Entrevista a The Tyets

El duet musical The Tyets se supera a cada nou pas. Des de fusionar sardanes amb reggaeton, a guanyar un Enderrock per a la millor cançó de l’any 2022. Aquests són alguns dels reptes que el grup mataroní ens ha deixat en aquests últims mesos. Ara han estrenat el seu nou disc Èpic Solete, on també es destaquen col·laboracions d’altres artistes catalans emergents.

1. Fa menys d’una setmana heu tret disc nou: Èpic Solete. Què hi podem trobar?
Oriol de Ramon: Diuen que els discs són principis o finals d’etapa, i no sabem ben bé quin cas és aquest. Però hem estat cinc anys fent música, ha evolucionat molt i el que ens trobem ara a Èpic Solete és so dels The Tyets ara mateix. Hi ha bastant de reggaeton, però hem intentat donar-li un parell de voltes i anar més enllà amb altres sonoritats dels anys vuitanta, més indies, acústiques…
Xavier Coca: Es tracta una mica d’amenitzar el disc per a tothom. Fer una cançó per cada moment del dia, per cada estat d’ànim i per cada persona amb el seu propi tarannà.

2. Parlem també de les col·laboracions que trobem al disc, és intencionat ajudar a fer el salt a artistes emergents?
XC: Vam començar fa cinc anys, pensant-nos que arribàvem tard dins el món de la música urbana. Estàvem una mica entre tot allò que havia arribat feia deu anys, i alhora les propostes més underground que ens trobem ara al panorama català. No ens sentíem identificats ni amb els uns ni amb els altres. Ha estat una mica amb el pas del temps, i concebent aquest àlbum que hem trobat el que jo anomeno “els amics del pati”. És a dir, si anéssim tota la indústria catalana a una escola, amb qui m’ajuntaria alhora del pati. I el resultat és tota aquesta gent amb qui recentment hem col·laborat. Potser per “quinta” d’edat ens trobem a prop, però també per maneres de fer, de pensar…
OdR: I per potencial! Perquè són grups que ens encanten, els tenim molt a prop i era pràcticament impossible que no féssim una col·laboració. Vam creure òptim ajuntar-les totes en aquest disc, perquè també és dir que la música urbana és aquí i va cap amunt.

També fem altres col·laboracions més rares, com els Amics de les Arts, els Manolo, Ferran Palau… amb la concepció d’intentar trencar una mica els esquemes de la gent.

XC: I les col·laboracions del disc transcendeixen més enllà de la simple col·laboració, perquè hem creat una amistat entre tots que va més enllà de la música.

3. Del nou disc podem comentar diverses coses. Una cosa que ens pot sorprendre és que hi ha un solo de cadascun de vosaltres. Com ha estat això de no cantar junts per primer cop?
OdR: hi ha molts grups de parelles que se separen, i a mi em sembla un error d’estratègia. Els tyets som les dues veus, però també està bé que hi hagi nous estímuls. Aquests dos temes han sortit de forma natural, en cap moment vam dir de fer temes per separat. En el meu cas una situació personal em va dur a escriure la cançó, i al Xavi el mateix.
XC: No vam planejar fer cançons separades, sinó que van néixer paral·lelament fa un any aproximadament i no sabíem si serien un single, si entrarien al disc… era simplement explicar una situació personal de cadascú i ja està. I clar, no hauria tingut sentit que jo cantés Olívia, perquè no m’interpel·la, ni hagués tingut sentit que l’Oriol hagués cantat desembre perquè tampoc l’interpel·la.
OdR: Ens fem “coritos” i ens ajudem una mica.

4. Hem aconseguit normalitzar el català i així hem passat de demanar referents a ja generar aquests referents?
XC: La militància del català ha de ser constant i continua, que perduri en el temps perquè si no arribarà un moment on la llengua desapareixerà. Però crec que alhora ens hem d’adaptar a les noves maneres de parlar. Recentment, he llegit un “tio” que deia que l’art en si no ha de respectar el purisme, en la llengua i en qualsevol altre sentit, sinó que l’hem de mantenir viva. El fet que hàgim agafat el català que parlem amb els nostres amics i l’hàgim traslladat a altra gent, i aquesta se senti identificada, doncs crec que suma. Tota aquesta gent que ho està fent ara, a la seva manera, l’únic que fan és ajudar al fet que la llengua es mantingui viva.

OdR: Ara estan sortint molts projectes en català. La música s’ha democratitzat molt, i a casa teva et pots gravar les teves cançons. Això fa que no sigui necessari crear un projecte des de zero. Aquest procés potser provocava un canvi de llengua al castellà. Estan sortint moltes propostes noves, n’hi ha que “tiren” més, n’hi ha que “tiren” menys… però s’està fent molta música en català.

XC: Potser el problema també és la fuga de talent que tenim. És obvi que el talent que tenim aquí és molt i és molt bo. Però alhora si ens fixem en el panorama espanyol, la gran majoria d’artistes top, són catalans, i catalanoparlants. Però després venen a Barcelona, fan un concert al Palau Sant Jordi i no visibilitzen suficient la seva llengua.

