Les causes de Xavi Sarrià

Enguany fa vint anys de la publicació de Terra, potser el disc d’Obrint Pas amb el que el seu fenomen d’èxit va esclatar definitivament. Per tant, fa més de vint anys de cançons d’Obrint Pas escrites en gran part per Xavi Sarrià, més dos llibres seus on la música hi és molt present i ara ja el segon disc en solitari com a Xavi Sarrià, Causa. Podem dir que hi ha un estil narratiu, tant en cançons com en els altres textos propis a Sarrià, un estil i una sèrie de temàtiques que d’alguna manera han estat sempre presents en ell: un renaixement valencianista postfusterià, la vertebració comarcal valenciana, qualsevol manera de lluita antifeixista, la justícia social, internacionalisme i l’organització popular fora de l’oficialitat. Musicalment, açò va acompanyat d’un so mestís, mescla de totes les influències de tants anys i sempre amb un sòcol de la música tradicional i popular valenciana. Açò és el tronc comú de més de vint anys de carrera. En el seu primer treball en solitari, Amb l’esperança entre les dents, Sarrià potser va treure a la llum temes més intimistes, que es lligaven prou bé amb el seu llibre Totes les cançons parlen de tu, a Causa recupera més el testimoni dels Obrint Pas fent un recull de temes, de causes guanyades, perdudes i per guanyar, amb un focus particular en el record dels moriscos, un capítol prou oblidat en la cançó des d’aquell disc d’Al Tall Xarq al-Àndalus.

Cabria doncs preguntar-se si el disc de Xavi Sarrià és més interessant quan s’allunya de l’estil de sempre, o si finalment l’aigua sempre corre cap avall i els textos i temes més reeixits són els que deriven d’aquest estil tan propi que ell ha conreat com ningú. No sabria mullar-me. Personalment, crec que els valencians ja en tenim prou cançons d’identitat, n’hem abusat massa aquests darrers anys amb el risc de convertir l’escena musical pròpia en una caricatura d’ella mateixa. Però, dit açò, comptat i debatut, en cançons com “Balansiya” o la ja coneguda “No s’apaguen les estreles” de la pel·lícula de Guillem es percep en la primera escolta que funcionaran, que tenen l’alquímia de l’èxit. Un fons de tradició en el llaüt que lliga amb les rondalles, les veus corals de Rafel Arnal, Sandra Monfort i Pep Gimeno “Botifarra”, la fusió amb més coses que venen d’ací i d’allà. A més Sarrià té la gràcia, com la de Residente quan es posa en versador panamericà, per lligar en un text una sèrie de fets, històries, llocs, grans tòtems de la pàtria gran i sobretot de la pàtria menuda, la dels tresors amagats. I a cada disc te’n cola una de cançó així, una que et fa pujar el nivell de valencianisme pels núvols, a cada disc et promets que potser ja en tenim prou de llistes de coses valencianes i a cada disc acabes anotant en un raconet del cap aquest verset que et fa eriçar els pèls. No el canviarem, amb un boli a la mà Xavi Sarrià escriu, descriu i després canta el País Valencià tal com ell el percep. I segurament el País Valencià del 2022 li deu alguna cosa a les lletres de Xavi Sarrià.