The Laser Kids: de Madrid al valencià

The Laser Kids, és una banda madrilenya que ha decidit sorprendre’ns amb la seua última creació interpretada completament en valencià, tot un canvi respecte als seus temes anteriors. Ja està disponible el seu nou single “GRIS”.

“GRIS” obre noves fronteres i desafia les barreres lingüístiques. El seu compromís amb l’autenticitat i l’experimentació es reflecteix en cada nota d’aquesta captivadora cançó. Un exemple de reconversió sense perdre l’essència d’un grup que s’arrisca i aposta per noves eixides musicals.

Des de Tresdeu volíem saber-ne més i els vam fer la següent entrevista per a conéixer’ls milor:

1. Com va sorgir la idea de formar la banda The Laser Kids i quina és la història darrere del nom?

Mario Fierro: Els quatre membres inicials, Álvaro del Valle (guitarra), Rodrigo Ballesteros (bateria), Javi Pérez (baix) i jo (teclats) érem companys de l’escena del jazz entre València (Javi i jo) i Madrid (Rodri i Álvaro). Estudiàvem i tocàvem des de feia temps, però no va ser fins a juliol de 2017 que vam fer el nostre primer concert i des de llavors ens vam anar ajuntant de tant en tant per a tocar i anar perfilant les composicions que cadascun anava realitzant pel seu compte. El nostre primer concert sota el nom de The Laser Kids va ser en 2018 en El Plaza, local de jazz de Madrid que va tancar fa uns anys.

Malgrat que tots veníem del món de jazz i el manteníem com a llenguatge comú, els nostres gustos van guiar des de sempre el so del grup cap a una estètica més àcida i punky, un rotllo molt friki en el qual anàvem experimentant amb l’electrònica, el free jazz, distorsions i grooves de compassos d’amalgama.

En l’elecció del nom del grup intentem deixar plasmada l’essència de la nostra música: xiquets (en el sentit de jugar i experimentar) + làser (el frikisme, l’eléctronica, i aqueix punt àcid/agressiu). Això de posar el nom en anglés va ser més aviat una espècie de broma, alguna cosa que ens resultava divertit, com emulant als mítics grups que sempre han envaït la nostra cultura des d’Amèrica o Anglaterra.

2. Tu Mario vas estudiar en València un temps. ¿Aprengueres valencià?

M.F: Efectivament, vaig arribar amb 18 anys a València a estudiar el grau superior de piano jazz amb grans músics de la terreta. Vaig viure sis anys allí i després un any en Barna fins que va vindre tota la moguda pandèmica i em vaig tornar a la serra de Guadarrama, a Madrid, que és on vaig nàixer i vaig créixer.

Òbviament, durant la meua estança vaig aprendre valencià. Sis anys donen per a molt i per sort els meus millors amics i el meu entorn més pròxim allí eren quasi tots procedents de pobles valencians parlants i des del principi em van ajudar molt a aprendre l’idioma i a eixugar-me de la cultura que ells vivien.

3. Creus que haver viscut a València et va marcar? Què et vas emportar de la nostra cultura?

M.F: Em van marcar molt. Hui dia sent que he deixat allà una gran part de la meua ànima i de la gent a la qual vull, però així mateix els porte també amb mi allà on estiga. De fet la meua família i amics de per ací em diuen que tinc accent valencià i sempre se m’escapen valencianismes o referències que només la gent de la vostra terra entendria.

Considere que València és una terra rica en valor humà, amb una bonica herència cultural. He tingut la sort de descobrir molta qualitat i calidesa humana allà, sou gent acollidora, oberta i inclusiva amb el de fora. I sí, també vaig aprendre a fer paelles de categoria jajaja.

4. Com a banda madrilenya, com us decidiu a produir una cançó en valencià?

M.F: Ser sincer i real amb el que un fa crec que empodera el missatge que es tracta de promulgar i genera un impacte més profund al qual el rep. Com abans et comentava, València i la seua llengua formen part des de fa temps de la meua vida i també de l’essència de la banda, i unes certes experiències només es podien expressar de manera honesta en aquest idioma. La maqueta original de “GRIS”, el nostre últim single, va ser composta entre Barcelona, València i Madrid, i la lletra parla d’un sentiment molt concret que té una arrel personal a València.

