Lo de La Maria
Estava anunciat des de feia temps, sabíem que seria una cosa grossa i així ha estat. L’EP de la cantant d’Oliva La Maria s’ha publicat, L’Assumpció, i és un miracle laic en una escena que necessitava aire fresc i noves idees.
Podria ser la Maria una espècie de Rosalia valenciana, salvant les distàncies i sense que calga anar a Miami a conduir motos grosses. El debut discogràfic de Rosalia, aquell Los Ángeles que tanta tinta va fer córrer respecte a l’ortodòxia del flamenc, era de fet prou clàssic i poc disruptiu si ens atenim al que la catalana ha produït després. La Maria, per formació, per inèrcia, inclús per comoditat, hauria pogut fer un disc de música tradicional amb arranjaments de corda, guitarres espanyoles i bandúrries, i tots ens hauríem quedat la mar a gust perquè d’un àlbum de debut no podem sempre esperar una revolució. Però en el cas de la cantant d’Oliva ja presagiàvem que hi havia potencial per coses més grans, per anar molt més enllà del cant tradicional. Es notava també que ella volia eixir del cant tradicional i que no volia quedar-se tancada en uns cànons fixats. Al contrari, el debut hauria pogut carregar d’autotune a l’extrem i també hauria estat bé perquè sí. S’ha quedat entremig, que és un bon compromís.
Perquè La Maria és sobretot una veu excepcional, genial. Un do que ens ha caigut. Una aparició quasi celestial i divina, com una Maria baixant a la terra fent el camí invers del que celebren els cristians el 15 d’agost a l’Assumpció. A sobre, tot açò passa – casualitat? – en un moment en què arreu de la península Ibèrica hi ha un renaixement de la música d’arrel, a la manera de la riproposta italiana fa cinquanta anys. Rodrigo Cuevas, Baiuca, Marala, Tanxugueiras, Rozalén, Tarta Relena. A un altre nivell potser Rosalia i Sílvia Pérez Cruz. La Maria entra perfectament en esta lliga, amb Sandra Monfort serien la contribució valenciana a este moviment.
Si tot açò no era suficient, el disc és un recorregut reflexiu dels darrers mesos de la vida artística de Maria, tot el que li ha passat des d’aquell vídeo que es va fer viral, tot el viral que es pot ser al País Valencià. Per tant, com també els discos de la Rosalia, s’ha d’escoltar seguit i en ordre. Les arrels, d’on ve, a “D’allà”. D’allà on el mar em cura. L’auge viral a “Clavells i flors”. La més Rosalia de totes les cançons, també la més flamenca, la que comença només acompanyada de palmes i acaba electrònica. D’una estada vivint a Galícia ix “Amodiño”. El que passa al folk cèltic no és alié a la saforina. “Mon vetlatori”, un auto vetlatori, que s’ha de tindre coratge i tercer grau de la ironia per cantar-lo. “Sepeli” s’inspira del misteri d’Elx i enllaça, per tant, amb l’Assumpció i les Maries. I tanca “Arranquen vinyes”, l’havanera que li serví com llançament de tot. A manera d’introducció les dues iaies seues, les dues Maria també, li expliquen per què cantaven quan eren jóvens. El cant tradicional no és només cançons de llaurar i de batre, també cançons timbrant taronja en un magatzem. Reivindicar sense fer pamflets el cant industrial femení, com les cançons de les xiques de la fàbrica de paper de fumar d’Alcoi que ha publicat recentment Botifarra a Ja ve l’aire.
Tinc la percepció que el seu treball ja comença a escoltar-se també riu Sénia al nord, que no deixa de ser una condició obligada per triomfar i voltar en gires cantant en esta evolució del llatí que ens ha tocat parlar. A més, per una vegada, el que Maria fa s’allunya completament dels tòpics valencians que inunden a voltes la nostra música, açò del comboi i del catàleg enciclopèdic de coses valencianes, sense renunciar a mostrar-se valenciana. Eixa és la gràcia, eixa és la recepta màgica i segurament estàvem esperant La Maria en l’escena musical valenciana. Per una volta el que ella ha fet i per com ho ha fet – producció molt bona de Tono Hurtado – fa que no hàgem d’avergonyir-nos. Menys esmorzarets i més La Maria.
Esta ressenya es completa molt bé escoltant el pòdcast de Greuges Pendents i, per descomptat, el disc de La Maria.
