Vicent Baydal: “S’ha demostrat que hi ha una demanda molt gran de coneixement històric valencià”

Vicent Baydal i Sala (València, 1979) és un historiador valencià i cronista de la Ciutat de València. Està vinculat a l’edició de la revista Lletraferit i és un dels fundadors de l’editorial Llibres de la Drassana. Va començar a fer divulgació històrica a través del món dels blogs i ha anat obrint-se pas dins d’aquest món gràcies als seus estudis, el seu treball i el seu incansable interès per la història. Va realitzar la tesi doctoral a la Universitat d’Oxford, on va desenvolupar un projecte de recerca sobre els orígens medievals del parlamentarisme a diversos territoris europeus. Actualment, també forma part de l’equip del programa “Tresors amb història” d’À Punt Mèdia.

Pregunta (P): Et dones a conèixer com a divulgador a Internet amb el teu blog. Quina era la teua inquietud o objectiu? S’ha complit?

Resposta (R): Quan vaig obrir Vent de Cabylia fa pràcticament quinze anys el propòsit era compartir el que estava fent. En aquell moment em dedicava a fer la tesi doctoral en història medieval. Adquiria molts coneixements i moltes informacions inèdites sobre la història dels valencians fora de l’edat mitjana, de l’època moderna o de fins i tot contemporània i el que volia era compartir-ho. Veia que sense compartir això em faltava alguna cosa en la meua faena. Ho vaig fer i a la gent li va interessar. També estava interessada en allò que fem els historiadors i la veritat és que a partir d’aquí va començar tota una tasca de divulgació històrica que no ha acabat fins hui en dia. Jo crec que obrir eixa finestra de la divulgació històrica i veure que hi ha tanta gent interessada en la nostra història al final ha fet que l’objectiu es complirà.

(P): Has tingut moltes aparicions en televisió, l’última que hem pogut veure és a Tresors amb història.

(R): Conta’ns com ha sigut gravar aquest programa i si tens algun projecte més.
La veritat és que Tresors amb història ha sigut diferent de tota la resta que havia fet fins a aqueix moment. Normalment, el que havia fet abans eren col·laboracions puntuals d’uns pocs minuts, però açò ha sigut un programa sencer, 8 programes amb un equip de més de 50 persones, gravant 10 hores el mateix moment i amb 4 taules diferents, per tant, era una producció prou més gran al que jo estava acostumat i ha sigut una experiència magnifica. Ha sigut una meravella gravar amb l’equip, tant amb el director Polit Soler com amb els companys Carolina Ferre, Joan Segui, Irene Ballester i tot l’equip que hi ha darrere. També estem molt contents amb el resultat i amb la rebuda de la gent. Novament, s’ha demostrat que hi ha una demanda molt gran de coneixement històric valencià i amb aquest programa s’uneix la història amb els sentiments de la gent, a com ens percebem els valencians i quina relació tenim amb la gent que ens ha precedit. La veritat és que l’experiència ha sigut fantàstica. Ara de fet estem preparant una segona temporada de tresors amb història que començarem a gravar per març i esperem que al final de la primavera comence a emetre’s en À punt.

(P): Gràcies a la teua tasca d’investigador has pogut descobrir coses rellevants sobre la nostra història a Oxford. Que destacaries?

(R): El treball a Oxford va ser l’inici d’un projecte de transcripció de les actes parlamentàries valencianes d’època medieval. Allí vaig anar a estudiar parlamentarisme medieval a escala europea i em vaig adonar que tant els anglesos com la resta de territoris de la corona d’Aragó som els únics en tota Europa que tenim una font que ens dona el que es parlava i el que es decidia en les corts medievals. Els valencians tenim unes corts des de Jaume I fins a 1707 i, per tant, tenim un fòrum de negociació política pròpia. Això s’havia treballat a tots aquests territoris, però al cas valencià no i, en conseqüència, a partir de l’exemple anglès que, precisament, quan jo vaig estar estaven finalitzant el seu procés de transcripció de les actes parlamentàries, vam traslladar eixe model ací i ara de fet estem a punt de donar els primers resultats de veure que decidien els polítics valencians en el segle XIII i segle XIV, per exemple les actes parlamentàries del Compromís de Casp just abans que canvien de dinastia i es canvien els Aragó pel Trastàmara. Coses que es debatien en el parlament valencià que no sabíem en absolut, doncs, a partir d’ara tindrem accés a elles i la veritat és que són realment interessants i a més a més donen un joc històric-polític que també donen per a fer sèries, novel·les i trames de ficció. Igual que veiem altres sèries de producció europea o nord-americana amb altres històries les nostres també poden ser objecte d’eixa ficció i un poc també la vessant divulgativa del nostre treball està ahí, en conèixer la nostra història per a imaginar productes audiovisuals literaris al voltant del nostre propi passat.