5. Heu fet un pas més enllà, ja no només normalitzeu la llengua sinó que amb Coti x Coti us heu atrevit a introduir sons com la sardana. D’on surt la idea?
O.D: Podríem dir que la idea va sortir una mica sense voler, com tot el que ens passa. No ben bé sense voler, però el fet és que la cançó no tenia sardana. En el moment en què vam fer la tornada, on ara mateix sí que hi ha la sardana, ens va venir el ritme de cobla al cap. Ens vam mirar i vam dir: posem una sardana. I vam decidir gravar-la, va venir en Jordi Montasell, que és de Mataró, i va portar un conegut seu de la Cobla Sant Jordi. I va ser gravar-ho i quedar super bé, estàvem molt contents. I després s’hi va sumar la creació del videoclip. Aquests són dos factors que quan es van ajuntar, van crear un producte global, que és molt guai. El videoclip combina la tradició catalana. A mi em recorda com si el poble on ho vam gravar fessin Pastorets, perquè era tot un poble implicat, en una mateixa cosa. Ells fan un Pessebre Vivent cada any, i a mi em va recordar als Pastorets que he vist sempre a Mataró. En definitiva, són moltes coses que passen a la cultura catalana i estem agafant les arrels també d’aquesta cultura per barrejar-les amb el reggaeton, que és el que sona ara mateix. És un còctel explosiu.

6. Un altre tema que veiem molt a les vostres cançons és l’arrelament al territori. Parleu de Mataró, del Maresme… Èpic Solete és una mica lliure i tropical. Com influeix al vostre contingut?
XC: Òbviament. Jo penso que és inherent a la nostra personalitat. Tant com a individus separats, com a grup. Si no haguéssim tingut aquesta referència de la “Califòrnia Catalana”. I aquest imaginari, que no hem creat nosaltres sinó que l’hem encunyat de tota la cultura popular maresmenca, no hauríem encaminat la nostra carrera musical cap a aquest estil més tropical, més maresmenc, que tant ens caracteritzen.

OdR: Sempre hem parlat del bus que ens portava de festa per la costa, de les festes majors, de ser darrere l’ajuntament fent concerts…

XC: I de fet aquest imaginari és la realitat de la nostra adolescència.

OdR: Al final és un so bastant de platja, amb un toc caribeny… Que et porta a les “palmeretes” que pots veure a les platges del Maresme.

7. Del 2018, amb Santrap, a ara, quina part de l’essència dels The Tyets manteniu?
XC: Hi ha hagut una evolució òbvia, en el sentit de dominar molt més l’edició, la manera de tocar, les estratègies, els recursos dels quals disposem… Però l’essència, la manera en com creem la música, encara és la mateixa.

OdR: Ens continuem deixant endur bastant pels impulsos, per primeres impressions.

XC: I per pluges d’idees esbojarrades.

OdR: És el no tenir por de fer les coses, de provar i equivocar-nos. I esborrar-ho i canviar-ho. Una mica mantenim el fet de continuar jugant amb la música.

8. En menys de cinc anys heu passat d’actuar al Casal de Mataró, a fer-ho en grans escenaris i fent plens! Com heu treballat aquest salt a la fama? I quina creieu que és la clau de l’èxit?
XC: Ha estat molt orgànic, no hem tingut la sensació que amb una setmana hàgim passat a ser dues persones que fan un concert al Casal de Mataró, a omplir estadis i fer sold outs. Ha estat una cosa molt gradual, d’anar fent, de sempre treballar amb la mateixa constància, el mateix rigor… tot això ha anat essent sempre igual. I al final, com qualsevol feina, si la fas ben feta et dona els seus fruits. Però també sabem que hem estat en el lloc adequat i en moment adequat, per molt que nosaltres, en un inici, ens penséssim que arribàvem tardíssim en aquesta escena. Potser la clau ha estat la por a no perdre res, a començar fent això perquè ens divertia. Primer veiem que ens escoltava algú de Girona, després algú de Matadepera… I et preguntes: com li ha arribat la cançó o algú d’allà? O de Solsona… I de mica en mica veus que això és més gros. I que tens un sentit de responsabilitat molt gran, i s’han de mantenir els peus a terra, i tenir el cap ben moblat i no deixar que se t’endugui tot el que està passant. Perquè, en certa manera, això és efímer. Potser arriba un dia en què per edat, o per gustos musicals de la gent, potser ja no encaixem. I això ho has de tenir sempre present.

OdR: També ho hem intentat treballar tot sempre des del principi amb la intenció d’anar-ho a fer gran. Encara que no ens conegués molta gent, volíem fer una cosa professional. Perquè quan la gent ens conegués ja tinguéssim un nivell, i un què que captives. I de mica en mica, al final, treus una cançó que creus que és bona, arriba a gent, i estàs content. Però a la següent cançó arriba encara a més gent, i al final és com una escala que vas pujant, vas fidelitzant a la gent de cada concert. També pensem en estratègies, la presència a xarxes… però el grup es basa en les cançons, i el que ens fa créixer és això amb els bolos. I al final, com a qualsevol lloc, l’equip ho és tot i si et rodeges de bona gent pots fer coses grans.

9. Heu estat dels artistes més nominats als XXV Premis Enderrock per votació popular. Com rebeu aquest tipus de notícies?
XC: És una situació que, cinc anys enrere, no ens haguéssim imaginat. Potser ho veiem molt lluny, o inaccessible. Perquè fèiem música perquè ens agradava, sense cap pretensió. El fet d’anar encadenant, ens ha dut al primer any ser-hi nominats, no guanyar res, sense cap problema, el segon any guanyar l’Enderrock per l’Animalari Urbà i ja vam veure que anava de debò. I aquest any amb les nominacions ja notes que t’estan reconeixent.

OdR: Que et nominin com a millor cançó de l’any és un reconeixement increïble.

XC. I estem superagraïts.

Per Text: Regina Rigau – El Monocle  / Imatges: Aina Pizarro – El Monocle