Anteriorment, ja havíem gravat una cançó en anglés, “Aben Al Abbar”, el carrer de València en la qual vivia. L’anglés em resultava molt més pròxim al que estava acostumat a sentir en la música que em va influenciar des de xicotet. Amb el pas dels anys, a força d’escriure i conéixer-me una mica millor, em vaig adonar que escriure les cançons en anglés era crear una espècie de cuirassa estranya per a no exposar-me molt en les lletres. D’aqueixa forma tot quedava relegat a un món de ficció en el qual tot està bé perquè està en anglés i, en el fons, dona una mica igual el que digues mentre sone bonic.

En l’actualitat, a títol personal, prioritze pel contingut de la lletra. I la millor manera de fer-ho és utilitzant un idioma en el qual em senta còmode i amb el qual puga arribar al meu entorn pròxim, que és amb el qual convisc i desitge connectar.

5. A part de ”GRIS”, teniu plans d’explorar altres idiomes en la música?

M.F: Molt segurament farem més temes en valencià/català, però alguna cosa que personalment m’encantaria seria poder escriure alguna cosa en basc, galeg… o alguna altra llengua del nostre entorn d’ací de la península, sobretot per la part d’aprenentatge i el repte que això suposa. Però fins que no puguem vivenciar alguna cosa en aquests idiomes, encara és prompte per a pensar que podem escriure una cançó que aporte alguna cosa en ells.

Els pròxims temes que anirem traient estaran tots en castellà, però si algú té curiositat i vol sentir a The Laser Kids en les seues arrels més pures cantant ximpleries creepy en anglés, pot posar-se “Aben Al Abbar” del nostre primer disc i de pas escoltar-se un solo d’Álvaro del Valle calant foc a la guitarra.

6. Com descriuríeu la vostra proposta musical? Hi ha alguna influència específica que us caracteritze?

M.F: És difícil definir una proposta tan mutant com la nostra, diguem que en el mix d’influències pel qual ens movem, sense que ens definisquen específicament, entrarien el jazz, com a llenguatge comú entre els integrants de la banda, el rock-punk i una mica d’electrònica. Realment és una música que ha sigut gravada en soterranis i garatges. Tenim una sonoritat bastant bruta i carregada de distorsió de guitarreo grunge, una estètica retro friki de teclats i sintetitzadors modulars. Les nostres cançons parlen de paranoies, ciència-ficció basada en fets reals i distopies molt actuals que llancem amb una certa crítica àcida darrere.

7. Quins són els pròxims projectes o metes que The Laser Kids tenen al cap?

M.F: En els pròxims mesos anirem traient la resta de temes que tenim gravats i que conformaran el nostre segon àlbum. Tornarem als escenaris presentant el projecte per a finals d’aquest any 2023, a València durant el mes de desembre. Molt prompte anunciarem dates.

8. Finalment, algun consell per als músics que no s’atreveixen a crear en altres idiomes?

M.F: Crec que estar obert a noves situacions i experiències, viatjar, provar coses diferents… sempre enriqueix d’una forma o una altra. Llançar-se a escriure en un idioma que no és el teu pot ser una bonica manera de buscar l’entesa, d’aprendre aqueixa llengua, de mostrar el nostre interés i el nostre afecte per la comunitat a la qual pertany.

No animaria que tothom escriga cançons en tots els idiomes que puga, perquè considere que és molt important ser sincers i parlar des de la veritat i la consciència per a elevar el contingut de la música futura. Tindre una veu pròpia i no imitar per inèrcia. No escriguem tots perquè sí en anglés, no escriguem lletres buides en qualsevol idioma. I per això mateix els xiquets làser tenim molt a dir en castellà en les nostres pròximes cançons.

Vosaltres ja heu escoltat a The Laser Kids? Nosaltres sí i si voleu donar-li un tast, us deixem per ací l’enllaç de la seua cançó a Spotify, encara que la pots trobar en qualsevol plataforma musical que utilitzes!