(P): Com naix Lletraferit i llibres Drassana? Quins eren els vostres propòsits?

(R): Va nàixer primer Lletraferit i després llibres Drassana. Precisament naix del món dels blogs. A partir d’aquest món, fa una quinzena d’anys, comencem a conèixer-nos una sèrie de gent a través dels comentaris i a través dels temes que tractaven, que eren: valencianisme, història, literatura, etc. Decidim amb tota eixa gent interessada que veiem al nostre voltant i que, fins a eixe moment, estaven separats cadascun per un costat, podríem fer un producte cultural. Així naix la revista Lletraferit. Comencem a fer la revista Lletraferit en l’any 2012 i després de dos anys de treballar conjuntament pensem que aquestes històries que estem contant en format d’article tenen un recorregut més llarg i tenen un recorregut en forma de llibres d’història, llibres de cuina, novel·les… també pel fet que gent de la qual participava a Lletraferit era escriptora. A partir d’ací encetem l’editorial en l’any 2014. Des de llavors ens hem dedicat a fer novel·les, llibres gastronòmics, llibres de viatges… Intentant ocupar uns buits que veiem dins del panorama editorial valencià, que era no tant la novel·la sinó sobretot llibres de temes que interessen a la ciutadania, però, que no tenien el seu correlat en el panorama editorial. També en aquest sentit estem molt contents, pensem que és una qüestió de demanda. Hi havia una demanda; no obstant això, no es cobria. Per tant, els set anys de llibres de la Drassana i també de la revista Lletraferit que s’ha consolidat i ix de manera trimestral amb un centenar de subscriptors compleixen tots eixos objectius que teníem. Intentarem continuar i fer-ho encara més gran per a continuar cobrint aquesta demanda de cultura valenciana i en valencià que hi ha a la societat valenciana.

(P): Posteriorment, neixen els premis Lletraferit i de sobte Noruega. És un abans i un després?

(R): En certa manera Noruega sí que és un abans i un després per a llibres la Drassana. Fa quatre anys que van néixer els premis Lletraferit de la mà de València Plaza i Noruega ha sigut el tercer premi de novel·la juntament amb altres anteriors. També amb els premis de novel·la juvenil. La diferencia en el cas de Noruega respecte a tota la resta de llibres que havíem venut abans és que ja s’han venut uns tretze mil exemplars, i anem cap a 15.000. Això també ha donat lloc a una traducció en castellà que possiblement també vendrà milers d’exemplars i això evidentment té un efecte d’arrossegament. Noruega ens ha obert les portes de molts llocs de venda de llibres a les quals no accedíem, també per una qüestió d’estructura menuda de l’editorial i per la mateixa estructura de venda de llibres valenciana. Ara no només venem llibres de Noruega sinó que venem també molts llibres de la resta del catàleg que tenim. De fet, el nou premi de novel·la d’enguany Càndid, de Miquel Nadal, acaba d’arribar a les llibreries i també té tota la traça de què anirà molt bé. En aquest sentit, Noruega ha donat una espenta clara a l’editorial i també jo crec que a la lectura en valencià. De Noruega ens ha arribat un retorn molt gran de gent que feia moltíssims anys que no havia llegit en valencià i que s’ha enganxat a la literatura en valencià gràcies a aquest i, per tant, esperem que no es quede ací sinó que vaja molt més enllà.

(P): I per últim, com és ser cronista oficial de la teua ciutat?

(R): Bé la veritat és que ser cronista de València és una responsabilitat molt gran perquè la corporació municipal en nom de la ciutadania t’ha donat aquest honor. T’ha reconegut i donat l’honor de ser una persona que es dedica no només al coneixement històric de la història de València sinó també a la seua divulgació i, per tant, això fa que també et sentes amb aquest càrrec de continuar treballant per la història de la ciutat de València i en això estem. La veritat és que estem fent feina en diversos projectes tant de la mà de l’Ajuntament com jo mateixa en l’àmbit particular per a intentar continuar donant a conéixer i divulgant la història de la ciutat de València. No només la història recent sinó també la seua història des de la fundació d’època romana fins a l’actualitat, per tant, és un honor, per una banda, i, per altra banda, una responsabilitat de la qual intentaré ferme també mereixedor i retornar el que m’ha reconegut la corporació municipal de la ciutat de València.