Entrevista a Maria Hein
Mallorquina de Felanitx assentada a Barcelona des de fa tres anys, Maria Hein ha esdevingut amb molt poc temps un dels valors en alça més rutilants del nou pop en català. Un encreuament de cantautora folk amb diva electrònica que enguany s’ha mostrat a tota classe d’escenaris i festivals de Catalunya i Balears, i que ha fet arquejar les celles amb la seva adaptació d’‘Alenar’, de Maria del Mar Bonet. Ara, Maria Hein paeix amb serenor de tot el que ha passat i ens prepara per al seu tercer àlbum, que publicarà l’any que ve.
Aquest any ha estat força vertiginós per a tu. Com et sents?
Estic en un bon moment, fent allò que em ve de gust fer, cantar i fer cançons. De vegades hi ha hagut moments d’inseguretat, però no em sent atabalada per tot això, sinó contenta i orgullosa amb el que estic fent.
Acabes de fer 21 anys, però tens al darrere tot un camí estudiant música a l’Aula del Liceu i al Taller de Músics, i molt aviat van contactar amb tu de Hidden Track, el segell barceloní que publica els discs d’artistes com Ferran Palau, Anna Andreu o Clara Andrés.
Vaig començar a fer cançons quan vivia Mallorca. Feia el batxiller i el meu somni era venir a Barcelona a estudiar música, i justament llavors se’m va donar l’oportunitat de gravar amb aquest segell. El que jo feia era molt petit encara. Ells em van demanar si la música per mi era un hobbie o si volia dedicar-m’hi, i els vaig dir que volia que durés i que fos una ocupació professional. Vaig gravar el primer disc després de fer la selectivitat, i ja vaig començar a fer concerts. No he tingut una vida d’estudiant normal, però això és diferent i divertit.
De petita, eres una nena que als Reis els demanava que li portessin micròfons.
Un cop, quan devia tenir cinc anys, em van portar un micro rosa de plàstic, i més tard una guitarra petita, i un karaoke, i cada any anava demanant instruments i micròfons per cantar. Sempre m’ha agradat fer shows. Era l’única nina de la casa i el centre d’atenció. Em feia uns outfits i unes disfresses, i m’imaginava dalt d’un escenari.
Amb quina música vas créixer?
Les sèries ‘Hannah Montana’ i ‘Camp Rock’, i la pel·lícula ‘High school musical’ em va marcar moltíssim quan tenia sis o set anys. A casa s’escoltava Frank Sinatra, pel meu pare. I amb nou o deu anys vaig descobrir les dives del pop: Rihanna, Beyoncé, Britney Spears, Lorde…
Però en la teva manera de cantar hi ha ressons d’un melisma tradicional mediterrani.
Això va venir més tard. Amb catorze anys o així vaig començar a escoltar música en català: Antònia Font, Txarango… I quan vaig començar a fer les meves pròpies cançons, hi ha unes cantants que són les que més em van influir: un gran referent com és Maria del Mar Bonet, i després, Sílvia Pérez Cruz, Núria Graham i Amaia Romero.
Què vols comunicar amb les teves cançons?
Els grans temes són l’amor i el desamor. Vivències personals amb les quals la gent crec que pot connectar, però a tots ens passen coses molt semblants. M’agradaria que la gent s’emocionés amb ses cançons que faig, perquè a mi em passa. Pensar que algú s’emocioni amb una cançó meva em fa molt feliç.
El teu primer àlbum, ‘Continent i contingut’ (2021), era molt acústic, i en el segon, ‘Tot allò que no sap ningú’ (2023), hi juga un paper important l’electrònica. Com ha anat aquesta evolució?
