs (Carcaixent, Ribera Alta, 1972) és una advocada i activista cultural valenciana. Actualment, és presidenta d’Acció Cultural País Valencià. És llicenciada en Dret i advocada en exercici des de l’any 1996. És membre fundadora de l’Associació de Dones Juristes d’Alzira-AJUDA, i una de les impulsores del projecte Sòriques, que aglutina a diferents associacions feministes.

Pregunta (P): Com encara una entitat tan important el futur de l’organització?

Resposta (R): Nosaltres encarem el futur de l’organització amb optimisme, alegria i molta energia. Acabem de complir 50 anys, que no és fàcil mantenir una entitat al País Valencià de les característiques que te ACPV durant tants anys i, per tant, això ens impulsa cap al futur i a continuar treballant pel país, la llengua i la cultura.

(P): Com veieu el futur del País Valencià i de la llengua catalana?

(R): El futur del País Valencià en general i sobretot de la llengua depén absolutament del que nosaltres estiguem disposats i disposades a fer. Si la gent continua emprant el valencià, si el prestigiem, si d’alguna manera les institucions fan un pas endavant i fan un ús correcte i a tota hora de la llengua, no com una cosa secundària, no com una llengua cooficial si no creguen-se que la llengua del País Valencià, la llengua oficial és el valencià, jo crec que tenim futur. Tenim generacions i generacions educades en valencià, per tant, estem en una situació molt millor que quan va nàixer Acció Cultural del País Valencià.

(P): Heu llançat amb èxit el projecte del Mural Sonor. Quines han sigut les claus i com ho valoreu?

(R): Mural Sonor ha estat una bogeria. Nosaltres sabíem que volíem un gran projecte (jo sempre dic que això és marca de la casa, marca d’acció). Estàvem de celebració, celebrant els 50 anys, per tant, volíem música, volíem festa, volíem revitalitzar després d’aqueix confinament tan dur i volíem comptar amb la gent que sempre ha estat al costat de nosaltres, com són els i les artistes. Jo crec que ha sigut un recorregut de molt de treball, molt més del que la gent pot imaginar, però molt encoratjador. Hem vist que sí que hi han ganes de fer coses, coses boniques. És una reivindicació de tota la música en valencià feta al llarg dels anys i, per tant, uneix el nostre lema: la llengua i la cultura. És magnífic.

(P): Enguany és l’any Fuster, us heu sumat? Quines activitats teniu preparades?

(R): Enguany és l’any Fuster i no és que ens sumem a l’any, és que en el 2012 i 2017 Acció Cultural ja va celebrar l’any Fuster. Ara nosaltres del que estem contents és que des de les institucions l’hagen fet propi. Que tant el govern català com el govern de les Illes també s’hagen sumat a aquesta commemoració. Fuster és si no un dels primers intel·lectuals a escala europea, no sols al nostre reducte. Per tant crec que és molt important que se li done la seua rellevància i que es divulgue. Activitats nosaltres en tenim pensades tant com per aproximar al Fuster a la gent jove sense necessitat de llegir “Nosaltres els valencians”, que potser no estan en edat de llegir-lo i, en conseqüència, volem aproximar-los d’una altra manera com reivindicar – i és importantíssim – el seu llegat polític, i nosaltres no renunciem. Moltes de les activitats que anem a fer al llarg de l’any tant el 25 d’abril com els campaments aniran tintats d’aquesta lectura i d’aqueixa sapiència fusteriana.

(P): Una de les mobilitzacions més rellevants d’ACPV és la manifestació del 25 d’abril, que ens podeu avançar?

(R): La manifestació del 25 d’abril és una cita importantíssima dins del calendari d’Acció Cultural. No és l’única, però evidentment té una rellevància. Moltíssima gent quan és jove participa en ella. És també una activitat a la qual venen moltes famílies i a nosaltres això ens agrada. Pensem que després de dos anys patint aquesta pandèmia i els confinaments la gent té ganes de tornar al carrer. El que tenim pensat és tindre en compte que: és l’any Fuster, que són els quaranta anys de “Nosaltres els fusterians”, del seu mític discurs a la plaça de bous de Castelló i que també són els noranta anys de les normes de Castelló. Per tant, intentarem traure’ns l’espineta d’aquests dos anys de no haver pogut fer un 25 d’abril i llençar la casa per la finestra.

(P): Pareix que la reciprocitat no arriba, així i tot les televisions estan col·laborant com mai. Estem davant d’una evolució d’aquest concepte? Quina és la vostra opinió?

(R): La reciprocitat continua sent un tema pendent i, per tant, a nosaltres, no sols a Acció Cultural sinó a Obra Cultural Balear, Òmnium i la Federació Llull, continuarem espentant perquè això siga una realitat. És cert que l’escenari actual dels mitjans de comunicació és diferent de quanta acció tenies repetidors, però nosaltres creguem que és molt important perquè tècnicament és possible i, per tant, permetre l’accés senzill, lliure a la gent, a la televisió amb la mateixa llengua d’altres territoris és important i també és important i ho va demostrar tant l’acte que férem a l’octubre com la reunió que férem amb el conseller Marzà amb els professionals del sector audiovisual i del sector artístic i de les universitats que s’òbriga aquest espai i que el públic potencial dels nostres productes audiovisuals siga tot el territori. És absurd que nosaltres mateixa el reduïm, per tant, celebrem l’entrada a la plataforma Bon Dia, la col·laboració, però s’ha de fer un pas més per la reciprocitat perquè tècnicament és possible i perquè el públic ha demostrat que crea pics d’audiència quan es produeixen aquestes col·laboracions, en conseqüència, si no hi ha reticència del públic, hi ha una demanda del sector professional i tècnicament és possible sols és qüestió de voluntat política, i nosaltres continuarem espentant perquè això siga una realitat.

(P): Per què creus que continuem encara sense aquesta reciprocitat?

(R): Crec que la reciprocitat no s’atorga per una qüestió senzillament política. Realment la decisió recau en presidència i presidència s’ha posicionat en contra o com a mínim no a fer passos a favor perquè això siga una realitat. Per tant, no hi ha cap altra motivació, justificació, ni raó, és una qüestió absolutament del president de la Generalitat de posar-se d’acord amb les altres dues presidències o com a mínim amb la Generalitat de Catalunya per a aqueix intercanvi de senyals.