Quan componia el primer disc no pensava en l’electrònica, el primer era la guitarra o el piano. Vaig pensar a començar amb un disc clàssic i a partir d’aquí ja aniria jugant. Ferran (Palau) em proposava a vegades ficar-hi un sintetitzador, i jo li deia “no, no, vull que sigui tot molt orgànic i clàssic”. En el segon ja vaig entrar en contacte amb la música més electrònica i digital. Vaig aprendre moltes coses amb Julieta i amb el productor mallorquí Plan-ET, i vaig voler fer el disc amb Ferran i també amb Sr. Chen, perquè volia conservar certes coses i alhora innovar.
En els darrers temps, a cançons com ‘Hana’, hi ha un influx del k-pop, el pop coreà.
Això ja m’ha passat una mica, però continuo mirant cap a orient en l’àmbit estilístic i d’imatge. Aquest mes de setembre he estat quinze dies al Japó, un país que trob totalment estètic. M’agraden molt les pel·lícules japoneses o ambientades al Japó.
T’has relacionat amb cantants de la teva quinta com ara Julieta, Mushkaa, Ariox o Socunbohemio. Et sents part d’una regeneració en el pop en català?
És molt guai que ara hi hagi aquesta escena. Quan vaig arribar a Barcelona coneixia molt poca gent de la meva edat que fes música, a part de Reïna o Maria Jaume, que ja mos coneixíem de Mallorca. Se’m va acollir molt bé, però és important tenir diversos punts de vista, poder intercanviar impressions amb algú que fa música com tu.
Hi ha una tendència que irrita als adults: aquests concerts del nou pop urbà sense instrumentistes, amb pistes pregravades, i on es prioritzen els ballarins i les projeccions. Com ho veus?
Jo he fet una gira amb músics i una altra només amb Joan Lupi, que és a la taula amb les seqüències i que també toca guitarra, trompeta i una mica de sintetitzadors. He fet les dues coses. Enyor una mica anar de gira amb tot un grup. Si tot va bé, la pròxima vegada ho tornaré a fer. Però Rihanna fa molts anys que fa concerts amb poca música tocada en directe i és un altre tipus d’espectacle. Les dues formes de fer són vàlides.
Com expliques que darrerament hagin sortit tantes dones de Mallorca i Balears amb propostes sòlides? Maria Jaume, Júlia Colom, Clara Fiol (del grup Marala), la menorquina Anna Ferrer…
Doncs no ho sé! Hi ha també les Pitxorines, nou al·lotes que fan una música increïble. Fa vint anys no hi havia tantes dones fent música. És molt guai que cada vegada hi hagi més talent femení, perquè així les dones que en el futur vulguin fer música tindran on emmirallar-se.
Aquest estiu vas publicar una versió d’‘Alenar’, de Maria del Mar Bonet. Per què aquesta cançó?
No sabia si fer ‘Alenar’, o ‘Mercè’, o ‘Què volen aquesta gent’, però ‘Alenar’ sempre m’ha remogut alguna cosa que no sé explicar. Em transmet molt. Em feia una mica de respecte i de por versionar-la, pensava que algú podria pensar que era un insult fer-la així, amb una mica d’electrònica, i que no l’estava respectant. Però va sortir una versió coherent amb el que estic fent ara. Ha agradat força i això em fa feliç.
Arribarà un moment en què fitxaràs per una multinacional amb seu a Madrid i cantaràs en castellà?
De moment no m’ho planteig. És cert que estic anant a Madrid i a vegades estàs xerrant amb un productor durant deu hores en castellà i t’arriben a sortir coses en aquesta llengua. Si estic cinc dies a Madrid em surten cançons en castellà. Però el català és la llengua en què pens i amb la que tinc més facilitat.
¿Com serà el tercer àlbum i quan sortirà?
Ja està gairebé acabat. Serà un disc bastant diferent. He intentat fusionar tot el que em representa ara mateix, amb una imatge visual molt potent. Tindrà coses molt urbanes, però conservant sempre l’essència més íntima, ja sigui en cançons pop, en balades o amb temes més experimentals. Vull pensar que sortirà de cara a la primavera de 2025.
